Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

6 de febrer de 2023
0 comentaris

Amalgama de present i de records. Terra d’amor i lluita. Vindrà la mort, però abans gosaré imaginar.

Que vinguen les paraules / i amb elles, / sobre la trama, / teixiré un poema.” (Francesc Aledon, ”Amalgama”, L’Eixam edicions, 2016).

Que em vinguen les paraules que calen per a ressenyar com es mereix el mestre Francesc Aledon (1947-2017), el qual he conegut pòstumament mitjançant els seus poemes, gràcies a un altre mestre apassionat, Albert Dasí, cos i ànima de la Fira de Llibres de l’Ateneu de Bétera.

Mestre Aledon cinc vegades reconegut per la seua innovadora tasca pedagògica a l’ensenyament primari, que va desenvolupar en dues escoles d’Aldaia (Horta Sud), on hi feia servir les seues originals i ja cèlebres auques divulgatives de les tradicions i contes valencians, i també anàlisis de pel·lícules de cinema; on hi ensenyava normes de convivència i treball en equip, composició de cançons, formació alimentària saludable… Tot un mestre vocacional, conscient de l’enorme vàlua de l’escola en el futur de tots plegats, persones i país, sense cap dubte. Fou, a més, un ciutadà compromès en les lluites populars per millorar la nostra societat, participant activament en moviments socials reivindicatius com Escola Valenciana, ACPV, Salvem el Cabanyal i altres. Fou una persona lluitadora, oberta i acollidora, segons testimoni dels qui el conegueren, i una joia de mestre que ha conquerit, doncs, el nostre més agraït reconeixement i record.

A més de les seues conegudes auques, que va publicar durant el període actiu de mestre, a partir de la seua jubilació i durant els pocs anys que li va regalar la vida, ens llegà cinc poemaris i una obra de narrativa, tots publicats a l’editorial L’Eixam. Aquest dies he enllestit la lectura de tres d’aquests: “I jo he gosat imaginar” (2011), “Sé que ha de vindre” (2015) i “Amalgama” (2016).

Hi he trobat una poesia alhora íntima i social, de composició senzilla i entenedora, arrelada a la vida i a la terra, a la llibertat i la dignitat, a vessar d’amor i compromís social; ensumant la mort que sent propera, acceptada sense por ni recança, com a part de la vida; una vida sexoafectiva a contracorrent que ens la hi mostra ufanós, amb tant de delit com el que hi sent aquest lector que la glossa. Vida, amor i mort, temes centrals de l’esdevenir de qualsevol persona, de tot poeta.

A “Ed io ho osato immaginare”, poemari en versió bilingüe català-italià (i puntualment en altres idiomes), he llegit un volcà d’emocions en erupció, pretesament tranquil i controlat, però de vegades sobreeixit, explosiu, estrombolià. El poeta ha hostatjat un jove italià a casa seua, per motius de feina, durant uns mesos, i, quan n’ha marxat, reconeix l’encenall que s’ha anat covant a dintre seu, que ara revifa, li crema el cor i ha de compartir-lo amb l’estimat, però sense fer-li mal. Seixanta-vuit poesies amoroses en vers lliure. Enyor, somni, desmesura, cant per l’absència de l’amic amat, follament i bell encimbellat com a príncep del seu reialme espiritual. Vet-ne ací un parell, escollides de l’obra:

LXV. NO SERIA CERT. 25-04-10:

No seria cert si jo diguera
que vinc d’un buit sense esperances,
ni del soroll, ni d’un silenci.
Sí que puc dir, que amb tu i ara,
puix m’has canviat, mudat em trobe,
tot jo sóc llum quan et recorde,
em creme amb foc imaginant-te,
m’ompli el delit, visc en un somni.

LXVII. ALLÀ ON VULGUEM JUNTS ARRIBAR. 28-04-10:

Has aparegut
durant el meu viatge a Ítaca,
quan el meu sol semblava declinar.

Has vingut amb força i llum,
que espere
em donaràs molts anys.

Farem junts, si vols, aquest viatge,
compartint la nau,
que amb somnis solca el mar.

Potser finisca jo primer la travessada;
si fos així,
recorda tot quan hem viscut i hem estimat.

Però ara, gaudim amb joia cada instant
i que els vents i els deus ens porten
allà on vulguem junts arribar.

A “Sé que ha de vindre” he llegit el comiat del mestre, que potser endevina que aviat rebrà la visita final de la “dama blanca”, que posarà fi a la seua vida conscient, aquest meravellós regal que el deu-Univers ens ha donat per gaudir-lo, per compartir-lo amb dignitat de persones lliures. Setanta-sis poemes i un epíleg del viure i morir dignament, en contrast amb els tètrics records d’un temps gris, d’una religió llòbrega i esporuguidora: els rituals funeraris del nazionalcatolicisme, durant la negra nit franquista. Ací us en transcric un parell:

XI. I SI ALGÚ EM VOLGUÉS TROBAR:

Quan seré mort
no voldria tindre sepultura.

A la terra, la mar i el vent els encomane
acollir el cos, que el foc haurà fet cendra.
I si algú em volgués trobar,
que em cerque en un poema.

EPÍLEG:

Mort, quan hages de venir,
no et faces precedir,
vine tu sola.
Amb el temps just de saludar-nos,
després, tancaré la casa,
et donaré la mà
i enfilarem junts l’última drecera.

Som per viure,
responsablement i feliç,
i la mort, quan vinga,
que siga amb dignitat
i assumida.

Quan he llegit “Amalgama”, he evocat els meus passejos pel Cabanyal, quan el vaig conèixer cap als anys vuitanta del segle passat, capficat en altres preocupacions, conreant amistats que no van fruitar, afamat de carícies. Seixanta-vuit poemes en vers lliure sobre un poble de la mar del cap i casal, un barri de pescadors que va créixer com la ciutat, acollint gent treballadora, digna i humil, que durant dècades va ser degradat ad hoc per polítics corruptes, liderats per una bàrbara alcaldessa, finalment salvat de la destrucció per una colla de gent lluitadora, on destacava el mestre Aledon; salvat però cada vegada més turistificat, més allunyat de la seua qualitat acollidora i popular d’antany. El Cabanyal. L’antiga i senzilla esplendor, el que en resta, el que hom hi voldria. La diversitat, la bellesa, el caliu comunal; però també l’abandonament, les runes, la misèria. La mar, el sol i la lluna, la pluja i els bassals, els veïns i les seues lluites. I, al devora, sempre la platja. Ací en teniu un tastet, si us ve de gust:

XLIV. JO VOLDRIA CARRERS LLIURES:

Jo voldria carrers lliures
De tramuntana en avall
I totes les travesseres obertes fins a la mar.
[…]

LXVII. HEM D’ESTIMAR:

Hem d’estimar
mirar al cel,
gaudir la mar,
que bufe el vent,
la pluja, el sol,
riure i plorar.

Hem d’estimar
tothom que és,
qui vindrà,
la nostra veu,
les altres veus,
la diversitat.

LXVIII. AMALGAMA:

Mirant cap a llevant, una mar,
que cada cop és més llunyana;
i mirant a la vesprada, cap al sol,
la ciutat frenada.

De nord a sud
carrers amb cicatrius d’història,
i creuant-los travesseres,
promesa d’una mar, cap a la platja.

Amalgama de present i records,
de finestres, de balcons i de teulades,
de persones, de veus, de dolor i d’esperances.
Tot s’haurà de pastar amb el futur. Amalgama.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.