De bon matí, les llambordes humides dels carrers d’una ciutat encara adormida per la festa de la nit anterior, éren la principal guia que ens conduïa per la pujada del castell.
Una boira persistent impedia de veure la subtil bellesa d’aquelles façanes de ceràmica, segurament de tons pàlids i colors suaus. Tant sols els troncs dels arbres que tiràven cap amunt, i amb una copa que es perdia entre la boira.
Tampoc es distingien encara els campanars de les múltiples esglésies que ens trobàvem, ni la fisonomia del riu, que s’intuïa però sota el mantell de núvols baixos.
Aquella frescor atlàntica t’aclaparava els sentits, mentre et delíes per poder descobrir ben aviat aquells tresors.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vicent