Observar, llegir, escriure

[Ve de la primera part.]

“EL propietari, aquest animal prehistòric… Realment!” (Joan Fuster, “Consells, proverbis i insolències”, 1968).

“TOTES les lleis, tenen un mateix objecte: protegir la compra-venda –i això ho explica tot.” (Joan Fuster, op. cit.).

Durant el segle passat l’historiador estatunidenc Murray Bookchin ens va deixar una pila d’obres sobre Ecologia Social i Comunalisme –també anomenat “municipalisme llibertari”, concepte més restrictiu geogràficament–, una proposta  institucional alternativa al règim polític i socioeconòmic actual –als Estats capitalistes, parlant clar i català.

En Bookchin, cercant la millor síntesi dels moviments socials emancipadors de la classe obrera que han reeixit respectant els ecosistemes, va trobar en la “Comuna de París” la inspiració històrica necessària per a la seua proposta; entre d’altres, perquè s’hi advocava per una confederació de comunes, sense Estat, considerat aliat del capitalisme. Perquè la Política —amb majúscules– no és cosa dels Estats com ens han fet creure, sinó del lloc on es poden decidir les coses a fer democràticament —de debò–: a nivell local. El Comunalisme integra naturalment les relacions entre les persones i el seu entorn immediat, assegurant una bona gestió del medi ambient, per a, tot aprofitant el que ens hi done i necessitem, cuidar-lo i enriquir-lo encara més; perquè en depenem física i emocionalment. Els humans no som éssers apart de la natura, som natura autoconscient, deia en Bookchin. En aquest Comunalisme de nou encuny, que veu en fonts ben antigues –de la gestió del comú, del comunalisme popular a l’Edat Mitjana– prima la política, les decisions del poble, sobre qualsevol altre imperatiu extern (a l’inrevés del que ocorre en els Estats actuals, amb l’enorme poder de l’economia sobre la política). Aquesta nova Administració comunal restaria a les ordres del que decidirien les assemblees populars, on tothom hauria de participar en tot, de forma rotativa. Es tractaria, doncs, d’un sistema de democràcia directa i real, diferent a la que trobem en el sistema representatiu actual –pseudodemocràtic o de democràcia formal–, on les lluites que porten a terme els partits polítics, l’estabilitzen i el reforcen –el sistema–, integrant-les i afeblint-les –les lluites–, com ha demostrat la Història del darrer segle.

El monetarisme, base del capitalisme, és una pràctica que ens fa més mal que bé. Els maleïts diners ens esclavitzen i ens aparten els uns dels altres: la seua acumulació creixent per uns pocs fa que la gran majoria haja de lluitar entre si per a poder viure, degradant-se les relacions socials, base de les societats humanes sanes –no hi ha sentiment tan fructífer com l’afecte comú, comunitari.

En la pràctica anticapitalista, hauríem de complementar la tradicional estratègia defensiva amb una d’ofensiva, innovadora, mitjançant un pla alliberador que ens il·lusione, en la línia del que ens va orientar en Murray Bookchin. Com que les “regles del joc” que regeixen les relacions econòmiques i socials són si més no importants, aquest Comunalisme integrador –basat en un confederalisme democràtic– facilitaria un joc més net.

Tornant a l’assaig sobre “liberalisme”, que ens presentava el seu coordinador –un professional d’una multinacional farmacèutica danesa— en una entrevista a VilaWeb, en llegir el titular de la peça periodística, vaig sentir una impressió no gaire favorable: “Les plebs extractives també existeixen” m’hi feia pensar en un classisme despectiu –plebs— i una constatació banal –que els de baix també contaminen i malmeten: un altre que ve a embolicar la troca?

Les seues respostes m’hi deixaven veure algunes contradiccions, com la mena de complaença que hi mostrava en la complementació Estat-mercat que s’esdevé als països nòrdics on viu, amb impostos alts i alta protecció social –pràctica teòricament contrària a la ideologia que deia defensar–, però quasi sense indemnitzacions per acomiadament –pal·liada per un bon sistema de cerca de col·locació: un 5 % d’atur– i amb pensions majoritàriament privades –mesures menys protectores, més “liberals”.

Amb els seus coreligionaris hi defensava un sistema institucional que fixe les regles del joc i limite la burocràcia i els abusos de poder, ataque els oligopolis i el capitalisme d’amiguets –fins ací bé–, cosa que el menava sospitosament a aprobar l’statu quo actual –el considerava inclòs en l’ordre liberal–: estat de dret –amb un interès especial en la protecció radical de la sacrosanta propietat privada: un robatori a la societat–, separació de poders –més teòric que no pas real, com veiem sovint i arreu–, sistema de partits i democràcia parlamentària –vaja!, com aquesta democràcia devaluada i tramposa que tenim a casa: perquè no mane el poble.

Hi reconeixia que l’ordre “liberal” no estava en perill –encara com!–, però que havia reculat la darrera dècada, quant a mesures legals que l’aprofundiren, portant més competència, més flexibilitat laboral, més iniciativa privada… –potser no s’havia assabentat que els seus financers ens havien encolomat una crisi, que havia fet augmentar la precarietat laboral i la desigualtat social?— i lamentava que el “liberalisme” com a tal estigués absent del debat institucional i mediàtic –Parlant seriosament, penseu que a hores d’ara cal un adoctrinament “liberal” específic, quan aquesta ideologia amera la majoria del circ parlamentari i mediàtic, ofegant qualsevol veu dissident? A qui volen confondre?

De fet, preguntat sagaçment, hi semblava parcialment d’acord en que Estat i mercat són dues cares de la mateixa moneda. Però al nostre país hi trobava a faltar una major competència en l’economia; si bé reconeixia que, emprant paraules d’Adam Smith, un dels seus principals enemics –de la competència lleial— són els empresaris, qui, un colp aconsegueixen reeixir, conspiren per a eliminar-la –Més contradiccions.

Hi feia també anàlisis d’enquestes fora de context, com quan es queixava que al nostre país hi havia una majoria de gent a favor de la propietat pública de les empreses, de l’economia planificada, de l’Estat com a garant d’una vida digna, controlant preus i salaris; mentre que els països nòrdics –concretament els danesos– n’estaven a favor en tan sols un 40 %. A priori ho podríem entendre parant atenció al nivell socioeconòmic i la protecció social comparatives: fora prou normal que s’arriscassen més a eixir de la seua –obligada— zona de confort si disposaven d’una millor xarxa de seguretat en cas de fallida. Però potser el que no volen els danesos és viure amb el poder coercitiu de l’Estat ni dels petits Estats autoritaris que hi inclouen i decididament defensen: les empreses capitalistes –Sempre m’ha sobtat com les nostres democràcies admeten dictadures a dins seu, precisament en un dels seus pilars fonamentals, segons diuen; per això són democràcies de baixa estofa. Potser els danesos volen menys Estat però menys “liberalisme”; volen menys Estat però més autogestió, més cooperació, més llibertat de decisió a les seues vides.

L’autoanomenat “liberalisme” defensa les llibertats individuals, però el capitalisme com a sistema econòmic, és a dir, la desigualtat social que aquest promou. Una desigualtat basada en l’acumulació de diners –i poder— en poques famílies, que així concentren les oportunitats de fer el que volen a la vida; mentre que els empobrits o desposseïts en disposem de ben poques i hem d’esclavitzar-nos per a poder viure amb un mínim de dignitat. Un sistema que promou la jerarquització de la societat i la desigualtat d’oportunitats. La seua xerrameca anti-Estat és tan sols perquè aquest no limite el seus negocis ni li demane massa impostos, però el defensa realment i aferrissada perquè impose les seues “regles del joc –xoc–” –la defensa de la propietat privada i l’acumulació capitalista– i socialitze les seues pèrdues, com ho veiem contínuament, salvant en nom nostre corporacions industrials i financeres pel bé de tots –ells. Fan servir el seu poder sobre els Estats per a traspassar les seues crisis a tots els assalariats, al gruix de la societat. Les dades són tossudes: els darrers anys, sobretot arran de la darrera crisi financera promoguda pel capitalisme financer, ha augmentat significativament la pobresa i la desigualtat social, i ha disminuït la “mobilitat social” –el nombre de persones desposseïdes que aconsegueixen “pujar” en l’escala social–, mobilitat que sempre ha suposat un percentatge mínim i esdevé, doncs, una excepció que confirma la regla contrària. Per això, la seua xerrameca bonhomiosa per a engrescar l’emprenedoria de tothom resulta al capdavall una justificació de l’statu quo jeràrquic –desigual– i injust que ens han imposat, basat en el privilegi d’un grapat de famílies que ho acaparen tot. Això apart del dany ecològic irreversible que aquesta acumulació desfermada està produint. De debò hi ha un capitalisme bo? Sembla que en aquest grup “liberal” hi ha sensibilitats catalanistes, cosa d’agrair; però, castellà o català, el capitalisme oprimeix igual.

Aquesta nova colla “liberal”, responsable de l’assaig, ha triat com a marca de la casa el nom de l’única dona guanyadora del Nobel d’Economia, el del 2009, per les seues aportacions a l’organització de la cooperació; una economista especialista en qüestions econòmiques relacionades amb la propietat comuna. Em pregunte què hi tenen a veure els commons amb la ideologia “liberal” del nou institut. Potser ha estat per atreure-hi dones? Dones feministes? Feministes liberals, de les que proposa un partit “neolerrouxista” que hi empra el color taronja i ara està “en hores baixes”? No debades han triat el cognom de casada d’Elinor Claire Awan, per a no trencat el sa costum heteropatriarcal anglosaxó. O serà una patrona que els haurà de protegir dels excessos neoliberals? Embolica que fa fort. 

Dissortadament hi ha paraules que la pràctica política ha devaluat en el darrer segle, com comunisme o liberalisme, perquè ambdues han estat emprades per a dissimular règims polítics i socioeconòmics opressors. La primera acompanyava una dictadura soviètica, un capitalisme d’Estat al servei d’una casta dominant. La segona, l’opressió capitalista d’unes altres elits l’he explicada més amunt. Al capdavall, ambdues implicaven capitalisme i elits.

En definitiva, davant la proposta de lectura que ens fan aquests nous liberals (“La resposta liberal”, M. Jiménez coord., Base, 2020), més aviat triaria la de l’ecologista en Floreal M. Romero (“Actuar aquí y ahora. Pensando la ecología social de Murray Bookchin”, Kaicron, 2021), un altre assaig que he conegut en una interessant entrevista que li van fer al seu autor, la qual m’hi ha inspirat. Una obra que promet ser més clara, innovadora i engrescadora. A llegir i sobretot a practicar.

DESAMBIGÜACIÓ: En aquest món de la complexitat, de profusió de neologismes i manipulació ideològica de les ments humanes, hi ha paraules –cada vegada més– que tenen un significat tan ambigu que fins i tot pot portar-nos a conceptes o ideologies completament oposats i, doncs, hauríem d’aclarir-les abans de fer-les servir; algunes de les quals són el que s’anomenen “falsos amics”. Un d’aquests és el mot “llibertari”, que, per una banda, significa socialisme llibertari o anarcosocialisme i, per altra i prou contrària, liberalisme llibertari, llibertarisme o anarcocapitalisme (“libertarian”, en anglès, fa referència a llibertari liberal). Ambdues ideologies s’oposen a la intervenció estatal, però mentre la primera s’oposa a qualsevol coerció autoritària o jerarquització social i defensa la democràcia directa, l’autogestió i el col·lectivisme solidari amb respecte a la llibertat individual, la segona defensa un capitalisme radicalment individualista basat en la propietat privada i el lliure mercat, i en pactes voluntaris entre individus. Com haureu endevinat, és el primer significat el que he fet servir en aquest apunt.