marginàlies

En els hospitals, la malaltia es burocratitza. Ningú no en té la culpa ni se’n sent culpable. Per ventura millor així. La salut és el bé superior a preservar i per ell tot se subordina.

Els hospitals no són la casa de tothom i per això no ben atenen qui desespera. L’espera hospitalària és una tortura contra la qual ningú no actua. No s’ha establert cap protocol per tractar-la i per això ni la trien, com fan amb les malures que arriben d’urgència.
Els hospitals són les seus de la ciència i de la sanació, i els albergs mastodòntics de la fe en estat pur. Els seus corredors gairebé infinits, amb retorn o sense, dimensionen precisament el volum de la peremptorietat.
Just entrar, qui té mal passa a ser pacient i l’impacient acompanyant que, amb molta freqüència desespera, una estupefacció poc pràctica, adoptant el rol dels missatges de la nostra extingida pagesia.
Sol ser freqüent que aquests esmaperduts acompanyants entrin en conflicte amb alguns membres de les classes subalternes, que van i vénen amb determinació. I l’intent de batussa acaba sempre de cop, com s’ha iniciat, sense víctimes.
I tanmateix, són ben pocs els que, en sentir-se estrets, no consentin a ser ingressats tot i les incomoditats, burocràcies i estupefaccions. De la mateixa manera, ningú no es negarà a ser l’acompanyant de hom que té mal i el vol esvair.