LA PRIMERA NOVEL·LA DE PERE FERRER

Ahir, a Quars Llibres de Palma, es va presentar “Qui diu que l’historiador és mort?”, la primera novel·la que edita Perre Ferrer i Guasp.

Vaig ser dels privilegiats que van participar en la generació i en la construcció d’aquesta novel·la. Conec de primera mà, per tant, els seus temors, els seus dubtes, les lluites intenses amb el vocabulari, l’obsessió pel rigor expositiu, per la depuració expressiva. I per damunt de tot, conec molt bé la feina exigent i tossuda que hi ha dedicat al llarg de molt de temps.

En Pere és d’aquelles persones que tendeixen sempre a l’excel·lència, a la feina ben feta, la que permet que perduri; la que possibilita la seva permanència. Just per això i per allunyar-se de la transitorietat, d’allò efímer, val la pena atansar-s’hi per descobrir-hi els mons que ens proposa, els personatges que els habiten i també les tensions que es creen. I aquestes tibantors, com no pot ser d’altra manera, li permetran ser càustic amb el poder, crític amb els poderosos i fraternal amb qui, estant a baix de tot de la piràmide social, rep tots els cops sense merèixer-ne cap.

Pere Ferrer és el biògraf de Joan March, sobre qui ha fet una investigació profunda i acurada, però en tot aquest treball no s’ha emmirallat tant en el magnat com en la gent de baix, d’on en surt. Aquella gent absolutament desheretada, derrotada, que hagué de donar-ho tot simplement per sobreviure; que s’hagué d’acarar a l’arma més mortífera en mans exclusives del poder, la por, sense cap més escut ni baluard que la pròpia pell. Era d’aquesta necessitat humana desnodrida, afamegada, cadavèrica que se n’aprofitava en March, i la resta d’opulents, per enriquir-se fins a límits estratosfèrics. A canvi, és clar, els tirava quatre monedes que, ves per on, servien per sortir dels clots de la inanició.

D’aquest interès d’en Pere per apropar-se al comú de la gent mallorquina durant la Guerra i la llarguíssima i sangonosa postguerra ens n’ha deixat un testimoni capital i importantíssim: les narracions contingudes a “Sotanes, faldes i tricornis”, del 2011. Tres anys abans, el 2008, presentà “Contraban, República i Guerra”, que també tracta les repercussions d’aquesta pràctica de comerç en la població mallorquina d’aquest període i, finalment, el 2014 edita, en la mateixa línia, un tractat de fort calat que ha merescut diversos reconeixements: “Contraban, corrupció i estraperlo a Mallorca. 1939-1975”.

Després d’aquestes sucoses narracions, el nostre autor, com deia, s’acara ara al repte de la seva primera novel·la que emmarca en “La Transició”, el període que segueix a la mort del dictador, el 1975, i que s’estén fins avui mateix sense saber exactament cap on transita. I passa per ella des de baix, altre cop, des del solam de la ciutadania patidora i que ja no se resigna a ser mera espectadora de l’acció política, sinó que en vol ser protagonista principal.

Per a la seva primera incursió en la novel·la, Pere Ferrer fa peu fiter en allò que més coneix: un historiador que posa messions fortes per a la utopia i les causes més nobles, la recerca històrica i un personatge poderós, molt poderós, del que no interessa que se’n sàpiga res més enllà de la llegenda.

Acaben de fer aquest fris obscur, les cuites dels professors d’una incipient universitat on la vanitat hi juga papers destacats, l’estament militar que no vol perdre cap dels seus privilegis, per la qual cosa tutela la “Transició”, i un triangle amorós que abona el terreny a una trama que dóna fruits sucosos.

Una novel·la gairebé necessària per trencar el silenci o el desconeixement sobre un període recent que segueix immers en la terbolesa, en la impenetrabilitat i en el secretisme. Una novel·la, en definitiva, que en el seu títol dóna pistes suficients per entreveure per on ens mourem si hi entram.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *