Quan la primavera arriba, adesiara sempre em ve al cap la teua cançó:
Febrer m’ha duit la carta tan precisa:
vol que els lilàs s’obrin pels dits
i, en el cor, m’hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera! (Dansa de la primavera, 1985.)
Dona preciosa i discreta de veu vellutada, càlida, expressiva i plaent. Vaig conèixer les teues cançons fa més de trenta anys, allà pels volts de l’any 84. Me les mostrà A. P., de qui estava infructuosament enamorat i que feia un programa dedicat a les músiques d’arrel tradicional a Ràdio Puça, una petita ràdio lliure de la ciutat de València de llavors.
Per sempre vas ser la meua veu favorita, la veu del desig, de l’amor, de l’enyor per l’amic, per l’amat, pel país: “la veu”. Em vas acompanyar en els amors i els desamors que inevitablement et porta la vida, en el seu dur procés d’aprenentatge, entrebancat per una societat poruga, malalta de religió i de prejudicis.
Quan n’escolte alguna, qualsevol de les teues cançons, rememore episodis de la meua vida, bé perquè les vaig escoltar per primera vegada quan travessava moments decisius, associats a situacions de força càrrega emotiva, bé perquè tenen tal potència expressiva que em porten fins a fets d’abans que sabés de tu, com ara la negra nit franquista, quan s’esdevenia una ferotge persecució de la nostra llengua i cultura, que encara continua i que vas combatre amb la força tenaç de les teues paraules, de preclara poesia, cantades “a capella” o bellament embolcallades amb una música excelsa.
Ara em permetré fer un breu passeig per la meua biografia, sobretot sentimental, de la mà de la teua admirable obra musical i poètica, pels entrecreuaments dels meus camins amb les teues inoblidables lletres –pròpies, populars o de poetes de renom–, brollador inesgotable de conhort i de tendresa:
1972-77: Anys d’estudis universitaris, de descobriment de l’abast de l’adoctrinament nacionalcatòlic i del genocidi franquista als pòsters que omplien els murs de la facultat. Maleïts assassins feixistes! Maleïts botxins!
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut. (“La relíquia”, 1981, Joan Alcover.)
que truquen de matinada?…
La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n’estava. (Què volen aquesta gent, 1968, Lluís Serrahima.)
1978-79: El servei militar em va encomanar una antipatia creixent cap a les jerarquies, les armes i les guerres; però també em va obrir els ulls sobre la realitat del nostre país, gràcies a companys valencians de les comarques del nord, un d’ells professor de llengua i literatura.
Des de Mallorca a l’Alguer,
des de l’Alcúdia a l’Albuixer,
des de Maó a Cadaqués,
des de Montgó a es Vedrà,
des de Talltendre a Queixans,
de Porqueroles a Calp, … (“Des de Mallorca a l’Alguer”, 1987, popular.)
tix la senyera del jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabellera d’or i argent.
De la infantesa que s’enfila,
de la vellura qui se’n va.
La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà. (“La balanguera”, 1981, Joan Alcover.)
Estimat, no estiguis trist
si et costa alenar;
si no ens ha canviat el març
un bon abril ho farà. (“Abril”, 1975.)
1981-83: La química de l’amor irracional m’arribava amb força tot just ingressava al món del treball assalariat. Captiu dins d’aquella “presó en règim obert”, la seua aparença de fragilitat, el seu posat eixut en un cos i una veu encara adolescents, em va corprendre i em feia tremolar com un bleda, sense arribar més enllà.
Jo estava que m’abrasava
per s’amor d’un jovenet,
com més bevia, més set:
s’aigo no m’assaciava. (Cançó d’esterrossar, 1969, popular.)
em tornaré aigua estancada,
escaleta per pujar,
flor de baladre,
roseta del roser blanc
i palmera enamorada. (“Anells d’aigua”, 1985.)
Si tu te fas l’arena,
l’arena de la mar,
jo me faré l’ona
i et vindré a besar.
Si tu te fas l’ona
i me véns a besar,
jo me faré la llebre,
la llebre d’un camp gran. (Enamorat i al·lota, 1981, popular.)
