Observar, llegir, escriure

“Quan pense en la meua vida d’estudiant, puc recordar amb claredat els rostres, els gestos i els hàbits de cada professor o professora que em va nodrir i guiar, que em va oferir l’oportunitat d’experimentar la joia d’aprendre, que va transformar l’aula en un espai de pensament crític, que va fer de l’intercanvi d’informació i idees una mena d’èxtasi.” (bell hooks, “Enseñar a transgredir”, Capitán Swing, 2021, p. 224). Que pocs records que en tinc, de professors com els que hi esmenta la bell hooks!

La motivació de llegir aquest llibre de pedagogia crítica m’ha eixit de la part d’exalumne educastrat a l’escola franquista nacionalcatòlica, que vol desempallegar-se d’aquest mal record, de la pèrdua de temps vital que va suposar aquell adoctrinament deformatiu i vibrar amb els raonaments alliberadors de persones compromeses amb l’ensenyament crític de debò, com la bell hooks, aquesta professora estatunidenca insubornable, aquesta escriptora i activista feminista tan treballadora, valenta i inspiradora que va lluitar amb passió per a encomanar-nos la necessitat de canviar col·lectivament —homes i dones, negres i blancs, professors i estudiants, plegats, sense jerarquies, aliats en lloc d’enemics— el sistema d’opressió i dominació que ens esclavitza, en un triple vessant interseccional de gènere, ètnia i classe social, com a dona afroamericana de classe obrera que fou i que mai es va deixar enlluernar per la posició social que li permetia el seu estatus universitari reeixit.

Hi ha, a més, altres motivacions per a llegir-la, com el seu tracte alliberador de les qüestions de gènere, ètnia i classe social: contrari al patriarcat heterosexista i capitalista blanc, contrari al racisme, sexisme i masclisme, per la igualtat real, per la justícia social, per un món solidari, sense jerarquies, sense imperis, sense dominació d’uns sobre altres, realment lliure. Perquè qui açò escriu, tot i pertànyer al privilegiat sexe masculí —però amb vocació no binària— i a la minoria blanca dominant, em considere afectat per tots tres elements de dominació, inclosa l’ètnia, entre d’altres, pel meu indigenisme valencià sotmès a l’opressió de l’imperialisme espanyol.

Abans de triar aquest llibre no coneixia l’autora. Fou el títol, la contraportada i el que llavors vaig saber de la bell, una dona valenta, compromesa, apoderada i apoderadora, el que em va cridar l’atenció, el que em va engegar el neguit de voler-lo llegir. El que no hi sabia és que pocs mesos després l’autora ens deixaria per a sempre. Posteriorment i oportuna algunes editorials del nostre país han publicat obres seues en versió catalana, que estic segur seran tan interessants com aquesta, però no les he llegit encara. Per això, les frases que citaré en aquest apunt són una traducció meua del llibre publicat per “Capitán Swing”, “Enseñar a transgredir“, que he citat a l’encapçalament.

La Gloria Jean Watkins (1952-2021) va triar bell hooks —així, en minúscules— com a nom literari en memòria de la seua besàvia. Ha publicat més de quaranta llibres i nombrosos articles acadèmics, ha aparegut a documentals i ha participat en conferències públiques. Als seus assajos, acostuma a abordar temàtiques com la raça, la classe i el gènere en l’educació, l’art, la història, la sexualitat, els mitjans de comunicació i el feminisme. El 2014 va fundar l’Institut bell hooks al Berea College (Kentucky, EUA). La seua carrera docent va començar el 1976 com a professora d’Anglès i professora titular d’Estudis Ètnics a la Universitat del Sud de Califòrnia. Allí, va llançar el seu primer treball, un llibre de poemes titulat “I allà vam plorar” (1978). Va ensenyar a diverses institucions als anys vuitanta i noranta, com la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, la Universitat Estatal de San Francisco, Yale, l’Oberlin College i el City College de Nova York. El 1981 va publicar el seu primer gran treball, “Potser no sóc jo una dona? Dones negres i feminisme”, que és considerat una influent contribució al pensament feminista. Generosa generadora d’espais on pensadors, activistes i recercadors es barrejaven amb persones de les comunitats locals, per a estudiar, aprendre i dialogar críticament sobre les interseccions explotadores i opressives.

