Observar, llegir, escriure

Natural: Que pertany a la natura pròpia d’un ésser, d’acord amb ella, amb les seues condicions, les seues circumstàncies… Tal com és, sense modificacions ni afegits.

Capitalisme: Sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seua majoria, propietat privada i en què el capital s’inverteix en la producció, la distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d’obtenir els màxims guanys o el màxim benefici per als propietaris, en un mercat (suposadament) lliure i competitiu.

Aquestes darreres setmanes tots hem fet escarafalls, i amb raó, pels casos de corrupció que es destapen i s’amunteguen als jutjats d’arreu de l’Estat i especialment als de València, fins el punt que els valencians hem guanyat el “premi” en aquesta lamentable i indigna cursa de relleus, de la corrupció sistemàtica en els càrrecs públics, protagonitzada pel partit polític –conservador, neoliberal, postfranquista– que ha monopolitzat durant més de dues dècades el poder arreu de les institucions del País Valencià: ajuntaments, diputacions, Generalitat. Tota una màfia organitzada per delinquir, saquejant els fons públics per a profit individual i d’un grup de malfactors, representants dels poders fàctics i recolzats per ells.

Aquesta intolerable estafa de dimensions gegantines –hom la calcula en bastant més d’una desena de milers de milions d’euros- ha espentat un ampli ventall de col·lectius socials a llançar públicament un manifest, que subscric completament, per demanar justícia, el retorn dels diners, la depuració i sanció dels culpables, així com la il·legalització del partit consentidor d’aquests excessos amb conseqüències tan greus per al conjunt de la societat, especialment per als més necessitats; a més d’exigir canvis legislatius perquè desapareguen els privilegis –els anomenats aforaments– per a tots els càrrecs públics.

Penseu-ho una mica, però: De debò creieu que amb unes lleis coercitives i un jutges de “carrera” en tindrem prou? Desgraciadament són massa les evidències aclaparadores en sentit contrari. Estem cansats de veure com els qui tenen el poder corrompen fins i tot la mateixa justícia! (trobem advocats, fiscals, jutges… prevaricadors!).

Si repassem el que ens diu la saviesa popular, ens adonarem que, malauradament, corrupció i política, corrupció i societat, han anat sempre de la mà, abans i ara. Com a mostra, tenim aquesta dita: “A cadascú el que siga seu… i robar el que es puga“.

Tanmateix, sembla que els darrers temps el robatori s’ha eixamplat cosa de no dir. Roben els polítics, però qualsevol llest que t’hi trobes pel camí vol també fer el seu petit lladronici. No sé si serà cosa meua, però als darrers anys trobe una manca de professionalitat i d’honradesa preocupants en serveis tècnics i oficis diversos (“A diners pagats… braços trencats“). L’ideal de molts és tenir diners, semblar-se als rics o nou-rics, siguen de casta o de nou encuny, on el primers provenen de lladres antics (l’acumulació originària) i els segons de lladres d’ara mateix. Si no, no s’explicava el recolzament popular escandalós (ni que siga d’un quart o d’un terç de la població, a tot estirar) a grups polítics i personatges implicats en afers corruptes de tot tipus. Tenim els beneficiaris directes o indirectes d’aquest robatori públic: els clientelistes dels càrrecs institucionals –per aconseguir contractacions a dit–, els qui volen ingressos extres –constructors, restauradors, etc.– per esdeveniments singulars –tot i que superflus–, els qui volen revaloritzar els seus solars o terrenys, com ocorregué durant el passat “boom” immobiliari, etc. Són elements, entre d’altres, que han fet que molta gent, necessitada o interessada, haja tombat la cara cap a un altre costat davant tanta corrupció.  Ells també són responsables de consentir tota aquesta disbauxa.

