Monteverdi versus Venècia

26 de novembre, 2017

Es commemoren enguany els 450 anys del naixement de Claudio Monteverdi … De l’any 1567 d’un llunyà segle XVI en què la música renaixentista aniria donant pas a la barroca de la mà d’aquest gran mestre, que en seria el més important dels precursors d’aquell nou estil.

Altres compositors de l’època, com Carlo Gesualdo, Luca Marenzio, Giulio Caccini, entre d’altres, havien ja experimentat amb noves formes d’expressió que fossin més capaces de provocar emocions en els sentits de l’oient, buscant una interrelació més acusada entre el fraseig musical i la paraula cantada: Creadors de la pura essència del barroc, donaven una nova força a la interpretació del madrigal, estil de cançó predominant a la Itàlia d’aleshores.

Monteverdi va representar la gran culminació d’aquestes noves tècniques.  I aquell músic que de jove s’havia instruït en l’estil contrapuntístic anterior on predominaven el ritme, la polifonia i el refinament, va anar evolucionant cap a la creació de noves composicions ja immerses de ple en les tendències del barroc, més directes i expressives per tal d’aconseguir commoure els sentiments.  La sublimació del seu art es troben en madrigals com “Zefiro torna“, i àries com “Il lamento d’Arianna“, però sobretot en les seves òperes conservades avui en dia: “L’Orfeo“, “Il ritorno d’Ulisse in Patria” i “L’Incoronazzone di Poppea“, on amb el contrast entre consonàncies i dissonàncies i una mesurada utilització de cromatismes, els compassos de la música queden sempre supeditats alts canvis dramàtics en el text, aconseguint una gran força rítmica del conjunt.

I Venècia va constituir un dels marcs idonis pel desplegament d’aquelles noves sonoritats. Principalment dins la “Basilica di Sant Marco”, on Monteverdi va ser director, les seves naus podien reverberar sovint les veus del cor a les brillants “Vespro della Beata Vergine“, però també probablement, el “Ponte di Rialto” hauria estat algun cop el decorat de les interpretacions d’aquells “Madrigali amorosi” que s’apartaven dels cànons religiosos.  De tal manera que resulta fàcil imaginar-se un trobador entonant alguna de les línies de “Presso un fiume tranquilo” ben a prop de les gòndoles ancorades davant del “Palazzo Ducale” i del “Ponte dei Sospiri”, o fins i tot a les ombrívoles tabernes d’arran d’algun petit canal s’escoltés de tant en tant alguna impostació de veu de l’esperit d’Euridice.

Afegeix un comentari