LA TERRA DARRERE DELS PEUS

S’agraeix el téntol –ni que sigui aparent- en forma de dia no feiner per segons qui i en el que sovintegen desfilades de militars amb cabra, després de dies gairebé sense aire que ens han tret la moca. Per això, convé fer-se illa endins per cercar cors perduts, essències decantades i flaires encomanadores de coratge. I dinar en un dels restaurants grans de cuina casolana que sadolla els més exigents menjadors.
En arribar al restaurant s’acaba la cançó “Sud-conscient” de Blaumut: “Miro, miro cap enrere, / i ja no veig el terra / darrere dels meus peus. / Plouen, plouen mil cireres / plouen com goteres / del sostre que no veus”.

Fa massa bon temps per haver encetat l’octubre i dinar a la terrassa aombrada és una proposta del cambrer que ens atén que no es pot refusar. Ens para la taula entre una de vuit caçadors i una altra de ben llarga en la que s’hi celebra una festa per a una parella que volta la setantena d’anys.

Els caçadors tenen tanta de set com gana. S’han aixecat ben de jorn per poder trobar i abatre les millors peces però n’han caigut ben poques. No sembla que els importi gaire. Parlen pausadament amb l’accent propi de la contrada del restaurant i intercalant un renec cada dotzena de paraules. I hom cau en el compte que per renegar amb gràcia, com si el renec tingués un significat més o menys dens tot depenent del lloc que ocupi en l’oració, s’ha de conèixer prou bé la terra que es viu, l’espai concret que es respira.

El darrer caçador s’incorpora a la taula quan els seus companys ja han començat a passar comptes amb la paella mixta. Saluda tothom i s’adreça especialment al caçador aparentment més gran. L’abraça amb força i de la forma més natural li diu:
-Cagondéu, que en Puigdemont és el tio més llest de tots i per això ningú no va d’ell. Tots l’encalcen i tanmateix se’n sortirà.

I riuen els seus companys, la manera més clara i inequívoca d’assentir.

A la taula de la celebració les converses van i venen sense enfadar-se mentre els oficiants preparen les intervencions. Un dels més joves demana silenci per llegir a la parella homenatjada un escrit, firmat per tots els presents, en el que es lloen les seves virtuts, tot el que han fet, fan i faran pel poble, per la seva gent i per la seva cultura. Els aplaudiments són sincers. I acte seguit, un flabiol comença la cançó “Que tinguem sort”, de Lluís Llach, seguit d’una guitarra i la veu dolça i educada d’una jove tot sentiment. Els caçadors i tot escolten la cançó i en acabat l’aplaudeixen.

El cafè és dels que se celebren: breu, espès i agradablement amarg. En el retorn a les rodalies de l’ànima del poble torna a ser Blaumutant ara que tot va bé: “I juguem a caçar-nos els llavis, / i la llum que té gust de Polaroid, / i de lluny ens somriuen dos avis, / i la tarda passa a poc a poc”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *