FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

1 d'octubre de 2022
0 comentaris

5 anys de l’1 d’Octubre

1 d’octubre de 2022

El dia en què vaig dipositar el meu sí a l’urna del Referèndum de 2017, el de l’autodeterminació de Catalunya, no va ser per haver d’escriure cinc anys després aquest apunt. Vaig fer-ho convençut que, si el resultat era afirmatiu, començaria una nova etapa en la qual s’obriria la negociació amb l’Estat —real i efectiva; no com la que es verbalitza ara—, per al repartiment d’actius i passius, per fer un traspàs de poders ordenat i civilitzat (“de la llei a la llei”, tal com ens havien assegurat els polítics). Un traspàs que Espanya, com a país democràtic que presumia de ser, s’avindria a fer efectiu. Un procés negociador que tampoc no havia de ser fàcil ni immediat, sinó feixuc, però que al final prevaldria el mandat de les urnes: més d’un 90% a favor de la Independència.

I aquesta era la perspectiva d’aleshores perquè, tot i que l’Estat s’havia girat d’esquena a pactar qualsevol mena de consulta (de fet, feia molts anys que no admetia cap proposta democràtica), la majoria no ens pensàvem que s’atrevís a impedir-ho per la força. I que tant ell com Europa es veurien abocats a assumir la realitat. Tot allò que esmentava al començament potser s’hauria aconseguit si, durant els dies posteriors a la votació, aquells dies de màxima incertesa, els polítics catalans no s’haguessin arronsat, si la classe dirigent no hagués enviat la gent a casa; si la gent, en lloc de fer-ne cas, ens haguéssim erigit en la principal defensora del dret assolit.

L’apunt d’avui hauria d’haver estat per celebrar que el 2017 Catalunya va guanyar, sí, però que després va saber aplicar el resultat tal com les noves lleis manaven. Una jornada per fer balanç de les millores obtingudes i de les fites que, probablement, encara estarien per resoldre; dels progressos en tots els àmbits; per agrair als polítics d’aquell moment i a les entitats cíviques el seu esforç i valentia. I per certificar també que, malgrat l’oposició inicial i els grans escarafalls de nacionalisme espanyol,  molta gent que no veia gens clar que la independència fos una bona alternativa, ni tan sols legal, gent que s’havia inhibit de votar aquell dia, va sumar-se després al projecte de nou país —un cop ja consolidat— sense reserves, i que ara es vantava amb orgull —com qui més—, de formar part del nou estatus, d’una nació acceptada com a nou soci de la Unió Europea.

Avui s’hauria d’estar celebrant la constatació que el referèndum no dividia la societat, com alguns volien fer-nos creure que passaria, sinó tot el contrari; i que la solidaritat de Catalunya i germanor amb la resta de pobles de la península es mantenia intacta (però ja no des d’una posició submisa, sinó d’igual a igual); veuríem, en definitiva, que allò tant essencial com la convivència no s’havia trencat en absolut.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.