Observar, llegir, escriure

Quan l’autora de la novel·la que acabe de llegir l’escrivia a bocins al seu bloc de VilaWeb (“L’hidroavió apagafocs”), jo no hi parava atenció –sembla que ni al seu ni a cap d’altre—, capficat vora les vint-i-quatre hores del dia en la meua feina d’assegurar els guanys als amos de l’empresa, la darrera on vaig haver de vendre la meua força de treball, a canvi de –i obligat per– poder pagar-me les despeses bàsiques de la vida i algun caprici de tant en tant. Però, com mai és tard quan s’hi arriba, ara l’he pogut gaudir a pler; baldament se m’hi haja acabat primer el pa que la gana.

Quan hi llegia les converses de la protagonista de la novel·la amb l’esperit imaginari del seu mentor i finançador –vell i acabalat, vell company d’escoltes, més que no pas converses–, per assabentar-lo de la vida i negocis esdevinguts —records, raons, guanys o decepcions que els conformaven– des de la darrera conversa abans del seu darrer son. Quan li agraïa la seua empara i els seus consells –malgrat que no sempre els seguís— o li retreia les seues pors, servituds davant els invasors de l’altiplà ibèric. Quan el feia còmplice del seu succés com a empresària immobiliària i de càtering, un colp havia aprés l’art de la inversió financera de la seua “beneïda” mare adoptiva, Sor conductora d’un esportiu vermell, o les bondats culinàries dels grumers, borms o moques –un colp desverinats–, de la mà de la seua sòcia i docta amiga, d’origen semblant al seu, humil i òrfena de pare. Quan li contava el seu desencís amb la família conjugal, malfeinera i arreplegada… Jo no hi podia defugir el tarannà de la desapareguda autora –que lamente en gran manera no haver-la conegut abans–, el qual el seu fill ens oferia al full de vida que enceta l’obra; emprant-hi adjectius com hipercrítica, polemista, irreverent, bel·ligerant, transgressora, vehement, desimbolta, agosarada, irrepetible; “fusteriana”, hi afegiria.

Una protagonista, com l’autora, descreguda de la religió, pel que suposa de repressió del plaer –valor sublim de la vida–, de misogínia, d’abús de poder, de superstició controladora de les nostres vides, de jou irracional basat en promeses indemostrables i incomplides; ferma defensora de la dignitat del poble mallorquí, de la seua llengua i cultura pròpies, compartida per tota la nació catalana; defensora incansable de la justícia social, de la llibertat i la solidaritat; tot i que a l’obra es posa en la pell d’una dona d’empresa d’origen humil que, amb totes les contradiccions que vulgueu, tracta de passar una bona vida, envoltant-se de gent competent –tret de la família, ai les servituds imposades socialment!– sense parar esment en el seu origen; perquè entre haver de viure a la banda de sota d’una societat injusta, corrupta, jeràrquica, entre personal adoctrinat, desinformat, obligada a pencar de grat o per força, sense poder decidir el seu futur… o passar-ho al cim, amb els privilegis i el poder que donen els diners, no ho dubta pas i aprofita l’avinentesa que li ofereix la vida; però no s’oblida de fer la guitza als seus companys explotadors, agenollats davant hereus de genocides i assassins, beneïts per la jerarquia catòlica.

Aquesta, la meua descoberta, porta els noms de “Babalusa, la medusa” i la seua autora, na Xesca Ensenyat (Pollença, 1951-Inca, 2009): la seua darrera novel·la publicada en paper per El Gall Editor (desembre 2020), amb edició a càrrec del seu fill i escriptor Marc Cerdó.

Amb un llenguatge generós i expressiu, farcit de metàfores ben originals i sense oblidar el repte afegit que pot suposar –per a un català no balear— copsar mots i frases mallorquines –sense article salat, però–, l’obra la trobe ben innovadora, potser amb un argument una mica emboirat, pels camins fluctuants que segueix el pensament de la protagonista, dominat pels sentiments que li brollen, definitivament psicològica, amb el que això suposa de deformació subjectiva de la realitat, i surrealista, onírica. Les seues descripcions enlluernadores, sarcàstiques, però també poètiques, de vegades escatològiques, irreverents o insolents, em fan pensar en un gènere literari proper a l’esperpent. Una novel·la significativa de l’apoderament femení. Una novel·la singular que mereix la nostra atenció. Bona lectura!

