FINESTRA FOTOGRÀFICA

13 de novembre, 2017

El noi tenia fusta de poeta i li agradava molt la música.  Ell, pares i avis, i potser també algun amic o parent llunyà, juntament amb el servei, habitaven aquell palauet benestant, envoltat de jardins romàntics i de pau.  Però sembla que els assajos de piano no eren tan ben acollits com segurament s’haurien merescut, i aquest fet tendia sovint a trencar l’harmonia familiar.

Anys més tard, aquell noi, de nom Emili, tot i fer-se gran, conservava intactes però les seves inclinacions musicals, i decidir aixecar-se una torre exclusiva al mig del parc.  El seu castellet l’acolliria hores i hores, fins i tot potser dies sencers, per a la pràctica del teclat. Hi tindria allà el recolliment necessari  gràcies a la seva ubicació estratègica sobre el llac i la vegetació espessa del voltant, a l’embarcador d’accés i al seu pont llevadís que li proporcionaria sens dubte un absolut aïllament.  I el seu tancat i forrellat podria, sempre que volgués, barrar el pas a qui intentés destorbar-lo de les seves interpretacions.