marginàlies

El dia de santa Margalida de 1945, quaranta-quatre dies abans de la rendició del Japó, que suposà l’acabament de la Segona Guerra Mundial, partia Paul Valéry, qui considerava que la guerra era una massacre de persones que no es coneixen, en benefici de persones que es coneixen però que no es maten. Escriptor, poeta, i filòsof, considerava que la millor manera de fer realitat els somnis era despertant-se i que la memòria és el futur del passat. En la seva obra més coneguda, “Le cimitière marin” (1920), diu:

Ici venu, l’avenir est paresse.
L’insecte net gratte la sécheresse;
Tout est brûlé, défait, reçu dans l’air
À je ne sais quelle sévère essence…
La vie est vaste, étant ivre d’absence,
Et l’amertume est douce, et l’esprit clair.

Les morts cachés sont bien dans cette terre
Qui les réchauffe et sèche leur mystère.
Midi là-haut, Midi sans mouvement
En soi se pense et convient à soi-même…
Tête complète et parfait diadème,
Je suis en toi le secret changement.

Cinquanta-un anys després, també el dia de santa Margalida de l’any 1996, moria el poeta de Manacor Miquel Àngel Riera, que qualificava de benaurat “aquell que un jorn lliurà la vida al compromís profund de cercar la bellesa”.  Semblantment a Valéry, Miquel Àngel Riera creia que “no es coneix la vida quan es viu, sinó a través de la memòria”. Creador de Nai, a qui dedicà el seu poderós “t’estim, però me’n fot”, diu així en el seu recull “Llibre de benaventurances” (1980):

Aquests dies així, més em valdria
perdre’m dins la mar gran.
Abans de fer-ho,
deixar ben net d’imatges i alenades
el mirall on m’afait. La meva cambra,
ben oberta a orejar-se.
Totes les veus, ventades.
Sols llavors partir
i, en ser molt lluny, quan ja ningú em destriï,
envejar, sense planys, la benaurança
d’aquell que, a algun lloc, mor
a l’hora exacta quan calia fer-ho
per mantenir intocada
l’harmonia del món.

Ni Valéry ni Riera hi són, ja, però segueixen dient com han fet sempre i no deixa de ser lamentable que acudim a ells en dates recordatòries com aquestes.