Vegem-ne algunes clarividents perles literàries entre la caterva que ens hi lliura:

“Tot d’una he vist que en Diego posava un floc negre a la rotonda amb el Mercedes. Fent marrada per voltar-la, he inhalat Ventolin i, en pocs segons, m’ha fet l’efecte esperat: m’he arrabassat el gargall color de palla que m’espesseïa els alens. I he vist enlaire –durant un breu instant— el petit grumer irisat i rodó de la flegma que finalment ha rodolat, elàstica, per un pendís d’arena eixuta. I l’he vist arrebossar-se: igual que les rajoles de ‘babalusa’ que na Júlia, després d’una temporada a Menorca per guarir-se de mal d’amors, va aprendre a elaborar amb la ‘Pelagia noctiluca’.” (p. 109, op. cit.).

“El frare llec no percep un bon sou. Però des de la còmoda convicció de tenir el cel guanyat, presenta els formatges més suculents a taula. I les pastes més fines. […] I a més d’aquests conhorts amb què la religió conhorta els pelegrins de la Carrera de Sant Jaume –o els qui van a Lluch a peu–, fa dos mil anys que la fe els omple la bacina a compte d’uns serveis que prestaran després de tota una vida d’ajornaments i dilacions. […] Era vostè qui deia que encara no ha comparegut cap –de tota aquella tropa que se sap que se n’hi anaren–, que hagi donat senyals de vida. Si fos ver tot això que monges i capellans ens han predicat sense treva al llarg dels segles, ho podrien fer. Una mica d’informació seria agraïda. No volen que sospitem que el cel torna a ser un altre frau...” (p. 144-145).

“M’és igual si no em pot creure. Ja sé que vostè és un cas perdut. I entreveig la rialla mofeta que faria si li digués que, en tant que espanyol, un mallorquí no pot aspirar a ser un ciutadà més que de quarta: perquè de primera només ho podria ser sense haver de renegar de la nacionalitat catalana –i només partint del supòsit que els catalans ja s’haguessin espolsat el paparró i Catalunya tornàs a ser una nació sobirana. Molts que tota la vida han pensat com vostè, en pateixen les conseqüències a la butxaca. […] A vostè, que semblava l’àguila imperial igual que n’Aixertell, li faria ‘empassar’ que com més petit és un país més bé viuen els seus ciutadans.” (p. 150-152).

“Les escoles de monges de les nines pobres eren arsenals, polvorins, esquadres, míssils llançats contra l’autoestima. Eren fàbriques de rafaletes i de maurícies a gran escala. […] Els catalans tampoc no tenen autoestima, don Marçal. Vat aquí per què no es defensen quan els ataquen. […] Ja ho va dir aquell gitano català –qui en el temps de vostè cantava rumbes en la nostra llengua, i no sé si era per això que no el va anomenar mai: ‘M’ha donat més maldecaps ser català que ser gitano’. Una lliçó impagable, la de Peret. Si vostè l’hagués volguda aprofitar...” (p. 163-164).

“No he trobat cap més camí que m’adreci d’una manera directa envers allò que em pugui ser més propi –i més recòndit— que les dues dreceres nasals que, banda amunt el llavi superior, competeixen amb els llampecs per assolir el pensament.” (p. 208).

“Aquell dia que na Maurícia les volia humiliar, les brasileres varen deixar enrere un desert que s’havia dilatat, etern; ja veien una palma al garballó. I a l’ombra trinxada i forcada d’aquella palma, una ouera de pomissons madurs buatava una viola groga, motejada, que prometia ‘peixets’ i cabota, fibra, polpa i balquena i prosperitat i poder viure a lloure sense haver de sortir pel forat del moix.” (p. 218).