Observar, llegir, escriure

“Ell odiava o temia l’estiu. O potser totes dues coses alhora. […] Ara només comptava que una vegada més havia arribat l’estiu somnolent, feixuc i també el treball a sou miserable, els llargs exilis de llangardaix dins l’ànima de les vesprades infinites.” (“L’estiu dels brivalls”, Francesc Viadel, Vincle, 2022, p. 10-13).

Al bell mig de setembre i gràcies a l’Ateneu de Bétera vaig tenir la sort de conèixer personalment l’autor i uns dels editors de la novel·la que inspira aquestes ratlles, les quals intenten compondre-hi una aproximació personal.

Com el malson d’una nit d’estiu, d’aquelles dites tropicals, de calor apegalosa, sufocant, de dormir a mitges, esgotadora. Com el malson d’un estiu abrusador com el que ens ha amollat aquest 2022 per a oblidar i que a hores d’ara, avançat octubre, encara no s’acomiada de debò. Un dies abans de posar-me a escriure em va sorprendre un somni, del que tan sols me’n recordava d’una petita part, on jo anava omplint, amb compte i amb ínfimes dosis, un petit atifell, asèptic i transparent, amb fems de qui sap qui, per a servar-los tancats hermèticament, no fos cas que la pudor em regiràs l’esperit. Llavors, en aquesta presa de mostres tan reveladora, em fou evident la implicació del que estava llegint: em va semblar assistir-hi a una mena de cerimònia catàrtica, al seu efecte purificador d’unes emocions tan pregones com les que m’estava transmetent aquesta obra d’art, però també de ràbia i de denúncia. Tant de bo la catarsi, mitjançant el gaudi de l’espectacle dramàtic, i la lliçó moral que se’n deriven no restassen tancades en aquest llibre, entaforat en un racó de la nostra biblioteca i del nostre esperit. Tant de bo esdevinguessen, a més, acció solidària per la justícia social, que al capdavall ens farà bé a tots plegats!

“Nòmades, delinqüents de duro, conspicus amants de l’absenta, insaciables libadors de conys gastats o de lloguer, joves de molts segles, treballadors moribunds, supervivents rabiosos, bona gent, mala gent.” (op. cit,. p. 21).

Com ens va avançar l’autor durant la presentació, certament dura però necessària he trobat la darrera novel·la que ens ha regalat en Francesc Viadel, mestre de l’assaig polític, articulista i poeta. Ben merescut el Premi Teodor Llorente del 2021 amb què ha estat guardonada, en la modalitat de “Novel·la Negra”, que, si no és pas directament policíaca ni detectivesca, en té els personatges i l’atmosfera. A més de l’interès i la gran vàlua social de la trama, l’autor ens hi demostra el seu domini envejable de la llengua, fent-hi servir una prosa tan rica que, en algunes escenes colpidorament amargues d’aquesta auca dramàtica, m’atreviria a qualificar, sense por a equivocar-me massa, de dolorosament poètica.

“[…] i després passejarien per tota la ciutat […] totalment penjats. I ell, llavors, se sentiria molt feliç o oblidaria per sempre els carrers silents, la veïna vella i fetorosa que es passava la vida maleint els seus, les estúpides baralles dels pares, el baf abrusador de la terra, les migdiades febroses del poble solitari i abandonat, l’esguard traïdorenc dels rústecs, els morts, la mort, l’olor de la pols incrustada als xiprers tots a punt d’incendiar-se sota el sol de l’estiu.” (p. 104).

A “L’estiu dels brivalls” (Vincle, 2022, 2ª edició) el narrador omniscient ens conta una història crua, aspra, incòmoda, com la vida dels personatges representats, una colla de dissortats habitants del submón suburbial de la comarca de la Ribera, d’on és nascut l’autor. Capítols que són trossos de vides sobreviscudes o malviscudes, en entorns familiars violents i empobrits, rurals a mal borràs o amuntegades en pisos petits, malmesos i bruts; malvenudes a feines brutes i degradants. Vides on impera la prostitució i la droga il·legal, com a irregular font d’ingressos i falsa via d’escapament, que amb l’abús esdevenen malaltes i font de violència indiscriminada i autodestrucció. Vides amargues, ressentides i tristes on la dignitat i la tendresa són pràcticament absents. Vides que són la mort en vida.

“Fins i tot, potser el pare i la mare, ells mateixos ja eren morts des de sempre, morts que alenaven sense adonar-se’n.” (p. 230).

Una obra coral amb un personatge principal que ens fa les anàlisis més lúcides i conscients d’allò que li passa i no vol, però li ha tocat viure; un jove exestudiant d’universitat que ho ha hagut de deixar per manca de diners, que a poc a poc es deixa anar pel pendent anorreador d’aquest ambient degradant de barri i feina. Personatge, com els altres de la novel·la, i esdeveniments que han estat inspirats, com ens hi confessà l’autor, en casos reals, durant les seues experiències jovenívoles estiuenques com a jornaler del camp per a pagar-se els estudis. Situacions que potser no ens imaginem si no les hem viscudes i que ens hi entrebanquen la identificació. En el meu cas, però, hi ha un parell d’experiències al llarg de ma vida que, si més no, m’hi aproximen: la feixuga feina al tros de casa tots els estius per a ajudar els pares durant les vacances d’estudiant i les expedicions discotequeres after hours quan començava la maduresa, amb un company de feina, expert en el consum d’alcohol i maria, que m’hi va voler fer de guia i protector.

“A tots els d’aquella mena els tenia posat l’ull. Havien estat, i continuaven sent-ho, els amos. I ho eren, en part també, perquè així ho havien volgut els advocats, metges i comerciants propietaris que preferien mirar-se aquell espectacle discret de dominació primària, d’opressió dels uns sobre els altres, dels qui tenien i dels qui no, amb un posat educat i distant com si no hi tingueren res a veure. Eren gent de rendes amb el nas sempre ficat a l’església i a l’ajuntament que no volien morir mai i que no deixaven viure ningú. Ells eren els qui s’havien inventat aquell món plàcid i sense conflictes on els desgraciats vivien a la força i els jornalers eren abrivats homes ben parlats que es mudaven amb polides camises blanques i feien olor de sabó fet a casa. Un món de plaers menuts. Matins de treball, vesprades de roba neta, amors castos, olor a cera. Un món de mentida.” (p. 61).

Llegint “L’estiu dels brivalls” visitarem un podrimener social amagat a la nostra mirada benpensant i benestant, que, infantilitzada per una societat mercantilizada i consumista, on prima l’espectacle, vol pouar bellesa i harmonia d’un toll d’aigües corruptes. Un femer social provocat per la desigualtat social, per una societat jerarquitzada i injusta, on els privilegis d’un pocs son imposats per la força de les lleis —i les armes— i la hipnosi dels mitjans de propaganda, que ens la fan veure com a normal, i que al gruix dels sotmesos obliga a esclavitzar-se per a poder comprar una vida mínimament digna i a caure en paranys provant de passar millor la vida. Una desigualtat social que a hores d’ara, amb l’augment de preus de serveis i queviures bàsics i un llindar de la pobresa acostant-se a un terç de la població del país, està ben a prop de fer-se ben evident a les nostres relativament plàcides vides; perquè, si no fem res per aturar-la, si no trenquem aquesta dinàmica acumuladora i destructora de la minoria dominant, aquesta violència estructural ens passarà factura a tots plegats i aquest malson d’una nit d’estiu podria esdevenir actualitat corrent.

“Els destructors no havien de ser necessàriament tipus atlètics bregats en clavegueres i carrerons, ni gent malparlada, ni habitants de cap inhòspita frontera. Ben al contrari, solien tenir una mirada mansa, una vida tota feta de regles senzilles, un grapat d’agradosos records: dona, fills i faena, fils per bellugar, la promesa d’un futur, un riu de certituds impertorbables. I és clar, tot allò els feia febles i a la força salvatges i per salvatges traïdors, envejosos, gelosos, mortífers defensors d’un territori minúscul que volien lliure d’intrusos, senyors d’un món generalment heretat, però de vegades també cruelment arravatat contra qui sap qui. I els uns amagaven els altres dins les entranyes d’un inabastable desert de silenci i així, aquella pàtria romania intacta amb el pas del temps, sòlidament agafada a uns ciments tots fets dels ossos i les ànimes dels destruïts.” (p. 178).

“Marc va anar al seu banc de la plaça i d’allà estant devorà amb la mirada l’espai desolat que se li obria al davant. Potser en tota la vida només tindria la visió d’aquella esplanada ombrejada pels àlbers, pensà, com el veïnat, com els habitants d’aquells edificis grogosos que l’envoltaven, posseïdors únicament d’aquella postal sense cap encís. Segurament, serien també pares i mares com els seus, d’ulls cansats recoberts d’un finíssim tel com de nata, amb un grapat de mots sota la llengua, fills de guix, atrapats dins d’un únic paisatge limítrof amb els confins del no-res permanentment vigilat pels destructors igual que si foren un ramat destinat a l’escorxador. Ara potser estarien tots abrasint-se de calor dins els seus apartaments minúsculs de parets primes com paper de fumar o qui sap si menjant-se els uns als altres amb una fam acumulada de molts segles.” (p. 191).

Gràcies, Francesc, per mostrar-nos aquesta realitat amagada, regalar-nos bona literatura i sacsejar-nos les consciències. Un exemple de les obres d’art que m’agraden.