BACH DAVANT BUXTEHUDE

Encara prova de dibuixar en el racó del bar que li acull la solitud que ja no li fa mal, sembla dir traçant somriures essencials a qui el mira desinteressadament. Estava destinat a ser un pintor brillant i a fer-se molt amunt en la cursa obsessiva per ser artista cotitzat, per cobrir parets de poder i influència.

Es prenia la pintura com un joc perquè pintant es deslliurava de totes les pesantors que es carregava o li carregaven. Per això, quan el crític que el descobrí li indicà les llinyes que havia de seguir per crear l’univers pictòric que més rendes li podia reportar, ho prengué com un grau més del joc i les seguí, i seguint-les va fer la primera exposició a la capital amb un èxit aclaparador –ho vengué tot- i d’ací a  Lübeck, la ciutat on residia el millor comprador que tenia, amb un resultat semblant.

Conegué gent important, distingida, influent, que l’omplia d’afalacs i el convidaven a jugar, i a ell aquells jocs nous que res tenien a veure amb la pintura ni en els seus volers també l’enjogassaven. No li feia res pintar fins a l’extenuació allò que el seu mentor i marxant li deia que pintàs. Barallat per mera timidesa amb les excentricitats i casat de sempre amb l’elegància, es deixà enredar per gent d’etiqueta, experta en impostura i fetilleria fins que conegué Ella. A Lübeck, precisament.

Mirava interessadament un quadre que a ell no li deia res, no hi trobava cap traça seva, només hi veia el reflex del que volia que digués el seu mentor. I Ella el mirava amb una intensitat que feria i que, a la vegada, mostrava el mal intens que li feia. Per això i perquè se sentia impel·lit a jugar, s’atreví a escometre-la.

T’agrada?, li demanà així d’eixut i sense cap preàmbul, i ella estigué una estona a mirar-lo per respondre-li.  Tenia els ulls molt brillants, fregant l’espant, i la barbeta li tremolava lleugerament. No en puc fugir, li contestà.

Soparen en una pizzeria no molt allunyada de la sala d’exposicions i no semblava que fossin dos desconeguts. Ella era violoncel·lista de la filharmònica de Lübeck i deia que li costava sortir del repertori barroc. Cap altre estil no l’afecta tant, no li obre forats perquè surtin d’ella els ocellots que l’espanten, talment li ho digué sense deixar de somriure.

Parlaren com si fossin amics de tota la vida fins ben entrada la nit. I s’acomiadaren amb l’aferrada que es dona quan el retrobament no ha de trigar. I mentre anava cap a l’hotel veia molt clar què volia pintar i que fins que no ho hagués pintat no començaria cap altre quadre. I s’engegà el joc que més li plaïa des de feia molt de temps.

El seu mentor i marxant acceptà el caprici d’entrada, però a les tres setmanes de no veure cap resultat tangible d’aquella fal·lera, començà a inquietar-se. I al mes la inquietud virà a pànic fins que trencaren tota relació. I d’aleshores ençà prova de pintar “El primer encontre entre J.S. Bach i Dietrich Buxtehude”. I no tira cap provatura per no trencar el joc i, al final, poder-ho mostrar tot a Ella.

I quan va al bar, els matins, segueix fent provatures per mirar de trobar el cap de fil que necessita per fixar l’escena: Bach, havent caminat a preu quatre-cents setanta-nou quilòmetres i mig que van d’Arnstadt a Lübeck, es presenta davant Dietrich Buxtehude.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *