Observar, llegir, escriure

La Gloria Jean Watkins (1952-2021), que va triar bell hooks —així, en minúscules— com a nom literari en memòria de la seua besàvia, ha publicat més de quaranta llibres i nombrosos articles acadèmics, ha aparegut a documentals i ha participat en conferències públiques. Als seus assaigs, acostuma a abordar temàtiques com la raça, la classe i el gènere en l’educació, l’art, la història, la sexualitat, els mitjans de comunicació i el feminisme. El 2014 va fundar l’Institut bell hooks al Berea College (Kentucky, EUA). La seua carrera docent va començar el 1976 com a professora d’Anglès i professora titular d’Estudis Ètnics a la Universitat del Sud de Califòrnia. Va ensenyar a diverses institucions als anys vuitanta i noranta del segle passat, com la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, la Universitat Estatal de San Francisco, Yale, l’Oberlin College i el City College de Nova York.

Una autora que vaig tenir la sort i el goig de descobrir l’any passat tot llegint “Enseñar a transgredir” (Capitán Swing, 2021) i ara “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor” Tigre de Paper, 2022), que he ressenyat en aquest blog. De la segona, que haig de qualificar com a revelació personal, voldria afegir-ne ací un recull de frases, amb un comentari introductori i resumidor del capítol corresponent a cada subconjunt capitular de cites. Una tria personal difícil de fer davant l’enorme vàlua d’una obra com aquesta, que mereix ser llegida sencera; perquè al meu entendre, malgrat les evidents repeticions, no té cap proposició sobrera per a copsar millor el problema de la masculinitat tòxica i la seua resolució, des de diversos enfocaments comprensius i constructius del tema.

Capítol 1: Es busquen homes que estimin.

Resum: Moltes dones diuen estimar la masculinitat dominadora i esquerpa que imposa el sistema patriarcal, però es troben que aquests homes suposadament “autèntics” no les estimen com voldrien, perquè aquesta duresa de caràcter masculina poua d’un sofriment profund, incapaç d’eixir de la presó de l’estereotip que aquests actors han de representar per a ser acceptats socialment, i aprenen a fer-se una identitat falsa a partir del ressentiment. No podem canviar els homes, però podem encoratjar-los i recolzar-los en la seua voluntat de canvi, en el seu anhel d’estimar i ser estimats pel que són de debò. Els homes se salven quan aprenen l’art d’estimar.

Cites: Barbara Deming va insinuar aquestes veritats: ‘Em sembla que la raó perquè els homes siguin tan violents és que saben, en el fons, que estan representant una mentida. I els fa posar furiosos que els hi enxampin. Però no saben com tallar-ho (pàg. 18). […] Construïm una cultura en què el dolor masculí no es pot expressar, en què el mal que sofreixen els homes no té nom ni es pot curar (p. 19). […] Abans em pensava que era cosa de dones, aquesta por dels homes. Però quan vaig començar a parlar sobre l’amor amb els homes, una vegada i una altra, vaig sentir relats d’homes que tenien por d’altres homes. De fet, els homes que senten, que estimen, sovint amaguen la seva consciència emocional als altres homes per por que els ataquin i els avergonyeixin. Vet aquí el gran secret que mantenim entre tots plegats: la por de la masculinitat patriarcal (p. 21). […] Al nostre país, només una revolució dels valors podrà posar fi a la violència masclista, i aquesta revolució estarà basada necessàriament en una ètica de l’amor (p. 23). […] ‘La voluntat de canviar’ és el regal que porto a la festa de rescat i de recuperació del jo dels homes, del seu dret emocional a estimar i ser estimats (p. 27).

Capítol 2: Entendre el patriarcat.

El patriarcat és el sistema politicosocial que ens estan imposant des de fa segles, que separa les persones en dues categories o gèneres sexuals o sexoafectius únics i excloents: homes i dones, on als primers se’ls atorga el dret, prescrit com d’origen natural i inherent al seu gènere, de dominar les dones i tothom considerat com a feble, amb diverses formes de violència física i psicològica, i se’ls indueix a fer-ho. Malgrat que una bona part del pensament feminista veu els homes com els màxims responsables del patriarcat, les dones patriarcals també hi participen i el reforcen; com ho fan l’escola, les institucions religioses o els mitjans informatius del sistema. Cal posar nom al problema i ser conscients del dany que aquest patriarcat causa a les persones i els pobles, per a posar fi tan aviat com puguem a aquest sistema tan poc humà.

El patriarcat és la malaltia social que més amenaça la vida i que més ataca el cos i l’esperit dels homes al nostre país. Però la majoria d’homes no fan servir la paraula ‘patriarcat’ en el seu dia a dia (p. 29). […] Per adoctrinar els nens amb les normes del patriarcat, els forcem a sentir dolor i a negar els seus sentiments. […] Les dones poden estar tan compromeses amb el pensament i acció patriarcals com els homes (p. 33). […] Desarmar i canviar la cultura patriarcal és una feina que els homes i les dones han de fer plegats (p. 34). […] El patriarcat exigeix als homes que esdevinguin un esguerrats emocionals i no deixin de ser-ho (p. 37). […] Fins que no reconeguem el dany que causa el patriarcat i el sofriment que crea, no podrem abordar el dolor masculí (p. 39). […] El patriarcat ‘psicològic’ és una ‘dansa del menyspreu’. […] Per posar fi al dolor dels homes, per respondre amb eficàcia a la crisi dels homes, hem de posar nom al problema (p. 41).