Recorde com els pares, quan era jove, tot veient la meua excessiva bona fe i tement que fos víctima de la meua innocència, em repetien que m’havia d’espavilar, que no m’havia de refiar de ningú, que procuràs sobretot per mi, que estigués alerta, perquè gairebé tothom voldria aprofitar-se’n, voldria “fotre’m”, si se’m permet l’expressió. Un avís que m’entristia, perquè m’obligava a lluitar, a competir amb altres homes per sobreviure (era com dir adéu als meus valors cooperatius). El cas és que, vist amb la perspectiva dels anys, dissortadament tenien bastant de raó. Els fets ens mostren que els valors reals, els objectius principals que impulsen la majoria d’éssers humans, eren –i són– egoistes, bàsicament corruptes, per dir-ho ras i curt. I les virtuts que escampava l’educació religiosa no eren més que “panys calents”; perquè buscaven la submissió dels “desafavorits pel destí”, alhora que “tapaven amb la capa de déu” els excessos dels més poderosos, inclosa la major part del clergat. Una corrupció de valors que és a l’origen de tot plegat. Aleshores, si volem eradicar de veritat aquestes pràctiques injustes i insolidàries hem de fer unes passes més cap al fons de la qüestió, per eliminar o minimitzar les causes que les provoquen. Pense que estarem d’acord en que hi ha d’individuals i de sistèmiques o socials.

Clàssicament trobem dues opinions contraposades pel que fa a la natura de la nostra fauna humana: uns –els més reaccionaris– opinen que l’Homo sapiens és dolent de mena (i cal emprar el fuet per defensar-se’n), altres –els més progressistes– que és fonamentalment bo, però el corromp la societat; finalment hi ha qui es queda entremig –els més pragmàtics.

Si ens posem al lloc dels més reaccionaris, és a dir, si fos cert que els humans portàssem impreses al nostre ADN tot de passions depredadores i anorreadores dels altres companys del planeta, em demane com és possible que defensem un sistema econòmic i social, unes “regles del joc” de la vida que ho potencien encara més? Sense circumloquis: com podem defensar aquest capitalisme sense fre de les darreres dècades (“al natural”, podríem dir-li; el de la “llei de la selva”, el del “campe qui puga” o el de la “llei del més fort”), que ens empeny a l’explotació i dominació de la natura i d’uns sobre els altres (homes contra altres animals, homes contra homes, empreses contra empreses, països contra països…) per sobreviure? Aquest capitalisme “al natural” ens obliga a competir per no ser “menjats” (usant les armes de la mentida i l’estafa, si cal), alhora que ens degrada les condicions de treball i de vida, tret de les de l’oligarquia que es manté al capdamunt de la piràmide.

Des de la segona meitat del segle passat i durant el que portem de l’actual, amb l’anomenada globalització neoliberal, els propietaris del gran capital –els qui tenen la paella pel mànec en aquest sistema capitalista corporativista– han forçat els governs a trencar totes les barreres que els destorbaven per fer circular el seus diners i els seus negocis arreu del món (com ara volen aconseguir amb el TTIP, el CETA o el TISA), incloent-hi la legalització dels anomenats “paradisos fiscals”; desfermant així un capitalisme salvatge, accelerat, depredador i desigualador fins al súmmum. És públic i notori que els rics ho són cada vegada més i a càrrec dels més pobres.

Si de veres no volem corrupció, hem de voler canviar l’actual sistema monetari i financer internacional, que és intrínsecament pervers, perquè permet l’acumulació de diners i exigeix un creixement infinit de l’economia. Si no ho féssem, o ho intentàssem almenys, passaríem a formar part del grup dels “lampedusians” (“canviar alguna cosa perquè res no canvie”), on també se situa bona part de la moral religiosa tradicional.

Hem de crear les condicions perquè no siga possible la corrupció. Hem d’educar en la llibertat, la igualtat i la solidaritat, començant pels infants (“Qui de xicotet furta un ou, de major furta un bou“) i continuant per nosaltres mateixos, sense límit d’edat, on unes “regles del joc” cada vegada més cooperatives siguen les eines fonamentals d’aquest aprenentatge dels valors que ens permetran assolir una vida bona.

I una reflexió final. Si, com totes les dades apunten, la corrupció és un problema estructural del sistema capitalista, la part empresarial d’aquesta corrupció és condició necessària perquè aquesta es porte a terme. I si els mitjans d’informació del règim, una majoria aclaparadora, ara estan traient tants de casos de corrupció política, sense citar les empreses que hi són lligades, no és pas per altruisme social. Coneixent-los de fa temps, ho fan pels interessos dels seus amos, de les grans empreses que els manen i els financen, a fi d’aconseguir, no un canvi real, sinó un recanvi de polítics-titelles, que ens menen cap a una nova “pau social” que els deixe seguir “pastant fortuna“ a càrrec d’una dòcil “majoria silenciosa”. 

(La imatge de capçalera correspon a la manifestació de diumenge, 07/02/2016, a València.)