El temps perd la llet
i el senderi tot guarint
planys i ferides
oberts pel mal que esguarda,
taconejant, mots endins.
Si consideram
pa les paraules que deim
d’esma, com un gruny,
per què ens costa assaborir
l’acidesa dels versos?
Cal ser insurrectes
experts en reconvertir
el fum dels somnis
en tinta per escriure
la crònica del no-res.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!