marginàlies

Des que enviudà, cada matí, si no plou, puja a l’olivar. No hi té cap feina, segons les seves nebodes, i van ben errades: allí hi esplaia la vista, el dol i l’enyor. I també els vuitanta anys golafres de
vida. Mai no donaren cap rendiment, aquelles quarterades al bell mig del puig que esguarda la vila, però segons el seu home la seva productivitat només atenyia els sentits. I mira que les cuidava, a les oliveres i als garrovers; com una patena, tenia les marjades i la caseta. Portava l’oliva a la
cooperativa, que l’hi barataven per oli –ben poc, per cert- i les garroves a
can Manso, que les hi pagava al comptat i a l’instant.

No sap què en farà, ara, dels esplets. Qui li collirà les olives i les garroves? Qui tindrà esment del
tros si no pot confiar amb les nebodes? Fa mig any que en Lau, el seu home, morí de sobte. En venir de l’olivar, precisament, un horabaixa de pluja cama d’aranya. Li acabava de dir amb els ulls lluents que les fulles banyades dels garrovers contra la llum del crespuscle emmirallaven tot l’olivar. Li ho deia
descordant-se les botes, assegut a la cadira baixa de la cuina. Un cop tretes, se sentí marejat. Ves, li digué ella, has vingut a les totes per no xopar-te i estàs rebentat, criatura, que ja no tens edat per bravates. Venga, seu-te a la butaca, jo t’ajut, i et fregaré el coll amb esperit. I quan el tingué assegut, el seu Lau ja tenia els ulls en blanc. Debades el cridà. L’olivar encara resplendeix però ella sap que li queda poc, que dia a dia perd llustre i en poc temps tot s’assilvestrarà. Ella pot fer poc per evitar l’ensulsiada: les aixades, en les seves mans, no són gens útils. I per més afegitó, quan és allí, s’encanta.

Intenta de trobar entre els marges tot allò que hi veia el seu Lau: la fulgència de la llum entre les oliveres, la remor dels penyals, el xiuxiueig de l’aire batent la terra, els roncs somorts de les branques dels garrovers… S’hi esforça, a trobar tot allò tan preuat. A moments creu topar amb qualque indici de tota aquella glòria lauera, però el que més hi troba és aflicció. Enyora en Lau, sí, però encara no vol compartir amb ell l’eternitat, que és massa excelsa per entendre-la; passa bella per desitjar-la. Nota a faltar la companyia que feia, les facècies que s’inventava només per ella, aquella atenció permanent per distreure-li el plany permanent de dona estèril. Només sap plorar la seva solitud extrema, l’absència de Lau que la sotmet al seu esclavatge, però així i tot no vol morir, encara. A més a més, se sent llépols els anys i aquest delit, a moments, es fa lloc entre el record obstinat de qui feia estels del desassossec. I és quan deixa entrar aquestes ganes de seguir fent temps, que més meravelles descobreix a la tanca que obre panorames a la vila. I quan navega per aquests encaboriaments, pren paper i llapis, i escriu aquelles paraules que més li recorden la plenitud d’en Lau. I en haver-les escrites, les retalla, les plega  fins que pot fer-hi plecs i les fica entre les pedres dels marges.