ON NO HI CAU RES

Al puig no hi queia res, ni el nigul emblanquinat en forma de sabata amb sola de goma que esguardava, quiet i compacte, l’espinada indulgent de la serra. Tot hi estava suspès per deixar fer la sensació d’ingravidesa. Cap pes, perceptible o suposat, no impedia creure que la quietud era capaç de desafeixugar el respir de tot plegat amb les orelles tapades. Passa un xoric maldient els trons d’escopeta que no fan més que fer sonora i prènsil la malesa. I al fons, la mar convertida en línia que batega, que ho amaga tot per no pertorbar l’aire ni l’arrogància dels esculls.

Res no queia, al puig, ni la vella remor d’ermitans morts de son i de l’escalfor que s’escapava dels precs esparracats i de la humitat que escardava els ossos. Qualsevol paraula o pensament s’hi juga la vida, al cim del puig quan el dia encara no sap que li arribarà el crepuscle. I entre els amants que s’amanyaguen i secretegen, i el ponent que ablaneix el blau, una llosca sobre la mà plana d’una roca gens presumptuosa. El cap enrogit aventura llavis de dona i tot d’una s’aixeca el teló de les conjectures. Se senten els quarts i els esbufecs d’un seixantí que ha gosat pujar corrents, però encara no hi queia res, al puig.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *