de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Valencianofòbics i valencianocallants

0

Al grup polític de les corts valencianes d’un cert partit li ha faltat temps per a repiular un desafortunat comentari (anònim, per cert, per a deixar clar quina és l’ètica periodística del mitjà que el recollia), segons el qual “el español y el inglés proyecta e integra, mientras que el valenciano aísla y genera tensiones“. Deixarem de banda la incapacitat de l’entrevistat per a fer la concordança de nombre, fins i tot en tan integrador idioma, i ens centrarem en el contingut.

Pretén dir, l’anònima lluminària, que hi ha llengües que tenen una qualitat intrínseca que les fa integradores i en facilita la projecció? Si és així, quina és? Perquè, estructuralment, espanyol i anglés són idiomes ben diferents. O potser vol dir que el fet de tindre un exèrcit al darrere les fa integradores i les projecta? Si considerem que ‘projectar’ i ‘projectil’ tenen la mateixa arrel, potser no li falta raó. En qualsevol cas, l’anònim entrevistat, que figura que és un professor, sosté ni més ni menys que hi ha comunitats humanes que integren i es projecten, per si mateixes, i unes altres que són aïllades i generadores de tensió. Canvieu el nom de les llengües que esmenta per denominacions de races o grups ètnics, i mireu si això és o no és supremacisme del més ranci estil.

Si és greu que hi haja professors que sostenen punts de vista obertament racistes en ple segle XXI, encara ho és més que un grup polític, encara que provinga de la més sòlida tradició franquista, se’n faça eco. Què troba, un partit polític (autoproclamadament) valencià d’interessant en un comentari que denigra la cultura del seu poble? Algú pot imaginar el PP d’Albacete repiulant un comentari que insulte la seua forma de parlar l’espanyol? Quin és l’objectiu de difondre un insult al poble que (diuen que) representen?

En resposta al ressò que el fet ha tingut a les xarxes, ha eixit Vicente Betoret (cognom valencià i nom propi en castellà és una combinació guanyadora al PP), amb una piulada que diu: “En ningún (sic) cas compartisc l’opinió de qui diu que el Valencià aïlla. Jo parle Valencià des de ben menut i estic orgullós”. Llàstima que siga l’única piulada en valencià de tot el seu TL. Com a exemple, podem vore com comenta que s’ha reunit amb la Unió de Llauradors: “Reunido con la @UnioLlauradors para hablar sobre el #Brexit y sus consecuencias en nuestra provincia. El @PP_VAL comprometido con el sector“. Llàstima que l’orgull de parlar valencià des de menut no li siga útil per a utilitzar-lo.

Vicente Betoret, com tants altres dels seus correligionaris, és un magnífic exemple de valencianocallant. Ho són els que només exerceixen de valencians en la intimitat, però no gosen ‘molestar ningú’ usant el seu idioma per a comunicar-se. I ho són, amb traïdoria, aquells que callen fins i tot quan algú expressa obertament la seua valencianofòbia, davant d’ells. El partit del senyor Betoret ha d’estar ple de valencianocallants. En vàrem tindre una bona prova quan Maria José Català declarà públicament que ser valencianoparlant era un defecte, després d’assistir a l’esbroncada que els militants del PP dedicaren a l’orador anterior, que s’havia atrevit a parlar en valencià en un acte electoral del PP valencià a València!

La combinació és explosiva. El partit està format per valencianofòbics que troben un plaer especial en atacar i ridiculitzar tot allò que no siga pensat, dit i fet en castellaníssima llengua, i per valencianocallants que no tenen valor més que per a declarar-se orgullosos de parlar valencià… quan ningú no els pot sentir. Òbviament, per pocs que siguen els primers, el silenci còmplice dels segons els transforma en la minoria dominant, i per tant, en l’única majoria visible.

El valencianisme no pot ser propietat ideològica de ningú, ni de l’esquerra ni de la dreta. Ha de ser, senzillament, l’exercici de la dignitat en clau valenciana, que no implica sentir-se superior a ningú, però tampoc inferior. I només qui se sent inferior tolera que uns altres l’insulten gratuïtament. Els qui, a banda d’això, col·laboren a escampar l’insult, ja mereixen un altre nom, que no és de bon gust esmentar en un text escrit. Els valencianocallants del partit del senyor Betoret hauran de treballar molt intensament per a retrobar la seua dignitat. Poden seguir jugant a intentar enfrontar els valencians per motius de llengua, però no poden ocultar que, al seu partit, els salvatges obertament valencianofòbics, els han guanyat la partida.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estacions del Metro

0

Si viatges amb Metro València pots trobar moltes coses interessants. En l’apartat de paisatge sonor, per exemple, bones notícies: no cometen l’estupidesa de repetir “pròxima parada…” en dos idiomes que sonen pràcticament igual. És d’agrair. Tothom ho entén, i et permet seguir sentint la música ambient o concentrant-te en la lectura.

Hi ha, també, coses que poden ferir l’ull del viatger. Com ara quan arribes a l’estació que hi ha darrere del Mestalla i et trobes que tant la megafonia com el cartell escrit diuen “Aragón”. I penses si serà que els valencians, abans de la providencial arribada de les tropes castellanes, no tindríem una paraula per a referir-nos a l’Aragó veí. Que potser emetíem un ‘piiiip’, com quan a la TV volen camuflar una paraula malsonant? Així, diríem que aquelles persones o les altres mercaderies havien arribat des de “piiiip”, fins que amb els castellans ens arribà la llengua; l’única capaç de pronunciar i escriure un topònim tan venerable com el d’Aragó.

M’intriga quina podia ser la lògica subjacent a la decisió de retolar una estació concreta, en una llengua distinta de la que usa Metro València, i de la que, per estatuts fundacionals, ha d’usar. Què pensaria el (sens dubte altament qualificat) responsable de l’ens, en la gloriosa època en què les factures falses eren més comuns que les de veritat? Potser cavil·laria que tota una comunitat autònoma tan espanyola ella, no podia ser degradada fins al punt de vore escrit el seu nom en una llengua que només és cooficial? Li semblaria que el valencià no és prou digne per a donar un nom als territoris veïns? O senzillament va trobar una oportunitat (una més) de castellanitzar tot allò que siga castellanitzable?

Difícil de saber què podia passar pel cap d’aquelles persones, segurament tan afaenades amb enginyeries comptables diverses. En tot cas, no es limitaren a la futbolística estació. Mirem si no la grafia d’Alboraia, o el sorprenent fet que l’estació de Roses, abans d’arribar a l’aeroport s’haja de dir “Rosas”, o que no hagen pogut escriure ‘Enllaç’ sinó “Empalme”. O que, en arribar a Facultats, pugues optar per adreçar-te a l’Estadi de Futbol’ o a la “Facultad de Geografía e Historia”, quan tots els organismes de la Universitat de València tenen, explícitament, denominació única en valencià.

Probablement, la manifesta hostilitat al valencià dels anteriors ocupants de les institucions valencianes es manifestava en totes i cadascuna de les seues actuacions. Segurament, no podien resistir la temptació d’infligir tantes humiliacions com els fóra possible, a un idioma que detesten profundament. Ja ho entenc; hi ha passions que són difícils de controlar, i la valencianofòbia galopant en deu ser una de les més difícils de superar.

Entenc que cal una certa inversió per a corregir totes eixes destrosses, però també crec que caldria un gest, ni que consistira a superposar cartells provisionals sobre les denominacions insultants i les ‘errades’ manifestament (mal)intencionades. Alguna cosa, en definitiva, per a protegir la salut ocular dels esforçats viatgers. Com a mínim dels qui, malalts de llengua, patim per eixes coses que, sense ser (d’això no hi ha dubte) les més importants, també fan el seu paper, i seria molt agradable trobar-les corregides, com més prompte millor.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El curiós recurs a l’anglés

0

És certament habitual que, en discussions que inclouen la conveniència o no d’estar capacitat per a expressar-se en valencià, aparega la referència a l’anglés. Un dels últims abusos lingüístics que ha donat a conéixer La Veu, incorpora precisament això, quan una infermera, després de mostrar-se incompetent per a entendre una pacient, li diu “saber valencià no serveix per a res, aprenga anglès i en traurà més profit”.

