marginàlies

No se sap bé si és un raig de llum que entra a la fotografia o és la llum del fanal que esguarda l’entrada fotografiada de Can Gazà la que surt de l’instant captat per cercar la finestra del despatx i fer part del migdia oratjat. I quan el gazanenc amb nom d’emperador romà, just després de fer la captura de la imatge, exposa la seva queixa als responsables del casal i en ple parlament desordenat reconeix que no es mata fent feina però que fa tota la que se li requereix, hom també es demana si no caldria emmarcar aquest esclat de sinceritat tan infreqüent perquè insufli claror als esperits gazanencs tan escarransits.

I el receptor de la queixa es torna a dir que la vida a Can Gazà no toca vores, certament, que tan aviat ho pren tot amb pinces com arramassa sense miraments; que beu pel broc gros i dona a beure per l’estret, vaja. És capaç d’obrar prodigis emparant amb les seves teranyines velles tota casta de desfetes humanes i també de rebolcar-se pel surrealisme més embrutadís.