marginàlies

Quan es relaxen els bons costums hi ha el perill de caure en el desordre i en la disbauxa desenfrenada, tirant a l’aire l’harmonia social que tant costa d’instituir. Quelcom així es deia ja fa temps quan alimentàvem el dictador per la gràcia de déu i la seva cort d’aduladors i de llepaires capaços de torturar i fins i tot eliminar els oponents i els “vagos y maleantes”, entengui’s persones que volien viure en harmonia amb ells mateixos i fer més vividora l’existència de tots.

Ara que s’ha començat a relaxar l’imperi del confinament coronavirusaire hi he pensat, en aquell temps d’estretors de tota mena en el que semblava que tot estava per fer i que tot era possible, recordant Martí i Pol.

Acompanyant les mesures per restituir gradualment la llibertat de moviments, els mitjans de comunicació també relaxen el to apocalíptic que han mantingut durant els dos mesos de confinament i “els mercats”, aquests ens intangibles però que ho comanden tot, sembla que han decidit que ja n’hi ha prou de tenir aturat el capitalisme a tot el món i tornen a engegar la seva maquinària per recuperar els consumidors i deixar de banda els ciutadans. Continuam estant en perill però és igual; que es foti el virus!

Tant aquí com a l’Europa únicament dels estats ja es prepara l’obertura de fronteres perquè el turisme tingui via –i barra- lliure, no debades és un dels principals motors econòmics  del cada vegada més vell i envellit –d’edat i d’idees- continent europeu. I ja sabem que el potentíssim lobby turístic sempre guanya, sobretot a les Illes Balears on en tot moment, amb independència de l’inquilí o inquilina del Consolat de Mar, han imposat la seva llei que s’acarnissa amb el territori i amb la cultura pròpia, principalment, i que ha creat un nom que ho diu tot: “balearització”.

Quant a això, seria molt recomanable seguir el criteri del ministre de l’Interior d’Alemanya, Horst Seehofer, que fa deu dies deia al diari “Bild am Sonntag” que “mentre el virus no faci vacances, hem de limitar els nostres plans de viatge, independentment dels comprensibles desitjos de les persones i del sector turístic”. Així és, no deixar-nos arrossegar pel gregarisme i plantar-nos, fer prevaldre el benestar propi i el comunitari per sobre d’interessos que no et respecten. Però tots sabem que la rebel·lia és molt residual i els rebels comptats.

I com més “desescalam” –quina creu!- més veim amb claredat que aquesta pandèmia que segueix sembrant de morts el món no servirà per repensar res; que la cursa diabòlica de l’espècie humana vers el col·lapse –una manera de no dir l’extinció- ha fet simplement un descans, un temps mort, com en el bàsquet. Però ja n’hi ha prou, clama el sistema: retornem on ho deixàrem i res d’experiments ni de replantejaments, que aquesta reacció és pròpia de cagadubtes, visionaris, llicenciosos, tronats i llepafils; una versió moderna, vaja, dels “vagos y maleantes” de l’era Franco.