Anem a pams. M’interessa, sobretot, explorar la configuració cognitiva subjacent a tan (aparentment) anglòfila actitud. Probablement, es basa en el fet que entenen que l’interlocutor ha hagut de fer un esforç, dedicar un temps i una energia a aprendre el valencià. Potser és perquè l’incompetent, poc més o menys, ho ha intentat i no ho ha aconseguit. O perquè entén que el valencià no pot ser més que això, un mer requisit incòmode, que demana hores d’estudi i exàmens. No li passa pel cap que la persona que té davant pot haver aprés el valencià tal com l’incompetent ha aprés el seu castellà patrimonial: a casa, i sense cap consciència d’estar fent un esforç, o dedicant un temps específic a l’aprenentatge. I si ha hagut de fer un esforç, per què no l’ha esmerçat en un idioma tan clarament superior en utilitat, com l’anglés?

L’incompetent és, molt probablement, una persona monolingüe, perquè és ben sabut que qui sap més llengües, encara n’entén més. I perquè, senzillament, no és creïble que algú que domina el castellà, i té una intel·ligència superior a la del mandril, estiga realment incapacitat per a entendre una sèrie de nombres enters (o per a preguntar, si n’hi ha algun que no capta a la perfecció, com ara el huit). Com que no és així (estic convençut que fins i tot el més incompetent dels incompetents supera en intel·ligència la resta dels primats no humans), cal entendre que allò que pretén és humiliar l’interlocutor; possiblement perquè l’incompetent entén que tot aquell que no es plega amb inqüestionada submissió a parlar-li en la seua pròpia llengua, l’està insultant.

Això són altres calces! Si el que vol és humiliar algú, potser faria bé de buscar un procediment menys arriscat que el famós recurs a l’anglés. Perquè, què passa si l’altre, donant-se per al·ludit, passa a parlar-li en anglés? Quina és la probabilitat que un individu que s’acaba de declarar incapaç d’entendre unes poques paraules en una llengua germana de la seua, estiga capacitat per a dominar conversacionalment un idioma sensiblement diferent?

Em ve al cap una història que ho il·lustra prou bé. Fa anys voltava per València, dedicat a negocis d’importació, un australià, de nom Joe. Fill de valencians emigrats allà pels anys 50, Joe i el seu germà s’havien criat en valencià amb la família, i en anglés amb tota la resta del seu univers comunicatiu. Joe parlava un valencià tan fluid com qualsevol de nosaltres… amb un marcat accent australià.

Un dia m’explicà què li havia passat el mateix matí. “Esta t’agradarà a tu”, em va dir com a introducció. Havia estat a visitar un empresari, per un dels polígons de la Ribera, per a oferir-li alguns dels productes que ell importava des de la nostra antípoda. En començar a parlar, l’empresari, que immediatament li notà l’accent estranger, el convidà a parlar en espanyol (segurament, no se’n sabria avenir que algú tan evidentment estranger haguera pogut aprendre el valencià sense passar per l’espanyol). Joe, com feia altres vegades, li va dir que ell sabia valencià i anglés, que l’espanyol no el dominava. L’home, que en les fotos que decoraven la paret, apareixia amb autoritats diverses, gens sospitoses de valencianisme, optà per l’anglés. “English is OK“, em digué Joe que li havia semblat entendre-li. Joe, sense més preàmbuls, mamprengué a fer-li l’article amb impecable accent de Sidney. Per poc de temps, perquè allà per la tercera frase, l’home, el mateix que havia optat primer per l’espanyol, i després, com a mal menor, per l’anglés, li amollà: “Saps què? Que ja que estem al País Valencià (eixa és la part que Joe pensà que m’agradaria especialment), trobe que hauríem de parlar en valencià?”

No recorde com acabà la cosa, i si Joe va fer negoci aquell dia o no, però em fa pensar que si jo fóra un dels (desafortunadament molts) incompetents lingüístics que roden pel país, francament, faria un esforç per trobar un recurs diferent per a humiliar interlocutors valencianoparlants. Estadísticament, és molt més probable que algú que ja sap dos llengües (i la imposició del castellà és tan radical, que pràcticament el 100% dels qui sabem valencià, també el sabem), en conega una tercera, que no que algú que no pot ni entendre unes poques paraules en una comunicació clarament contextualitzada, estiga capaç per a expressar-se en anglés.

S’arrisquen a trobar-se amb algú que gire del valencià a l’anglés, i els deixe amb un pam de nas. És molt més recomanable que tornen als orígens i recuperen allò tan sentit de “Sea usted patriota, hable en español”. Com a mínim, serà una expressió més sincera, i no els exposarà a fer un altre ridícul espantós, que se sumaria al d’haver-se declarat tan vergonyosament incompetents com cal ser per a no entendre unes poques paraules en valencià.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Supremacisme estructural

0
Publicat el 3 de gener de 2017

L’últim cas d’abús supremacista que hem conegut, és el de Jaume Monfort, regidor de Gata de Gorgos (la Marina Alta), que malgrat la seua condició d’autoritat pública, ha estat maltractat per uns agents de la Guàrdia Civil espanyola. El delicte: adreçar-se’ls en valencià.

Entenc la temptació, per parts d’uns i d’altres, d’atribuir la culpa als esmentats agents. Que si són gent autoritària i retrògrada, que si no tenen ni prou formació ni moltes llums, que si han actuat incorrectament per iniciativa pròpia… No crec que siga una anàlisi correcta.

Que unes persones que han superat les proves necessàries per a ingressar a la Guàrdia Civil, i  els cursos que deuen fer en les acadèmies corresponents, ignoren completament la normativa legal que assisteix els ciutadans del territori on treballen, no és responsabilitat individual d’ells. Que potser els que estan assignats a la divisió de trànsit ignoren el codi de la circulació? Els qui patrullen camps i hortes, desconeixen la legislació que protegeix la propietat agrícola?

És la institució, l’estat, qui ha de garantir que els funcionaris són coneixedors de la normativa legal que s’ha d’aplicar allà on exerceixen les seues funcions. I si els guàrdies se sorprenen quan algun ciutadà (rara avis) els parla en indígena, és perquè ningú no els ha explicat mai que allà on treballen hi ha gent que parla una llengua que no és el seu castellà d’origen i que, malgrat això, tenen els mateixos drets que els castellans de soca-rel.

Això és el mínim que es podria esperar d’un estat de dret, que aspira a integrar tots els seus ciutadans, i no a imposar-los la castellanitat, amb els mitjans que més convinguen en cada època. És cert que al Jaume no li han caigut els colps de culata que, sens dubte, hauria rebut 50 o 60 anys arrere. Li ha caigut l’equivalent actual: la fanfarroneria, la vexació i el menyspreu d’uns individus que haurien d’estar al seu servei, no com a regidor, sinó com a ciutadà.

Cert que és difícil esperar-ho d’un estat que no ha passat per l’equivalent al procés de desnazificació que s’aplicà a Alemanya. Un estat que, ans al contrari, ha garantit que els privilegis il·legítimament assolits mitjançant la violència franquista, hagen continuat ben vius després de la mort del dictador. Entre altres, els privilegis lingüístics que permeten que individus rabiosament monolingües i exageradament hostils a tota llengua que no siga la seua, continuen ocupant posicions de poder. Des del simple guàrdia fins a l’alcalde o el diputat que esperen de qualsevol interlocutor un gest inequívoc de submissió lingüística, en absència del qual, se senten insultats i, si poden, usen el  poder que tenen per a garantir-se’n la revenja.

Els individus en qüestió poden ser tan mesquins i ignorants com vulguem, però no són els principals responsables del supremacisme que apliquen. Ho és l’estat que els atorga el poder que tenen; el mateix que els permet arribar on són sense informar-los que els drets humans no són d’aplicació exclusiva als humans de parla castellana, sinó extensius a tots els membres de l’espècie homo sapiens. Ja ho vaig denunciar, així mateix, davant l’assemblea general de l’ONU, amb ocasió de l’examen periòdic de drets humans, a què se sotmetia Espanya l’any 2015: no són casos aïllats; és un supremacisme tolerat i fins i tot estimulat des del mateix cor de l’estat.

Com a involuntària (per part seua) confirmació de la veracitat de les paraules que vaig pronunciar, aportaré dos fets que fins ara no havia explicat. El primer és que l’ambaixadora del Regne d’Espanya, en la seua al·locució de resposta, no es va dignar respondre ni a una sola de les denúncies de caràcter lingüístic que s’havien expressat. Es veu que no les considerà ni tan sols mereixedores de menció. El segon, que un dels alts funcionaris espanyols que l’acompanyaven es referia, en privat, a ELEN (Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística) amb el simptomàtic apel·latiu de “los de las lenguas raras”.

En un estat que recompensa amb alts càrrecs internacionals, persones amb aquesta sensibilitat lingüística, com podem esperar que es comporten uns simples guàrdies civils destinats a algun poblet de “províncies”? No són ells; és Espanya!. És l’estat que paguem generosament perquè ens discrimine i perquè, sempre que vol (i ho fa sovint), se’ns burle a la cara. La pregunta és si el fet de seguir subvencionant-lo no ens fa, d’alguna manera, mereixedors d’aital tracte. M’agradaria pensar que no.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Molts parlants, prou docents i alguns certificats

0

Darrerament, hem viscut un cert reviscolament del debat sobre les competències lingüístiques exigibles al personal que treballa al sector públic en territori valencià. Dos accions de política lingüística activa han remogut les aigües. D’una banda, la Universitat de València ha revisat dos apartats del Pla d’increment de docència en valencià, vigent des del 2012, que afecten els coneixements de valencià que cal acreditar per a accedir a les diferents formes contractuals del professorat, i s’apliquen des del 2015. D’altra, a l’administració pública, s’ha acordat, per fi, que per a ingressar a la funció pública caldrà acreditar el coneixement dels dos idiomes oficials. Fins ara, només calia saber-ne un. Cal felicitar l’administració i les forces sindicals, perquè han estat capaços d’arribar a aquest acord. El País Valencià era l’única comunitat autònoma en què hom podia ignorar la llengua pròpia i treballar a l’administració pública.

Curiosament, quan es tracta d’una llengua minorada es discuteix tot: per què se’n demana el coneixement, i també per què no es demana. Les dos coses, demanar-lo i no demanar-lo, poden semblar, segons com, incorrectes. En el cas de l’administració pública, en general, el debat ha estat més aviat sobre per què calia demanar el coneixement del valencià; en el cas de la Universitat de València, però, l’atenció s’ha centrat en perquè no es demana aquest coneixement en determinades figures contractuals. Sí que n’és, de curiós.

Un dels problemes comuns a totes les llengües minorades és la invisibilitat del caràcter obligatori de la llengua dominant. En 2016 han entrat en vigor més de 50 normatives legals que imposen l’ús del castellà en diversos àmbits de la vida pública. Hi ha hagut algun impacte als mitjans de comunicació? Ha alçat algú la veu en contra de tan flagrant imposició? Tanmateix, qualsevol gest per a restaurar la vitalitat de l’idioma minoritzat resulta extraordinàriament visible; és fàcilment etiquetat com a ‘imposició’, i contribueix a incrementar l’antipatia respecte a la llengua pròpia, sovint, fins i tot entre els mateixos parlants.

La necessitat (òbvia en qualsevol país) que els funcionaris siguen competents en els idiomes oficials és etiquetada com a ‘requisit lingüístic’ i, per tant, viscuda com una imposició i una exigència burocràtica antipàtica i limitadora, que suscita sovint irats comentaris que contraposen ‘competència professional’ i coneixement de la llengua minoritzada (“Què preferiu, un bon metge, o un metge que parle valencià”), com si foren qualitats incompatibles: que un valencianoparlant no pot ser bon metge? O un bon metge no pot aprendre valencià?

