marginàlies

Fa bo, avui, per seure en terra, en un lloc on has segut incomptables vegades des que tens consciència de ser qui ets i adonar-te de la vida dels indrets que t’has fet teus a cops de sentir-los i que has reconstruït dins teu perquè puguin fer els efectes que vols que et facin. Aprofitar l’hora nona, la més silenciosa, per beure tots els colors i l’aire que es posa sense que es noti sobre els llocs on la mirada té límit i els sons van i venen per desconfiar de les distàncies, car tot està a prop, a tocar de l’ensumada i del nervi que fa anar el pern del món. Els indrets que glateixen per tu, que guarden gelosament i pulcre les vides de totes les històries que t’han fet ser com ets. Llocs plens de rostres i veus i mans que conhorten; i facècies i contarelles amb un peu aquí i l’altre a liorna; i dècimes desbaratades per descelar intimitats de llençol o de confessionari.

I s’agraeix que es pugui fer això avui, precisament, el dia republicà per excel•lència, de noms per repetir un cop i un altre fins que toquin comparació i puguin ser definitivament saba; de bestieses per jutjar i condemnar; de restitucions d’honor i dignitat. I que ningú no posi cap bandera a mig pal enlloc per molt que ho mani la insensatesa casernària de la ministra espanyola de Defensa. En tot cas, a les torres de defensa que encara ens queden -la vida de les quals ens cal preservar- hissem les senyeres que més sentim i millor ens identifiquen per dir fort, clar i català que és la vida dels nostres indrets la que ens reclama viure a plaer, a lloure, alliberadament i emancipada.