Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

12 d'abril de 2021
0 comentaris

“El carrer de les Camèlies”: el difícil camí d’una dona que vol ser lliure per a cercar/ crear la seua identitat en una societat hostil.

Voldria en aquest apunt fer cinc cèntims d’una novel·la de Mercè Rodoreda (1908-1983), premiada amb el Serra d’Or, el Sant Jordi i el Ramon Llull del 1965, 1966 i 1969 respectivament, que fou de bell nou reeditada pel Club Editor en juliol del 2020.

Es tracta d’“El carrer de les Camèlies”, on la protagonista narra en primera persona trossos de la seua vida i ens apropa als seus sentiments. Els d’una dona que, durant la postguerra franquista a Barcelona, és abandonada en nàixer al carrer de les Camèlies, al reixat de la casa d’una família de classe mitjana, que l’adopta com a filla, però fent-li notar el seu origen incert. L’educació la rep en casa, per por al rebuig de les companyes d’escola, menant-la a una infantesa solitària. Tot plegat li crea una inadaptació que la porta a fugir sovint per a cercar els seus orígens. En una de les fugides, quan encara és adolescent, se’n va amb un xic que li agrada, de feina esporàdica i incerta, i decideix no tornar-hi més. Comença així una vida de marginada, vivint en barraques i suportant el maltractament del seu company, que es guanya la vida de forma il·legal, que finalment és enxampat per la policia i engarjolat. Coneix l’amor vertader en un company de barraca, que mor prematurament, i, en trobar-se sola, per a sobreviure, decideix, en base a la seua lloada bellesa física, dedicar-se a la prostitució. Així comença tot un calvari de maltractaments d’uns i altres homes que la mantenen, fins a trobar un que li agrada –n’estava enamorada–, que la respecta, li posa casa i prou diners per a sentir-se relativament lliure; un amor que no va quallar per les obligacions familiars i socials de l’home, però a partir del qual, ja adulta, aconsegueix tenir una vida més apoderada, amistançada d’un polític, amb casa pròpia, criada i diners, gaudint de la seua llar i de l’òpera al Liceu, i dedicada a esbrinar el seus orígens, a la recerca del pare, figura que potser veu en els seus amants protectors.

L’obra està dividida en cinquanta capítols curts, on la protagonista, Cecília C., relata episodis de la seua vida, de forma cronològica, des de la infantesa fins a l’edat adulta, els que més li l’han marcada, els records més carregats d’emocions, desitjos, passions o violència. Alguns capítols són continuació dels anteriors i la seua separació sembla respondre a un criteri més estilístic que no pas estrictament temporal. Quant a l’estil, he pogut observar canvis de ritme entre la primera part dedicada a la infantesa, potser més innocent, més encantadora amb el seu simbolisme ple de referències florals de tota mena, típic de l’autora, i la part de la vida adolescent i adulta, més freda, carregada d’experiències traumàtiques, abusos sexuals, avortaments, pors, amors i patiments, amb el contrapunt de la llar com a refugi d’aquest món hostil, acompanyada d’atractius àngels protectors –n’omple la casa d’aquestes figures–, elements que també trobem en altres novel·les de la Mercè Rodoreda. El darrer capítol és un intent d’aclarir els seus orígens, cercant els personatges més propers de quan era petita, amb una narració més fosca i trista, històries de vells decrèpits al final de la seua vida, que, per altra banda, deixen albirar una acceptació i reconciliació amb el passat, necessaris per a bastir la seua identitat. El text mostra un gran respecte i comprensió per les persones, les seues decisions, pors i febleses, descrivint sovint sense jutjar, potser per estar parlant d’un passat inalterable des d’una maduresa plàcida i acomodada. Una novel·la colpidora que cal llegir, si més no, per a gaudir de la rica prosa rodorediana.

Llegint-la no puc deixar de comparar-la amb “Feliçment jo soc una dona”, novel·la de Mª Aurèlia Capmany, escrita tan sols tres anys més tard i que em va agradar molt. A l’apunt d’aquest blog on en parlava, hi comparava la prostitució de la protagonista amb la d’un assalariat que fa feina per algú altre per a poder subsistir, quan li ha tocat nàixer al si d’una família de classe subalterna, i tan sols podrà gaudir d’unes engrunes de llibertat cap al final de la seua vida, quan les forces i la salut li van minvant, si ha sigut prou treballador, aguantador de les imposicions dels patrons i estalviador, si ha tingut sort amb la família. “Perquè ens hem venut prèviament la llibertat per sobreviure”, com deia Miquel Martí i Pol a “La fàbrica” (1970-1971).

En el pla estrictament argumental, ambdues protagonistes tenen, a més de l’escenari barceloní,  prou coses en comú, com la manca de pares coneguts, l’adopció per una família de gent major, una educació casolana i estricta, una infantesa solitària, la fugida de casa, les seues primeres feines típiques i explotadores de la seua condició imposada de gènere, la seua decisió final d’optar per la prostitució, el seu patiment per a obrir-se pas en aquesta professió tan exposada als abusos i l’assoliment de l’objectiu de prendre les regnes de la seua vida ja a la maduresa.

Tot i mantenir-se al servei dels homes, com a dones-objecte, el model de dona que presenten ambdues novel·les és oposat al que imposava el règim heteropatriarcal imperant durant el segle XX, essencialment el d’esposa i mare o altre de semblant, submís a la voluntat dels barons, ben discriminador i opressor, al qual ambdues escriptores s’oposaven en un temps de dictadura feixista el qual hagueren de patir, sobretot na Campmany, perquè na Rodoreda tornà de l’exili en 1972. En aquest sentit, la fugida de casa d’ambdues protagonistes i la seua tria de la prostitució podrien representar aquesta cerca de la llibertat que els hi mancava; un camí certament perillós i degradant, ple d’entrebancs, amb intents de suïcidi inclosos, però que finalment, amb coratge i una mica de sort, els permetrà assolir una identitat, una dignitat i un estatus que des del seu dissortat naixement els hi eren negats; esdevenint, finalment, les dones-subjecte que desitjaven.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.