Anem per feina. Publicat el 1994, “Teaching of Transgress: Education as the Practice of Freedom” ens presenta, en una catorzena de capítols temàtics, l’experiència de l’autora en l’educació crítica dins del sistema educatiu classista i privatitzat dels EUA, les dificultats que es va trobar a la seua vida, d’alumna primer i de docent després, per a creuar els límits injustos a què era sotmesa per ser dona, negra i de classe baixa, la seua lluita obstinada i apassionada, de vegades incòmoda i dolorosa, per aconseguir-ho i encomanar-ho als seus companys, alumnes i professors.

Tot i no formar part del gremi educatiu, hi reconec l’enorme vàlua dels seus testimonis, èxits potser moderats, dificultats a superar, aprenentatges i recomanacions amb què omple el llibre, per a encoratjar els professors acomodats a l’statu quo —especialment els d’origen discriminat com ella que no volen ensenyar més enllà— a canviar el seu mètode pedagògic per un altre que practicàs la llibertat i el respecte de debò —respectus: atenció, consideració, reciprocitat, reconeixement—, per a ajudar-los a manejar-se positivament en situacions de racisme o sexisme a classe, a com donar veu i participació a tothom, esdevenint mestres motivadors i no pas dictadors, per a crear una escola de llibertat de pensament, d’esperit crític. I també als estudiants que no volen aprendre a trencar les normes que els minimitzen, imposades per una societat sotmesa a un Estat imperial al servei de les elits; per a mostrar-los el gaudi que poden guanyar, durant els seus anys d’estudi, al col·legi o la universitat, i més endavant, recolzant professors que els obrin nous horitzons de saviesa; malgrat la pèrdua d’innocència i la incomprensió que puguen patir inicialment, per l’enfrontament amb un entorn endarrerit.

L’obra és una demostració del compromís apassionat de l’autora amb l’art de l’ensenyament que vol formar persones lliures, dignes i compassives. Al pròleg de la Marta Malo cita el testimoni d’una de les seues exalumnes: “Sabies que les seus classes eren especials […] La temperatura de l’aula semblava canviar amb la seua presència: tot esdevenia intens i espurnejant, com l’atmosfera just abans d’una pluja llargament esperada. No era tan sols anar a classe, no: crec que ens estàvem tornant a enamorar del pensament i la imaginació.”

A destacar també el capítol en forma d’entrevista que dedica a en Paulo Freire, confessat inspirador de la seua proposta pedagògica; no debades el subtítol d’aquest assaig copia el de la primera de les obres d’aquest pedagog brasiler al seu exili xilé. S’hi inspira en Freire però també en la tradició llibertària —antijeràrquica— que s’oposa a la imposició del pensament i defensa espais compartits d’aprenentatge. “Ai del professor que creu que els seus estudiants no tenen res a ensenyar-li!”, rebla la Marta Malo al pròleg d’aquesta obra de la hooks.

Entre moltes altres qüestions, m’hi ha cridat l’atenció la seua reflexió sobre les conseqüències cabdals d’amagar el cos de professors i alumnes en el tipus d’ensenyament que s’hi dona. Hi remarca com hem acceptat el dualisme metafísic típic de la filosofia occidental, que proclama que hi ha una escissió ment-cos i que el segon ha de restar sotmès a la primera; com es pot veure a les aules, on el saber abstracte prima sobre el concret; de manera que cridar-hi l’atenció sobre el cos i l’experiència material hi és considerat una traïció a l’herència de repressió i negació que hom —homes blancs— ha transmès de segles ençà. Al capítol “Eros, erotisme i procés pedagògic”, l’autora afirma que va aprendre que no calia negar el cos ni l’erotisme perquè hi hagués aprenentatge, sinó que aquest fins i tot pot millorar, en canviar de manera decisiva la percepció que tenim de la realitat i de les nostres accions; d’ací la importància que aprenguem a entrar a l’aula “sencers” i no pas com a “esperits incorporis”, per a poder aplicar una educació per a la consciència crítica. Per això, escriu que cal retornar la passió a l’aula o despertar-la on mai ho ha estat. Segons Marta Malo, aquesta dualitat perversa té una base profunda en el patriarcat i el colonialisme: dona, negre, indi… serien cos a disposició de l’home blanc heterosexual, que els vol dirigir amb la seua raó privilegiada pel sistema corrupte creat per ell mateix.

