Observar, llegir, escriure

“Malgrat que feia quasi dos anys que jo era a Hivern, encara era molt lluny de ser capaç de veure els habitants del planeta com ells es veien a si mateixos. Ho intentava, però els meus esforços acabaven sempre en una visió cohibida dels gethenians, primer com a homes i, després, com a dones, encabint-los en unes categories del tot irrellevants per a ells però essencials per a mi.” (“La mà esquerra de la foscor”, Úrsula K. Le Guin, Raig Verd, 2019, p. 23-24).

Úrsula K. Le Guin fou una escriptora estatunidenca coneguda per la seua reeixida narrativa de ciència-ficció, premiada en diverses ocasions, amb títols tan coneguts com “La mà esquerra de la foscor” (1969) o “Els desposseïts” (1974), merescudament guardonades amb els Nebula i els Hugo del 1969/ 1970 i 1974/ 1975, respectivament. Foren traduïdes al català en 2019 per Blanca Busquets i editades per Raig Verd. La segona la vaig llegir l’any passat i fou tot un goig i una revelació que us vaig compartir en aquest blog; l’interès de la qual em va fer desitjar la lectura d’aquesta que ara us ressenye. Aquesta nova visita a l’altra obra mestra de la ciència-ficció, citada abans i cronològicament anterior, m’ha resultat també una experiència inoblidable i, doncs, la considere de lectura força recomanable.

En aquesta agosarada novel·la del 1969 l’autora inventa un planeta habitat per descendents d’humans, que la major part del temps no tenen un sexe definit, però poden triar-lo en els curts períodes de zel que s’esdevenen uns dies al mes, evolucionant, si així ho desitgen, a mares gestants. Els seus habitants no són, doncs, homes ni dones, sinó andrògins asexuals, “no binaris” en diríem en la terminologia actual, amb un hermafroditisme potencial. Un planeta a anys llum de la Terra, que se suposa havia estat colonitzat per humans fa milers d’anys, per individus terrestres amb tecnologies capaces de desenvolupar naus espacials de velocitat lumínica o experimentar amb l’enginyeria genètica, vista la variació sexual aconseguida. I com a d’altres obres de la seua nissaga astral, també ací ens cal familiaritzar-nos amb tot de termes d’una enginyosa neollengua creada ad hoc.

L’argument se centra en la visita d’un enviat de la federació de planetes humans, l’Ekumen, que abraça un radi d’un centenar d’anys llum de la nostra galàxia, amb la missió d’aconseguir que aquest planeta, anomenat Gethen o Hivern, en forme part. Un món immers en una edat de gel que obliga els seus habitants a adaptar-s’hi per supervivència. Aquestes condicions de vida tan extremes no permeten la creació d’estats forts i centralitzats, malgrat que hi ha un parell de nacions més o menys consolidades, una de monàrquica i una altra de governada per una elit autoritària, que ha sabut emprar millor els recursos i mantenir cohesionada la gent, amb un servei secret eficaç i un control ferri dels mitjans de propaganda. En Genly Ai, l’enviat, ha d’anar d’un país a l’altre mirant d’obtenir l’adhesió al seu projecte ecumènic, però la por dels dirigents a ser envaïts i esclavitzats, a perdre el seu poder, li ho posa ben difícil i ha de seguir un procés ben costerut, que de vegades l’obliga a fugir enmig de tempestes de neu per interminables glaceres intransitables, sense gaire menjar, amb perill de la pròpia vida. Una aventura que ens farà creuar el continent més gran d’aquell planeta congelat, patint i gaudint alhora un paisatge blanc i inhòspit, tan ben descrit al llarg d’un bon nombre de planes de la novel·la.

Però l’obra és sobretot un cant a l’esforç en comú de dos éssers ben diferents, el protagonista i el seu col·laborador gethenià, al valor del compromís amb la causa justa, al respecte de la diversitat, a la força de l’amistat i l’amor a pesar de les diferències. Encara més, “La mà esquerra de la foscor” és també un revulsiu que ens fa pensar en un paradigma sexe/ gènere diferent al del nostre sistema binarista heteropatriarcal, imposició poc o gens natural que consagra el domini de l’home sobre la dona; una relació de poder desigual sense base científica que ho justifique. Certament, la novel·la ens fa pensar en el valor de bandejar el sexisme i el masclisme imperants a la nostra societat, origen de discriminacions i violències diverses, com les violacions i les guerres, sofertes especialment per les dones. Aquesta innovadora creació d’Úrsula K. Le Guin té el gran valor de permetre’ns albirar societats sense relacions de dominació sexual; si més no, explorar-ne la possibilitat. Una trama interessant i sorprenent, creada a les acaballes dels anys 60 del segle passat, capdavantera a la literatura de ficció. Heus ací unes frases escollides de l’obra, que espere us engresquen a gaudir-la:

“No, no em refereixo a l’amor, quan parlo de patriotisme. Em refereixo a la por. La por de l’altre. I les seves expressions són polítiques, no pas poètiques: odi, rivalitat, agressió. Creix en nosaltres aquesta por durant massa temps. Creix en nosaltres any rere any.” (p. 30-31).

