FINESTRA FOTOGRÀFICA

18 de juliol de 2022

.             

La meva relació amb Les quatre estacions de Vivaldi es remunta, aproximadament, als meus setze o disset anys. Em veig a la meva habitació de casa, al 1r 3a d’un antic 354 del carrer Alfons XII (de Badalona, per descomptat), i davant d’una taula de dibuix tècnic, de fabricació casolana. Mentre l’esquadra i el cartabó llisquen per damunt del paral·lex i els diferents llapis de portamines donen forma i sentit a vistes i seccions d’una peça mecànica, dins del radiocasset hi ha ficada un cinta que va reproduint i escampant pel petit dormitori les notes del gran mestre italià. És així com vaig començar-me a introduir en la música barroca, a apreciar la seva rítmica cadència, els seus matisos refinats. Tot i ser hivern, la primavera despuntava amb força; malgrat fora tardor, les tempestes de l’estiu vibraven dins de l’aparell.

A partir d’aleshores, l’afició a la música clàssica en el seu conjunt ha representat una part molt important del meu dia a dia; i, per tant, les Estacions de Vivaldi han anat apareixent de tant en tant, ja fora en CD o en els programes de la ràdio, fins a poder conèixer i seguir en detall cadascun dels seus passatges. Però mai (fins ahir mateix) l’havia escoltat en viu. Va ser al Palau de la Música Catalana, com a segona part del concert de l’Orquestra Barroca de Barcelona, dins del qual, la primera va estar dedicada a àries per a contratenor, del mateix compositor. La Primavera, l’Estiu, la Tardor i l’Hivern, sorgien espontànies del virtuosisme del conjunt, alhora que el públic assistent quedava cada cop més entregat a la màgia de Vivaldi.

El concert d’ahir va ser per a mi  com una mena de tancament de cicle, un regal per als sentits; i una satisfacció doble, tenint sobretot en compte que un dels músics de l’orquestra, l’Ariadna Cabiró (la meva filla, clavecinista) feia amb Vivaldi el seu “primer Palau”.