[Aquesta reflexió em remet a un article del Diari del nostre Joan Fuster —un mestre apassionat de l’esperit crític com la bell hooks— que vaig llegir fa poc, on també es queixava de les conseqüències del dualisme típic de la religió i la filosofia tradicional: la negació del cos fugint d’una animalitat estigmatitzada, el poder de la culpa i el càstig per a amagar i reprimir els instints naturals, el sacrifici i el menyspreu del cos, que porta a despersonalitzar-nos uns a altres, a la violència. I com, en aquest context repressiu, reivindicar els drets del cos equivaldria a una mena de brutalitat o llibertinatge, una invitació a la deixadesa o la disbauxa. O la mistificació del culte al cos de la modernitat, que el degrada, reduint-lo a mercaderia. Front a això el mestre de Sueca hi reivindicava la necessitat racional d’acceptar el cos natural, amb les seues lletjors, amb les seus febleses, amb la sexualitat, la fisiologia i la mort —“quan el cos es venja de la tirania de l’esperit”—; perquè al capdavall, com proposa la ciència actual, l’esperit és tan sols una projecció de la nostra part somàtica.]

Però no desviem l’atenció de la ressenya ni la fem massa llarga. Finalment, m’agradaria destacar l’anàlisi històrica i psicològica acurada —prejudicis, pressions, febleses, expectatives, contradiccions…— que hi fa la bell al llarg del llibre sobre cada grup en conflicte d’interessos que pren part en el procés d’aprenentatge, en un context interseccional de gènere, ètnia i classe social, de cara a implantar una educació transgressora i alliberadora, i que valora de forma interactiva: professors, alumnes, entorn, homes, dones, blancs, negres, obrers, burgesos. Una valoració que pedagògicament albire ben profitosa; però que escapa al meu migrat coneixement de la matèria. A títol d’exemple a l’atzar, us pose el fragment d’una conversa de la bell amb alumnes del City College de Nova York: “Ens has ensenyat a pensar críticament, a posar en qüestió i a confrontar-nos i ens has animat a tenir una veu. Com vindrem a la resta de classes? Ningú no vol que tinguem veu en aquestes altres classes!” (p. 170, op. cit.). En aquest sentit, el capítol 10, “Construir una comunitat educativa”, presentat com una conversa entre la bell i el seu amic blanc i professor de Filosofia, Ron Scapp, m’ha resultat especialment enriquidor.

L’obra és el fruit de les seues múltiples experiències compartides amb tots ells, que ens ajudaran a comprendre’ls, a respectar-los i a aprendre’n per a poder avançar planificant noves accions d’alliberament. Com hi destaca la Marta Malo, tot i les nostres contradictòries experiències i que la teoria ens siga aliena i massa vegades haja estat emprada en contra nostra, necessitem seguir teoritzant, sent conscients que massa vegades el llenguatge ha estat creat per l’opressor. Hem d’apropiar-nos d’aquest llenguatge perquè diga el que volem que diga; perquè ens ajude a pensar el que necessitem pensar. La llibertat de la que ens parla i cerca la bell hooks no te res a veure amb el paradigma individual i mercantilista liberal, sinó que suposa la desfeta de totes les opressions, que sols pot ser en comú, com defensa la tradició anarquista o llibertària col·lectivista. “Per això —hi rebla Marta Malo— en ‘bell hooks’ llibertat sempre es conjuga amb compromís.”

 Enhorabona als qui heu tingut mestres o professors com la bell, que han despertat el vostre esperit crític, que us han ajudat a traspassar les fronteres del coneixement bancari, d’allò que els guardians de l’statu quo volen que sapieu i prou, per a fer-vos preguntes més enllà. I als qui encara en teniu, valoreu-los com cal i feu-los costat!