Si partim d’una posició minoritzada, cal seleccionar molt bé quines batalles lliurem, en funció, sobretot, dels objectius estratègics que hi podem aconseguir. Quan s’aspira a restituir la normalitat a una llengua que ha estat anormalitzada (que vol dir subordinada i marginada) durant segles, cal aconseguir un consens social ampli, que incloga no sols els qui som partidaris decidits de la recuperació de la normalitat, sinó també aquells que mantenen unes actituds més tèbies o ambivalents. Sense aquest consens serà impossible fer avanços que tinguen una mínima estabilitat i que no siguen revertits al primer canvi polític.

És en aquest context, on resulta comprensible la política lingüística de la Universitat de València, que sempre ha estat a l’avantguarda de la promoció dels usos socials del valencià, tot sovint avançant-se a les mesures del mateix govern de la Generalitat. De fet, des del 2015, es demana una competència en valencià acreditada en un nivell C1 (mitjà), per a totes les places contractuals de caràcter indefinit, i en les promocions per accedir al funcionariat, a més a més de per accedir a places amb contractes temporals, i a les promocions que suposen un canvi d’escala funcionarial. Després d’un any d’aplicació, i de l’experiència viscuda, la mesura s’ha ajustat amb més precisió, i els articles que s’han modificat recentment fan que no siga imprescindible la presentació del certificat en dos casos: les persones que accedeixen a un contracte d’Ajudant Doctor (AD), i les que optaran a Catedràtic d’Universitat (CU).

Hem de saber que estar en possessió d’un títol no converteix ningú en parlant d’una llengua. Fa uns pocs anys, per citar-ne només un exemple, les dependències del govern basc comptaven amb un 90% de persones amb certificat de coneixement de l’èuscar, i registraven un ús oral de només el 13%. Els certificats poden ser necessaris però no són suficients. Els casos que ens ocupen, però, són dos condicions ben diferents, que mereixen una explicació a banda.

Els contractes d’AD són contractes temporals d’un màxim de 5 anys, situats al començament de la carrera professional del professorat universitari. Els AD solen ser persones joves que, després d’accedir-hi, tenen 5 anys per a capacitar-se lingüísticament, cosa que necessitaran obligatòriament per a accedir a un contracte permanent. Per tant, no és imprescindible demanar-ho a l’inici de la seua relació laboral amb la UV, si, a més a més, tenim en compte que l’espai de reclutament del personal universitari excedeix de molt el territori valencianoparlant. L’exigència del coneixement del valencià no s’ha de veure com una estratègia endogàmica (dificulta l’accés a ‘joves talents’ provinents d’altres universitats no catalanoparlants), un argument que ens estalviem, si els comuniquem, quan ingressen com a AD, que en 5 anys necessitaran la capacitació: així podem guanyar, no sols titulats, sinó parlants (i docents), que usaran el valencià, i que podran no viure’l com un simple (i probablement antipàtic) requisit, que han de superar per tal d’obtenir allò que els interessa.

El cas dels aspirants a CU és ben diferent. En general, es tracta de persones entre 50 i 60 anys, que responen bàsicament a dos perfils: alguns han fet classes en valencià tota la vida, i les continuaran fent. No tenen el C1 perquè es neguen a haver de certificar el coneixement del seu idioma, atés que parlen, escriuen i viuen en valencià des que tenen ús de raó, i es consideren tractats desigualment. Se’ls demana als castellanoparlants d’origen espanyol que acrediten el seu nivell de coneixement del castellà? L’altre perfil, diguem-ho clar, és el dels contraris a l’ús social del valencià o, en el millor dels casos, dels idealitzadors, que bàsicament consideren que està molt bé la promoció del valencià sempre que no els afecte a ells. No han fet mai classes en valencià, i no les faran. Tant si se’ls obliga a estar en possessió d’un C1 com si no. Per les seues posicions en la jerarquia departamental, sempre podran triar grups en castellà, i així ho faran. De la mateixa manera que els del primer grup sempre podran triar i triaran classes en valencià. Per tant, l’impacte sobre la docència real en valencià serà nul: els qui ja estan fent classes en valencià (i no tenen el títol) ho seguiran fent, i els qui no ho fan, no ho faran mai (per molt que obtinguen un títol).

