marginàlies

Avui fa 67 anys que morí indecentment jove, als 39 anys, el poeta gal·lès Dylan Thomas, el dels versos orgiàstics i orgànics. Traspassà a Nova York després de beure’s divuit whiskies, segons diuen que va dir. Era donat als excessos genials, d’eloqüència i alcohòlics, fortament arrelat a la terra i al mar gal·lesos que marquen els seus poemes i relats. Influí molt en els creadors que conegueren i apreuaren la seva obra penetrant i dringadora, amb passatges foscos i revoltosos per millor atrapar el lector. Sols un exemple, els tres primers versos del seu poema «Do not go gentle into that good night» traduïts per Isidre Martínez Marzo:

No vagis dòcilment fins a la teva nit.
Els vells anys cremarien dements a trenc de jorn.
Rebel·la’t, sí, rebel·la’t: que no mori la llum.

Aquesta efemèride m’ha fet pensar en l’Hotel Chelsea, de Nova York, on s’allotjava Dylan Thomas quan morí. Establiment mític inaugurat el 1905 i que ha mantingut tostemps moltes relacions amb creadors de totes les branques de l’art -molts dels quals s’hi estaven llargues temporades sense pagar ni un cèntim- tant nord-americans com de tot el món. Un d’ells, Leonard Cohen, li va dedicar una cançó, «Chelsea hotel», en record d’una nit amb Janis Joplin que comença dient -la traducció és meva i molt més que casolana:

Et record molt bé a l’hotel Chelsea.
Parlaves tan segura i tan dolçament
mamant-me-la en un llit desfet
mentre al carrer t’esperava la limusina.

I acaba:

No pretenc suggerir que jo t’estimava millor.
No duc el compte dels ocells que caçares.
Et record molt bé a l’Hotel Chelsea.
Això és tot, no pens molt sovint amb tu.

Vaja dos, Dylan i Cohen! Per no parlar d’un segon Dylan, Bob, que renuncià al Zimmerman que li corresponia per llinatge, per voler ser com el poeta gal·lès.