1984: El descobriment de la teua veu m’arribà de la mà d’A. P., una admiradora teua, de la qual em vaig enamorar. Fou la meua primera experiència de tendresa, de carícies i besades interminables, de llavis i pells vellutades, gloriosa delectança dels sentits en cerca de la màxima intimitat, que mai no arribava. En declarar-li el meu amor, A. P. m’aüixà de la seua vida i, mancat de carícies, em vaig ensorrar, envaint-me una tristor malaltissa.
Dóna’m sa mà amor,
mira que freda està.
Dóna’m sa mà amor,
freda de no estimar. (Dóna’m sa mà, 1969.)
No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop. (“No voldria res més ara”, 1971.)
el desig que jo sent per tu.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s’acabarà així. (“No s’ha mort el desig”, 1985.)
Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
davant el meu mirall,
aprenent a parlar-me.
El mestre que m’ensenya
és el temps que no para. (“Viure sense tu” (1985.)
Camins dissortats, estranya llum,
bèsties salvatges.
Però també
arbres amics, jardins de desigs,
belles trobades. (“Els boscos del pensament”, 1985.)
1985-86: Havia tastat la mel –i la fel– de la droga de l’amor-passió, i el meu cap la cercava a tot arreu. La meua “síndrome d’abstinència” em menà cap a una altra relació platònica eixorca. Vaig omplir el buit amb L. N., qui no coneixia altra companyia que l’alcohol i altres drogues “menors”. Ara feia el paper de protector d’un “àngel caigut”, una barreja d’emocions (seducció, compassió, responsabilitat, dependència) que em nuava a aquell ésser solitari i minvat, a qui jo pidolava de tant en tant alguna besada fugaç i poca cosa més. Finalment em vaig alliberar d’aquell atzucac, que no ens convenia a cap dels dos.
que té geranis i sombres,
humitats i tenebrors
saliva i enteniment.
Si voleu saber quin és:
el carrer dels Cavallers. (“Alenar”, 1977.)
Quan tot el teu cos deixi de ser
un món tancat amb clau
al que no hi tenc entrada,
llavors naixeran clarors
i jardins que mostren el cel
amb boires blanques. (“Dintre teu”, 1975.)
Sí, així vaig somniar
que em naixia una filla
i després era una euga clara
que corria sola
dins un bosc de pollancres. (“De bressol”, 1975.)
bon amor, jo no m’ho crec
es vent xiula, mou els arbres
però d’amor ell no en sap res. (“Cançó del bon amor”, 1971.)
Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit
tremolant al teu cor,
somniant al meu pit.
Amiga de la mort,
camí de vela blanca,
la llum del nostre amor
és una flor que es tanca. (Em dius que el nostre amor, 1971, Joan Vergés.)
1987-2000: I arribà la parella estable. Tot dos la necessitàvem. J. B. em va triar i jo m’hi vaig donar. Vaig gaudir d’una flor jove. Vaig eixir de casa i acostumar-me a ser independent. Vaig aprendre a conviure amb una altra persona molt diferent. Vaig comprovar el bo i el dolent d’una relació que s’allargà en el temps, fidel de mena com sóc. Quan a J. B. li arribà la vertadera passió (una relació breu, vaig saber després), em deixà a un costat i, amb dolor del meu cor i dotze quilos menys al cos, em va perdre per sempre més.
me n’aniré d’es camp,
ses oliveres grises
endarrere quedaran. (Me n’aniré de casa, 1969.)
Jo he estat i seré
lliberal en tota cosa,
si no vos grat o faig nosa
digau-ho i me’n ‘niré. (“Cançó de picat”, 1975, popular.)
Oh que llarga es fa sempre l’espera
quan s’espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l’espera
quan s’espera la mort de l’amor.
Quan s’espera que tot ja s’acabi
per tot d’una tornar a començar
quan s’espera que el món tot s’enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar. (“Es fa llarg esperar”, 1977, Pau Riba.
i et sé tant lluny de mi
que cada nota que dic
jo l’imagín un camí, camí
que em porta fins a tu. (“La casa de l’amic”, 1987.)
Enmig dels tarongers
una font raja
escolta la cançó
que la font canta
i et dirà molt baixet
que l’amor passa. (“Petita estança”, 1977.)
Si un dia véns a casa,
te mostraré es jardí,
un núvol que tenc al pati
i la flor de gessamí. (“No trobaràs la mar”, 1969.)
1996-fins ara: Quan J. B. i jo ens posàrem a viure a la nostra nova casa amb jardí, reaparegué la meua afició a seguir i mesurar l’oratge, el temps atmosfèric; passió que m’encomanà mon pare per la necessitat d’encertar les feines del camp, base econòmica de la nostra família.
llebeig, ponent i mestral,
tramuntana i gregal.
Vet aquí es vuit vents del món. (“Jota marinera”, popular, 1969.)
Aigo, vos demanam, aigo
i vós, senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i fais com qui no mos sent. (“Aigo”, 1969.)
2000-2003: No em veia amb cor d’encetar un nou afer sentimental i vaig decidir racionalment de viure sol. Però el meu sentiment de soledat creixia com més va més i no vaig poder aturar-lo. Vaig canviar el meu projecte de vida i em vaig posar a cercar i cercar una nova parella.
Les filles del silenci presents i vigilants
em porten sempre la perversa llunyania
saben el meu espant,
el meu instant d’espant,
d’isolament malenconia i agonia. (“Ronda amb fantasmes”, 1971, Bartomeu Rosselló-Pòrcel.)
Si em donau una mà,
vet aquí l’altra;
si pensau en un bes,
vet aquí els llavis.
Esper que em crideu,
semblant que del meu cos
anau fugint. (“No sé com acabarà”, 1975.)
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n’adonés,
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés. (“Si véns prest, 1969, Josep Palau i Fabre.)
2003-fins ara: Vaig triar A. A. entre els qui anaven acudint a la meua “crida” i me mostraven interès, malgrat que família i amics m’avisaven que no era pas la parella que m’hi convenia. Aquesta nova relació la vaig tirar cap endavant sense dubtar-ho ni un instant. Les nostres diferències preveien, passada la passió dels primers anys, un indefugible desacoblament futur; tanmateix, a hores d’ara encara no m’he hagut de penedir d’aquella decisió. El nostre amor madur i sincer, l’estima que ens tenim tots dos fa d’aliatge gairebé indissoluble.
Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure. (“Vares venir fins on jo dormia”, 1977, Joan Vinyoli.)
i repetir que volia
viure com si cada dia
fos l’últim jorn de la vida.
I la vida, així, va enamorant-se de mi. (“Sevasdà, 1995.)
Obres tantes portes closes al meu cap,
deixes rastres, amples danses, al meu pit,
poses ales blanques que alcen el meu pas.
Obres, deixes, poses: tu ets el meu amic. (“Leylim Ley, 1995, Albert García.)
20XX…: Em faig vell, és llei de vida. I quan m’arribe la mort agrairé a l’univers tot allò que m’ha permès gaudir, com la saviesa, l’amor, el sexe, la tendresa i les teues cançons, Mª del Mar.
Diria que no tinc por,
que, d’ella, en faig encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls:
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
sóc ja de mi sols una resta,
però encar és íntima festa
sentir, de lluny, la veu del mar. (“La veu del mar”, 1995, Joan Vinyoli.)
i el vent em portarà a qualsevol lloc
jo seré terra un dia
i de mi naixerà el xiprer.
I per la finestra del jardí
l’heura entrarà a poc a poc
i abraçarà els meus vestits
i els omplirà de flors.
I els gats faran l’amor sota el meu llit
que jo dormiré el somni de la mort. (“Cançó per a una bona mort”, 1971.)
Que véngui la son,
t’espera el teu àngel.
Amb un cavallet que acurci el viatge.
Bu va, bu va,
dorm petita i fes no no,
dorm petita, dorm, i l’alba allargui
la teva son. (“Véngui la son”, 1995, popular.)
I finalment no vull oblidar que ara també escric per deixar un vestigi de mi mateix, perdut dins del gran “nigul” electrònic, senyal del nostre temps.
Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a què el vent la porti cel enllà
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar. (“Estrofa al vent”, 1981, Gabriel Alomar.)
Una recomanació final: Si voleu sentir el que jo sent, heu de posar-li el so que li manca, el que ara m’eriçona la pell i m’obre els esperits com la veu d’un àngel.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies per aquest testimoni tant valent!
Que per molts anys gaudiu de la vida, acompanyat dels sons de la Maria del Mar Bonet. I de l’amor.
Atentament