marginàlies

Vol que l’ingressin en una masmorra, si cal, per no veure ningú, ni parlar ni sentir, i per deixar de beure d’una vegada per totes. Encara no té cinquanta anys i manté intacte la seva estampa d’Errol Flynn en ple apogeu. Diu que es mor de ganes de veure la seva filla (vint-i-tres anys, estudiant brillant d’arquitectura a la UAB) però que no vol que el vegi retut d’aquesta manera. Fa sis anys que no la veu, els mateixos de l’accident de cotxe que tingué i en el que hi moriren els altres dos fills que tenia. Menava ell, els dos fills (onze i tretze anys) a darrera, i no féu la volta perillosa a la dreta. En haver-se encastat en els rails protectors, un camió de gran tonatge no pogué evitar la topada. L’atzar, gairebé sempre per ell, diu, és així de cruel. Ningú no s’explica com en Recared només en sortí amb quatre costelles i un taló trencats, a banda d’un fort cop al cap que el commocionà, és clar, però sense més conseqüències.

No anava begut, aleshores només acceptava la copa de cava preceptiva en les celebracions. Venia de recollir els fills de l’entrenament de futbol, a deu quilòmetres escassos de ca seva. El seu fill grau, Recared com ell, apuntava bones maneres futbolístiques i algun equip de campanetes s’havia interessat per ell. Coneixia perfectament la carretera i la perillositat d’aquella ziga-zaga encabronada en què hi deixà els fills. Emmetzinat, assistí al funeral però aquell mateix vespre desaparegué. I fins ara. No ha tornat a parlar mai més amb la seva dona i diu que ningú no l’ha cercat mai. Li deixà una nota, tanmateix, en què li deia que no podia suportar tant de pes i no tenia valor per esborrar-se de la llista
dels mortals. Per tant, havia de desaparèixer. En sentir-se millor, ja la cercaria. Fa sis anys, de tot això. Sis anys d’almoinar per extirpar un mal dolent en la seva història, un quist letal a la memòria. Com que és Errol Flynn reviscut, ha pogut fer molts favors a dames capritxoses o solitàries que li han
permès l’accés a la cocaïna i a dissimular el seu aspecte de derrotat absolut. Fa un any desaparegué per segona vegada a la seva vida: deixà la pols blanca i la blancor malaltissa de certes companyies i acabà arrecerat en un alberg de passavolants i altres desballestats. D’aquests sis anys de calvari li queda el
delit per les copes de conyac barat i el flagel de l’accident on hi quedaren els dos fills. Plora com els homes que no poden amagar res. I té clar que només la seva filla li pot retornar la compostura. Però no el pot veure així de perdut. I almoina una masmorra per xisclar fins que tregui el darrer diable que
no el deixa viure. És el dissabte de Nadal i tothom es prepara per donar els molts anys. Recared no fa comptes celebrar-lo: no vol sentir ningú ni parlar.

Res, cap rés, no el farà davallar de l’ase.