De cop, tot revisant imatges, i com per art de màgia, sorgeix del no res una petita idea:
Aquesta podria ser la primera fotografia d’una nova sèrie …
… En direm “LA IMATGE SUGGERENT …”
Si us vé de gust participar-hi, es tracta que digueu què us suggereix l’escena, en què us fa pensar o quin significat o història oculta podria estar amagant-nos. És un joc doncs per fer volar la imaginació …
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
-És el gest que fem una tarda d’hivern, tot prenent consciència de la nostra intima incertesa; aquest gest de dibuixar una linia recta amb el nostre dit al baf del vidre: per un cantó de la finestra, la linia és paral.lela a l’escletxa que assenyala la separació entre el penúltim i l’últim travesser de la persiana exterior i, per un moment, pensem que en el cas, per altra part improbable, de que no poguéssim refiar-nos massa dels nostres sentits i, en realitat, la persiana s’estigués movent cap amunt o cap avall, així, amb la petita linia, podriem comprobar-ho. I és curiós com confiem més en un traç sobre la humitat que en les nostres mans, els nostres ulls o la nostra capacitat de raonament, potser perquè en casos extrems només les més insignificants i ridicules de les solucions són les que es converteixen en l’únic mitjà de salvació, i es que si som capaços d’enfrontar-nos al perill amb mètodes irrisoris, quin poder li atribuïm a aquest perill? Cap.
La mare, neguitosa rera la finestra, insistia:
-“Jaume, vols pujar d’una vegada!”
-Cuantes vegades mirem al nostre costat i hi veiem a la persona perfecta? Indubtablement perfecta en una altra de les nostres vides. Impossible en la present. En la seva possesió, la pell s’escola entre els nostres dits, com aquella sorra fina de la platja de la nostra infantesa.
-Inutil posseïr. Inutil desitjar. Malgrat tot en aquella possessió i en aquest desig la vida deixa de ser, per un moment, condicional, i apareix davant del nostres ulls com la més perfecta afirmació. I és que potser deixem de viure quan renunciem a la nostra mirada condicional. I entrem en el present de l’adéu.
Els darrers raigs febles, impactant a la façana, preludi del capvespre, conferien a la plaça aquell aspecte decadent tant propi de la ciutat, i dels seus Sants.
-Hi ha ulls que es queden així, amb la seva mirada massa ampla i amb un mentider aspecte de versamblança. D’altres, en canvi, busquen en la fronterera mirada, aquella que és conscient de la seva transformació del què ha vist. De que la seva imatge depèn de la llum, de l’objectiu, d’un parpalleig erroni del flash. Escollim la segona. A on la realitat té limits. A on l’infern pot ser un apunt diari.
-La civilització és el llarg camí de colocar la realitat, que està fora, dins del subjecte que la veu. I així acabem anomenant intel.lectual al qui només creu en les seves realitats interiors. El desig és el reflex de la realitat, així que quan la posem en el nostre interior, també el desig acaba fent el mateix camí.
-“Jaume, no t’ho repetiré més, vols fer el favor de pujar!!”
-Escollim la observació parcial com un reconeixement de la impossibilitat o, potser més ben dit, de la incoveniència de la totalitat. Pont de fustes, pont de paraules que ens fa creuar per ensenyar-nos que només en l’acceptació hi ha el camí. Potser desitjariem aturar el vol de l’àngel, com suplicava el filòsof, però sabem que és imposible. Cada derrota ens apropa més al nostre destí, al més temut, a la pastura de les il.lusions dels guerrers. D’aquesta manera comprenem que, en realitat, Ulisses mai no va tornar a Ítaca. Comprenem la necessitat de la seva pèrdua per a que existeixi sempre en el seu cor…
Aviat la boira es menjarà la plaça i desapareixerà , amb el seu barret i la seva filosofía.
-“Puja, Jaume!!”
-Sí, “Bal” més