marginàlies

La persona més sàvia del món, la que millor roba cors i bellesa, i que fa fugir l’estultícia i la lletjor, avui fa quatre anys. A ell li importa poc, que sigui el seu quart aniversari, perquè el temps ni el frega i està massa ocupant bevent paraules i enfilant històries, construint la pau que més aferma i ens emociona. Al temps, en Pau el passeja com si fos un globus de colors fluorescents o un ca rater entremaliat i nerviós. Als que el voltam, els seus alumnes, sí que ens afecta perquè el seu temps ens marca la graduació de la tendresa.

I és en veient com et mira, com et convida a jugar, a fer i a refer la post de fusta amb 41 perns –exactament quaranta-un- que ara és un penjador de claus i suara un transatlàntic, que t’adones que la vida és raonablement vividora si ell hi és; si ell et pren la mà per anar al parc o et demana que te l’enfilis al coll per poder veure millor el panorama. I és en sentir-lo debanar a les totes, en no ser a temps a respondre tot allò que vol saber, que et dius seriosament que per esbrossar-li el camí que el mena al futur hi deixaries la vida; que te la jugaries per ell sense dubtar-ho. I prens plena consciència que per ell has d’espantar tots els fantasmes que el poden comprometre i fer-li veure que les revoltes que reïxen són les que obeeixen a les causes i als designis de la tendresa.