L’Obra Cultural Balear acaba d’engegar una nova campanya per incentivar l’ús social del català. Sota l’enunciat d’”Un cafè per la llengua”, l’entitat es proposa, al llarg de l’any 2009, fer entre quinze i vint mil cafès a tot l’arxipèlag amb persones de tots els àmbits socials per animar-les a què usin el català arreu i sempre; i que, al seu torn, animin les persones que integren els seus cercles de relació a què facin el
mateix. Conscients que la més efectiva campanya publicitària és la que va de boca a orella, l’Obra Cultural Balear ha resolt visitar el major nombre possible de responsables d’entitats de les illes per exposar-los el seu parer sobre com s’ha d’acarar la normalització de l’ús del català i, a la vegada, rebre també de primera mà el parer d’aquests interlocutors.
Dos són els factors determinants que han dut l’entitat a engegar un projecte tan ambiciós: d’una banda, la deslleialtat lingüística de bona part del contingent que coneix el català i que, per distintes raons, no el parla habitualment; i, de l’altra, la incorporació molt nombrosa i en pocs anys de nouvinguts, molts dels quals no troben el camí fet per incorporar-se a la catalanoparla. Aquests cafès es preparen per a un nombre reduït de participants per tal d’afavorir tant la interlocució com la claredat dels missatges. L’objectiu, és clar, també passa per rompre tots els aprioirismes, els estereotips i els prejudicis; i per desconflictivitzar el
procés recuperador de l’ús públic del català tot presentant-lo com un esforç col·lectiu per atendre el dret dels catalanoparlants d’usar la seva parla. L’acte de presentació d’aquesta campanya va tenir lloc ahir a Palma, al mític “Can Joan de s’Aigo” on se serviren ensaïmades i cafès -i xocolates- en taces commemoratives. Un bon quefer, aquests cafès, que no fa més que palesar que l’OCB, amb quaranta-cinc anys, segueix més feinera que mai al peu del canó; i a peu d’obra, òbviament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ja sabeu que el podeu prendre a casa meva.
Ara en vénc, jo, de prendre cafè del bar, i me n’ha passada una de ‘cafè amb llengua’.
Resulta que m’he fet amiga d’un al·lot que (pens) es vol lligar una al·lotona que fa de cambrera al bar que anam. Aquesta al·lota és forastera (però de les bonal·lotes; també n’hi ha) i tots tres feim unes bones xerrades hora del cafè, sempre en la llengua que tu saps. Benfet. Idò avui per la tele donaven un reportatge sobre l’eutanàsia i ell ha dit que no mirava mai la tele però que no es perdia res, veia; i jo li he dit que jo tampoc. Ell, ha afegit, sempre està aferrat a l’ordinador. Jo també. L’he adreçat al meu bloc. Li he demanat excuses per escriure en català. Li he dit que el nom del bloc me’l va inspirar l’enyorament que em feia venir el canadair cada vegada que hi havia un incendi. Venia el canadair i em venia plorim d’enyoramenta del Moll. Llavors, ell m’ha dit que havia fet el servei al Moll i que no té problemes amb el català. M’ha dit que era mallorquí i ha començat a cotorrejar amb un accent brutal. Me pec tocs per la cara per haver estat xerrant castelluflo dos mesos amb ell sense haver-me’n adonat…l