marginàlies

Cau l’horabaixa sabatí sense més música que el tecleig somort i llunyà d’una màquina d’escriure Underwood que fa quaranta anys ja era vella. Així ho pensa i ho viu el vell de la 307, que la va usar molts d’anys, gairebé tots els que treballà com a administratiu en els jutjats de la capital.

Són mals de passar els capvespres hospitalitzats: a les set la fosca ja és negra, com el desencís dels malalts que no veuen enlloc cap llumeneret de coratge.

El vell funcionari no troba l’aire que voldria per estar serè i conforme amb la vida que se li apaga, i per això es desficia. Ja no té fesomia, de tant patir, segons sa filla, però de jove li deien que tenia una retirada a Sterling Hayden.

Cau el dissabte sense sessió doble de cinema. No es perdia cap sessió, el vell sense aire, i per anar al cinema del poble on vivia respectat per tothom per treballar on treballava es vestia de vint-i-un botó, com si assistís a un esdeveniment social de primer ordre. Hi havia dissabtes d’hivern de fred intens, aigua gruixuda i vent, que només eren quatre, els que anaven al cinema, i només per ells tiraven les dues pel·lícules íntegres, sense tapar cap besada.

Mai no havia reparat en la importància de l’aire, el vell, i ara se’n penedeix de no haver fet més bondat amb el tabac i el suc.

Una lloba com Bette Davis l’atrapà passada la trentena i no s’adonà de la seva perfídia fins que tingueren la filla que ella, la lloba, no volia tenir i no va tenir coratge de perdre-la quan calia. Tardà temps a adonar-se que havia tingut molta de sort que es trenqués l’ansa del coll en rodolar l’escala de ca seva que donava als quartos.

Arriba la nit i se’n va l’aire, el mateix aire de cimena que Sterling Hayden i Joan Carwford es prenien un a l’altra a la pel·lícula “Johnny Guitar”, pensa el vell, i la filla diu a la infermera que sembla que està més tranquil, de fa una estona.