EL GOVERN DELS SOMNIS

De la banda del moll arriba el so molt fosc d’una sirena  –que indica que pertany a un vaixell enorme, monstruós, d’aquells que són com a pobles comprimits i contaminen  la mar en poder tirar-hi sense tractar els residus dels excusats- irromp en la lectura atenta i fa aixecar el cap del lector.

El lector fa hores que llegeix i subratlla, i anota als marges del llibre; que s’excita i rebenta en exultació; que frueix de mastegar fins a liquar un text que l’amanyaga i l’inquieta ensems. I el primer que pensa tirant la vista per la finestra i acaronar la moixa que l’ha acompanyat tostemps dormint dins la falda, és pensar en la raó dels somnis i el seu regit.

Qui no voldria ser governat pels somnis?, demana a la moixa. I perquè no tenim els somnis essencials, els que cal tenir adesiara per mantenir la condició humana neta com una patena, ben tonificada. Perquè els somnis no són manicomis, torna a dir a la moixa, que no deixa de roncar de placidesa.

Comença a tenir anys, l’animalet, i pensa que en morir-se no podrà pair la seva absència silent i tranquil·la. En morir, es diu, el seu cervell hauria de mudar la pell, com les boes, perquè es marcarà una fita totèmica, un abans i un després rotunds, determinants; un després que, almenys de manera immediata, alterarà la convivència amb ell mateix i amb els altres; i durant un temps indeterminat passejarà els ulls dolorosos.

Les desgràcies mai no són fetes a mida de la fragilitat de qui les pateix, torna a pensar de forma intensa. I la concatenació de dissorts pot provocar que en morir hom no hagi entès què era en realitat la vida. Davant tot això, de què ens serveix el pensament, moixeta?

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *