FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

29 de setembre de 2021
0 comentaris

Valldemossa

29 de setembre de 2021

Tinc a les mans aquell llibre gastat de poemes, que —ho recordes?— ens agradava analitzar plegats, que com avui hauré rellegit tantes vegades. Per què, amb qui sinó que el nostre Lamartine podria emmirallar-hi els sentiments d’aquest moment? Però aquest matí l’he hagut de buscar, me l’havia deixat ahir vespre a la tauleta del jardí, segurament quan van donar-me la notícia, i s’hi ha estat a fora tota la nit. La seva coberta s’havia quedat humida, freda, com ho és ara el teu cos, que se n’ha anat per sempre, que ja no patirà més. Freda com aquell hivern…

Fa deu anys que aquests pètals blaus fan companyia als versos estimats que llegíem vora el foc. Entre aquelles parets velles i silencioses, però que tu sabies omplir de notes brillants, apassionades, de valsos i nocturns delicats, meravellosos. La teva música sublim acaronava també cada vespre les paraules i les frases que jo anava dipositant al dietari d’aquell estrany viatge. Amb ella acompanyant-les, podien aleshores adquirir tot el sentit.

I recordo avui, precisament, aquell dia que havia estat plujós, quan cap al tard, ja amb el cel escampat, vaig sortir de la cartoixa per anar als prats, expressament a cercar flors i per pensar mentre en buscava… I vaig rumiar, i vaig trobar-ne, i tot seguit m’ajupia arran de la gespa molla per collir aquest pensament —ara sec i esbocinat—, que havia de ser blau. Perquè jo et percebia a tu de color blau. D’un blau grisós, que de tant pàl·lid, no podia sinó —i més cada dia— fer-me seguir enamorada del teu cor rebel, que encara es delia per bategar. Per a mi eres el blau més preuat, però no pas com a príncep, sinó com a company en aquell tram de vida que havíem decidit viure plegats.

De tornada, mentre anava despullant la flor dels seus finíssims pètals, humits encara de rosada, per dipositar-los entre les pàgines del nostre llibre, intentava imaginar-te lliure d’aquella malaltia que mortificava dia i nit els teus pulmons. Volia entregar-te aquell petit regal, a trossets i emmagatzemat al costat de cadascun dels poemes que més t’agradaven. Volia que per a tu representés un petit alè de joia i d’esperança, i per a mi, com una ofrena a l’home prodigiós que tenia mig reclòs, presoner de la recança d’aspirar aquell aire pur, però tant gelat que el feia atemorir.

Perquè aquell paisatge mediterrani, tota aquella pau volguda de les muntanyes, dels bells prats i de la boscúria del voltant, contrastaven tant amb les incomoditats que vam haver de suportar! Recordes, estimat?, aquells àpats estranys, el constant vent del nord d’un temps sovint esquerp… Però no més desagradable que el rebuig i les mirades furtives de la gent, d’aquella gent provinciana, plena de malfiança i prejudicis. No, l’illa de Mallorca no s’havia fet per a nosaltres! (1).


(1) Aurore Dupin (més coneguda com a George Sand) i Frédéric Chopin es va conèixer a París l’any 1836, quan ella tenia trenta-dos anys i ell vint-i-sis, i un any després van esdevenir parella. A finals de 1838, amb vaixell des del port de Barcelona arribaven a les illes on s’estarien tres mesos hostatjats a la cartoixa de Valldemossa. La seva intenció era la de poder alleugerir la incipient tuberculosi del músic, encara que també, el seu esperit romàntic els movia a buscar paratges idíl·lics. Del dietari de l’escriptora va sorgir més endavant el seu relat “Un hivern a Mallorca”. En tornar, van mantenir la seva relació fins al 1847. Chopin moriria dos anys més tard, el 1849, també a la capital francesa.


 

© Francesc Cabiró, de la fotografia i text. (Imatge: detall de la Cartoixa, any 1980).


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.