Observar, llegir, escriure

“Es posa una màscara i la seua cara acaba per emmotllar-s’hi. […] Quan l’home blanc esdevé un tirà, el que hi destrueix és la seua pròpia llibertat”. (“Shooting an Elephant”, George Orwell, 1948).

Molt encertadament hom ha dit que les cures i els afectes, és a dir, el suport mutu i l’amor, en llibertat, són el més important que tenim com a humans, és a dir, la reproducció de la vida, i no pas la del capital, com des de fa massa anys ens han prioritzat políticament i interessada, per a lucre i poder d’uns pocs, i desgràcia de molts; inequitat que creixerà en el futur, amb més abast i més aviat del que ens pensem. El capitalisme i les seues voraces elits, amb l’ajut dels Estats i els seus poders coercitius, han alterat el nostre hàbitat i els nostres costums fent-nos encara més esclaus i dependents, més individualistes i violents, i han potenciat l’antic patriarcat, un sistema de domini sexista, que imposa un binarisme sexual i uns rols de gènere antinaturals, basats en una injusta desigualtat sexual a favor dels mascles i en contra de les femelles de la nostra espècie; una alteració forçada de l’expressió lliure dels afectes, amb conseqüències devastadores per a la nostra psique personal i l’harmonia social. I paradoxalment, la banda teòricament afavorida per aquest sistema binarista, els homes, potser s’emporta la pitjor part, sotmesos a una brutal castració emocional que se’ns aplica des de ben petits.

D’això en parla l’obra que vull ressenyar ací, “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor”. Una obra que m’ha resultat cabdal per a comprendre profundament aquest sistema tan injust que hom ha construït, encotillant la nostra vida personal i malmetent-nos a tots plegats, i la necessitat de sortir-ne si volem un món millor, més feliç, més amorós. Un assaig que m’ajunta i em recompon les peces alliberadores disperses que abans hi havia trobat, perquè n’assenyala clarament l’origen, la causa, les causes pregones. Un llibre que ens regala un bon feix de frases impagables, que són com una revelació, com llamps intel·lectuals i emocionals que ens alliberen, que ens il·luminen el camí de la veritat, de la vida bona, que encomanen felicitat, el gaudi de la saviesa, i ens engresquen a l’acció, al canvi personal i social. Proposicions que enfoquen la qüestió des de diverses vessants, donant-li una perspectiva multidimensional que ens fa copsar-la millor, matisada i propera. És el segon assaig que llig de la bell hooks i em confirma l’enorme vàlua analítica, ètica i pedagògica d’aquesta pensadora i activista feminista estatunidenca, que m’ha regalat un dels millors llibres d’assaig de l’any 2022 i potser del 2023 que he llegit; gràcies també a l’edició de Tigre de Paper ―van per la 3ª!― i l’acurada traducció de Marta Pera.

En aquest “The will to change” l’autora fa una crida a homes i dones perquè superem el patriarcat, mostrant-nos especialment als homes, de qualsevol edat, ètnia o orientació sexoafectiva, com hem hagut de reprimir les nostres emocions i preferències naturals, per a poder-nos ajustar a la màscara de la masculinitat tòxica que el sistema ens imposa, per a acceptar-nos al seu si, a còpia de menysprear-nos i castigar-nos d’una o altra manera. Una mutilació que ens barra el pas a l’amor de debò, a estimar-nos tal com realment som i, doncs, a estimar de debò. Una castració que porta por a la intimitat i deriva en violència psicològica o física contra tots i tot allò que ens fan considerar com a inferior. Una violència que els jerarques aprofiten per a canalitzar-la al seu profit, transformant-nos en carn de canó per a reprimir la dissidència i guanyar les seues guerres injustes; un desassossec que vol trobar una via d’escapament en el sexe compulsiu o l’addicció a la feina fora de casa. Una esterilització afectiva en la que col·laboren moltes mares i dones sense ser-ne conscients, seguint els dictats del patriarcat, disfressat de costums i tradició. Però l’assaig no se centra tan sols en una magnífica exposició de les causes i els símptomes d’aquesta masculinitat malalta, reblerta de sexisme i masclisme, sinó que ens mostra com sortir-ne, com els homes hem d’aprendre a expressar totes les emocions, també les que hem reprimit i formen part essencial del nostre ser, a semblança del que és permès a les dones, per assolir una mena de masculinitat feminista, de valor fonamental per a gaudir d’una vida bona; un procés de canvi que demana voluntat i esforç, i que prediu serà feixuc i fins i tot dolorós; però que tindrà uns efectes personals alliberadors i també per a tota la societat, si aquesta promou com cal aquesta revolució dels valors.

Al seu pròleg, “Sobre els homes”, podem llegir:

El primer feminisme radical se centrava en la ira, la ràbia i fins i tot l’odi als homes, però no permetia parlar de què significava estimar els homes en una cultura patriarcal, saber com les dones podíem expressar aquest amor sense por de l’explotació i l’opressió. (pàg. 8)

A mesura que aquest progressava, es feia cada vegada més evident que el sexisme i l’explotació sexista no canviarien si els homes no s’implicaven, també, en la resistència feminista, però la majoria de dones continuaven sense expressar un interès genuí a donar importància a les discussions sobre la masculinitat. […] Odiar els homes només era una altra manera de no prendre’ns seriosament ni els homes ni la masculinitat. Simplement era més fàcil, per a les dones feministes, parlar de desafiar i canviar el patriarcat que no pas parlar sobre els homes ―del que sabíem i del que no sabíem, de les maneres en què volíem que els homes canviessin. Valia més que ens limitéssim a expressar el desig que els homes desapareguessin, el desig de veure’ls morts i enterrats. (pàgs. 9 i 10)

A tot arreu hi ha dones i criatures que volen que els homes es morin per poder viure elles. Aquesta és la veritat més dolorosa del domini masculí: que els homes exerceixen el poder patriarcal en la vida de cada dia de maneres terriblement amenaçadores per a la vida. [… Però] És una ficció del fals feminisme que les dones puguem trobar el nostre poder en un món sense homes, en un món on neguem els nostres vincles amb els homes. Només afirmem plenament el nostre poder quan podem dir la veritat sobre el fet que necessitem els homes en la nostra vida, que els homes formen part de la nostra vida tant si ho volem com si no, que necessitem els homes per desafiar el patriarcat, que necessitem els homes per canviar. (pàg. 11)

“La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor” va de la nostra necessitat de viure en un món on les dones i els homes formen part els uns dels altres. […] Els homes no poden canviar si no hi ha plans establerts per al canvi. Els homes no poden estimar si no se’ls ensenya l’art d’estimar./ No és veritat que els homes no estiguin disposats a canviar. És veritat que molts homes tenen por de canviar. És veritat que un gran nombre d’homes ni tan sols han començat a veure les maneres com el patriarcat els impedeix conèixer-se a ells mateixos, estar en contacte amb els propis sentiments, estimar. Per conèixer l’amor, els homes han de ser capaços de renunciar a la voluntat de dominar. Han de ser capaços d’escollir la vida per sobre de la mort. Han d’estar disposats a canviar. (pàg. 12)

Entre tots i totes hem de combatre la masculinitat patriarcal, que tant de dolor porta al món. Cal una revolució dels valors que ensenye els homes a estimar-se i a estimar.

Moltes gràcies, bell, DEP. Et mereixes tot el nostre reconeixement!

…/…

Vista la importància del text, en posteriors apunts faré, per capítol, un resum i una nova tria de cites:

–Resums i cites dels capítols 1, 2, 3 i 4.