Capítol 3: Ser un nen.

Totes les persones venim al món amb el desig d’estimar i ser estimats. Sense aquest vincle d’amor amb els pares, els nens es moren o pateixen danys emocionals greus. Malgrat aquestes evidències científiques, encara perseverem a ensenyar-los que els ‘homes de debò’ no tenen sentiments o no els expressen; un automenyspreu dels mascles que afecta la seua capacitat d’estimar-se i estimar. La majoria dels productes dels mitjans de comunicació adreçats als consumidors masculins joves són fets per homes adults amb autoodi, emocionalment bloquejats, que només tenen per a compartir-los la pornografia de la violència. Per protegir de debò la vida emocional dels nens hem de desafiar la cultura patriarcal.

Els nens no es consideren dignes d’amor en la cultura patriarcal. Tot i que el sexisme sempre ha decretat que els nens tenen més estatus que les nenes, l’estatus i les recompenses gràcies als privilegis no són el mateix que sentir-se estimat (p. 43). […] les pensadores feministes som tan crítiques amb les idees sexistes de la feminitat com ho som amb les idees patriarcals de la masculinitat. Es el patriarcat, amb la negació del fet que els nois puguin ser plenament humans, el que amenaça la vida emocional dels nens, i no pas el pensament feminista. Per canviar les ‘tradicions’ patriarcals hem de posar fi al patriarcat, en part imaginant maneres alternatives de pensar sobre la masculinitat […] el cultiu d’una personalitat andrògina, que combini trets considerats masculins i els considerats femenins, afirmaria el dret dels nens a ser emocionals (p. 45). […] Tot i que hi ha una gran quantitat de nois americans que no cometran delictes violents que acabin en assassinat, la veritat que ningú vol reconèixer és que s’educa tots els nois perquè siguin assassins encara que aprenguin a amagar l’assassí i actuïn com a joves patriarques benèvols (p. 50). […] Les mares soles, especialment, estan obsessionades amb la por que el nen sigui ‘marieta’. En el temor que el fet de permetre que els nens tinguin i expressin sentiments els faci tornar gais hi ha, subjacent, l’homofòbia (p. 51). […] Per al pare patriarcal els fills només poden ser vistos com a reclutes en entrenament (p. 53). […] Treballant amb grups d’homes, sentint-los parlar de la infantesa, m’han arribat les històries que expliquen sobre la falta de connexió emocional amb el pare (p. 54). […] Com a producte nacional, aquesta ràbia es pot acumular per promoure l’imperialisme, l’odi i l’opressió de les dones i els homes en general. […] els mitjans de comunicació, com a eina de propaganda per al patriarcat capitalista, imperialista i supremacista blanc, s’han adreçat als joves i s’han involucrat en un rentat de cervell intens per reforçar el patriarcat psicològic. […] Bona part del terrorisme adult masculí cap als nens petits i els joves, i en competència amb ells, es porta a terme en els mitjans de comunicació (p. 56).

Capítol 4: Posar fi a la violència masclista.

La psicologia del patriarcat considera natural la violència masclista; perquè veu una relació biològica entre els atributs sexuals masculins i la voluntat d’exercir violència sobre els altres. La desconnexió emocional i la violència són el full de ruta inhumà de la masculinitat patriarcal. L’automutilació psicològica és el primer acte de violència que els demana el patriarcat als homes. Les dones i els nens pateixen especialment aquest maltractament; però moltes mares poden ser escandalosament violentes amb els seus fills en el context patriarcal. L’acceptació de la violència dels homes per part de les dones entrebanca la seua superació. Els individus masculins empobrits dels estrats més baixos de la societat encarnen les pitjors variants de la masculinitat patriarcal, empesos per la doble violència estructural i patriarcal. La violència masclista s’ha intensificat no pas pel feminisme i els avenços en la igualtat de gènere, sinó perquè els homes patriarcals han descobert que la promesa de poder i domini, per la qual els han fet sacrificar el vertader jo, no es fàcil de complir ni els hi compensa tanta renúncia.

A mesura que les dones han anat guanyant el dret a ser homes patriarcals transvestits, s’han anat involucrant en actes de violència semblants als dels seus homòlegs masculins (p. 59). […] ‘Quan vaig començar a estudiar les qüestions de gènere, creia que la violència era una conseqüència de la socialització dels nens. Però després d’escoltar amb més atenció els homes i les seves famílies, he acabat creient que la violència ‘és’ la socialització dels nens’ (p. 63). […] La desconnexió no és un efecte col·lateral de la masculinitat tradicional. La desconnexió ‘és’ la masculinitat (p. 64). […] Les dones que s’alien amb el patriarcat no poden estimar bé els seus fills perquè sempre arriba un moment en què el patriarcat els demana que els sacrifiquin (p. 67). […] El primer acte de violència que el patriarcat exigeix als homes no és la violència cap a les dones. El patriarcat exigeix a tots els homes que s’involucrin en actes d’automutilació psicològica, que erradiquin les parts emocionals del seu jo. Si un individu no aconsegueix mutilar-se emocionalment, ja hi haurà homes patriarcals que representaran rituals de poder que li atacaran l’autoestima (p. 68). […] L’acceptació col·lectiva per part de les dones de la violència dels homes en les relacions d’amor, encara que aquesta acceptació dissimuli la ràbia, la por o directament el terror, fa que sigui difícil desafiar i canviar la violència masculina (p. 70).

…/… (capítols 5, 6 i 7).