“I, així, governo bé el meu país. Ja que només la por governa els homes. No hi ha res més que funcioni. No hi ha més que duri prou. Vostè és qui diu que és i, tanmateix, és una broma, un engany. Entre les estrelles, no hi ha més que buit, terror i foscor, i vostè emergeix tot sol d’allà intentant no espantar-me. Però jo ja estic espantat, i soc el rei. La por governa!” (p. 54).

“Considereu-ho: no es dona el sexe no consensual, la violació. Com en el cas de la majoria dels mamífers, amb l’excepció dels humans, el coit només es manté després d’una invitació i un consentiment mutus; no es factible d’altra manera. La seducció és possible, certament, però només si el seductor té un sentit de l’oportunitat extraordinari./ Considereu-ho: no es divideix la humanitat entre forts/ dèbils, protectors/ protegides, dominants/ submises, propietaris/ propietats, actius/ passives. De fet, la tendència al dualisme que impregna el pensament humà pot considerar-se reduïda, o canviada, a Hivern.” (p. 110).

“Una altra conjectura sobre la finalitat d’aquest experiment hipotètic: l’eliminació de la guerra. És possible que els antics hainites postil·lessin que la capacitat sexual contínua i l’agressió social organitzada, característiques que no es troben en cap altre mamífer que no sigui l’home, fossin causa i efecte? O, com opina Tumass Song Angot, consideraven que la guerra és purament un mecanisme de sublimació masculí, una violació a gran escala, i per això van decidir que en el seu experiment eliminarien la masculinitat que viola i la feminitat que és violada?” (p. 11-112).

“El que ell buscava era més segur; el camí segur, ràpid i durador per transformar un poble en una nació: la guerra. Les idees d’en Tibe no devien ser gaire precises, però eren fermes. L’únic altre mitjà per mobilitzar la gent ràpidament és una nova religió; no en tenia cap a mà, així que se les hauria d’arreglar amb la guerra.” (p. 118).

“Ser ateu és sostenir Déu. La seva existència o no existència equival a quasi el mateix en el pla de la prova. Per tant, ‘prova’ és una paraula que els handdarates no utilitzen gaire, ja que han decidit no tractar Déu com un fet, subjecte de la prova o la creença: així han trencat el cercle i s’han alliberat./ Aprendre quines preguntes no poden ser respostes, i no ‘respondre-les’: aquesta habilitat és realment necessària en temps de tensió i foscor.” (p. 169).

“Conec gent, conec ciutats, granges, muntanyes, rius i pedres, sé com es pon el sol a la tardor, als turons, pel costat d’un camp llaurat determinat; però quin sentit té tancar això dins d’una frontera, donar-li un nom i deixar d’estimar allà on el nom canvia? Què és l’amor al propi país? És l’odi a tot allò que no és el propi país? Llavors, no és res de bo. És simplement amor propi? Això és una cosa bona, però no se n’ha de fer una virtut, o una professió… En la mesura que estimo la vida, també estimo els turons del domini d’Estre, però aquesta mena d’amor no té una línia fronterera on comença l’odi.” (p. 229).

“Ja que em semblava, i crec que a ell també, que d’aquella tensió sexual, llavors admesa i entesa, però no alleujada, en sorgia la gran i sobtada seguretat de la nostra amistat: una amistat que tots dos necessitàvem tant en l’exili, i ja tan posada a prova en els dies i les nits d’aquell viatge amarg que bé es podria anomenar, tant ara com després, ‘amor’. Però aquell amor venia de la diferència entre nosaltres, i no de les afinitats i semblances: era en si mateix un pont, l’únic pont, que travessava allò que ens dividia. Per nosaltres, el contacte sexual hauria significat retrobar-nos com a éssers de mons desconeguts. Ens havíem tocat de l’única manera que podíem tocar-nos. No vam anar més enllà. No sé si vam fer bé.” (p. 267-268).