marginàlies

A qui puja una muntanya, o un mur o una fortalesa, se li pot dir que escala. També hom pot escalar posicions a l’empresa, a l’administració pública o bé socialment. I tot aquell que ha pujat o ha escalat, normalment davalla, ja sigui de manera voluntària o empès per mans gairebé sempre geloses o envejoses. Al fet de davallar se li diu davallada o davallament, que no sols és la representació iconogràfica de l’acte de davallar el cos de Jesucrist de la Creu. I sol ser corrent que les davallades siguin més compromeses i exigents que les pujades.

La Covid-19, però, ha imposat el verb desescalar en comptes de davallar i, en conseqüència, desescalament per sobre de davallada o davallament. Així, tots ens hem convertit, ara que s’ha iniciat a bona part de l’Estat la fase 1 del “Pla per a la transició cap a una nova normalitat”, en desescaladors. Bo és saber-ho.

Aquesta davallada, tanmateix, no ho és; és més un relaxament que cap altra cosa. Oficialment és “la flexibilització de determinades restriccions d’àmbit nacional establertes per l’estat d’alarma”, en aplicació del Pla esmentat suara.

Com sigui -i més enllà de voler cercar més cames de les estrictament necessàries a aquest xai esdevingut monstre- avui a Mallorca, Menorca i Eivissa estrenam llibertat de circulació, que tanmateix no és total, dins cada illa. A més, ni que sigui parcialment, es van obrint tendes i comerços. I hem de celebrar-ho perquè ens permetrà veure en viu qui estimam i fa més de seixanta dies que sols podem veure, en tot cas, per fotografia o video domèstic. I això, just això, ens conhortarà d’allò més perquè, després de la mortaldat opressora que ha sembrat el coronavirus, el pitjor ha estat condemnar-nos a la solitud, condemnar quelcom tan vital com és el contacte. Fins i tot els més estugosos a l’hora d’abraçar, ara enyoren aferrar-se a un altre.

I ja que som desescaladors per decret, procurem fer amb tot el seny la figurada desescalada exigint-nos no fer res que pugui fer rebrotar un virus que encara no està assaciat. Les mesures higièniques són essencials, com ho és evitar grups nombrosos de persones. Costa de mantenir la distància de seguretat però és l’única manera efectiva de no donar peixet al coronavirus.

El capitalisme ens reclama, ens crida a consumir, a comprar; fem-li cas, si volem. Però no li lliurem en safata nous contagis, noves morts. Ja n’hi ha prou.

Extremar el seny hauria de ser la consigna, tot i que de seny no n’hi ha tant com caldria.