D’altra banda, totes les provisions de places, tant d’AD com de CU, estan subjectes a les necessitats departamentals, de tal manera que, si un departament necessita una d’eixes places per a impartir docència en valencià, la plaça eixirà amb el perfil lingüístic, i qualsevol candidat hauria d’acreditar que està en possessió del nivell C1, com a mínim.

En resum, la modificació dels dos articles, no suposa cap disminució en la impartició de docència en valencià, que avança cap a un 50% de la docència total. Implica, en canvi, una racionalització del moment en què es demana la certificació del coneixement del valencià, i l’estableix en el punt en què algú opta a un contracte de caràcter indefinit amb la UVEG. Amb això, a mitjà termini, demanar el certificat a qui aspire a CU ja no tindrà cap sentit, perquè ja l’hauran acreditat en l’accés a la categoria anterior, i aquests certificats no caduquen.

Entenc que és fàcil pensar que és més valencianista qui exigeix més certificats de coneixement del valencià, en més concursos i oposicions. Honestament, jo no ho veig així. Per a mi, l’autèntic objectiu és incrementar efectivament la presència del valencià en tots els àmbits universitaris, i particularment en la docència. I aquest objectiu s’aconsegueix, fonamentalment, amb la incorporació nous parlants, més que no de nous posseïdors de certificats. Els parlants no necessiten només acreditar que han superat un examen, sinó, i sobretot, tenir o haver generat un cert interés per la llengua, que els porte a millorar-ne el coneixement i l’ús, en classe i fora de les aules.

És ben trist que en una universitat hi haja persones hostils a la cultura pròpia, però malauradament, això no es pot corregir a base d’exàmens de valencià. Són uns altres els canvis socials necessaris perquè eixa figura siga tan ridícula com ho seria la d’algú que, optant a ser catedràtic de la universitat de Salamanca, expressara públicament el seu odi o indiferència cap a la cultura castellana. Convé recordar que la posició de què partim és la d’una cultura minorada. D’una llengua que, a diferència de les dominants, no pot fer invisibles els mecanismes de coerció que utilitza (totes les llengües ho fan) per a recuperar la normalitat. És per això que hem de triar molt bé les batalles que lluitem, no sols per a guanyar-les, sinó per a fer-ho d’una manera convincent i duradora, capaç de sumar un ampli consens social, imprescindible si volem assolir una situació estable de normalitat social del valencià.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Exagerant sobre els drets lingüístics

0

Fa poc, amb ocasió d’una conferència a Eivissa, un periodista local em va telefonar per a fer-me una entrevista. Com la conferència era sobre el (difícil) benestar dels parlants de llengües minorades, una de les primeres preguntes fou si el català encara estava minorat. Em va xocar aquest ‘encara’, que donava a entendre que potser això de discriminar les persones que opten per expressar-se en ‘la llengua oficial que no és el castellà’ (per seguir la imaginativa terminologia encunyada per l’expresident balear, Bauzá) fóra una cosa del passat.

En resposta, li vaig esmentar només uns pocs dels casos que han eixit a la llum en els darrers mesos, i el vaig remetre a l’informe que la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística va presentar a l’ONU l’any passat. Com que, tot i treballar en un mitjà de comunicació eivissenc, el periodista s’expressava consistentment en espanyol, vaig aprofitar per a preguntar-li si ell havia tingut alguna dificultat pel fet d’ignorar la llengua pròpia del lloc on viu i treballa. Si alguna vegada li havien dit que no l’entenien o li havien demanat de canviar al català. La resposta, no cal dir-ho, va ser negativa. En aquell moment, jo encara no ho sabia, però només dos dies després, a mi sí que em passaria això mateix, en arribar a Eivissa.

En el transcurs de la conversa telefònica (bilingüe), el periodista em va preguntar si no era un poc exagerat, això de parlar dels drets lingüístics com a drets humans. Després de respirar profundament i pausada, li vaig demanar d’esmentar algun dels drets humans que ell considerava com autèntics. L’accés a la sanitat i a l’educació formaven part de la seua llista, de manera que li vaig poder preguntar si els metges que t’atenen ho fan en algun no-idioma, i si és possible implementar un sistema educatiu que no utilitze un idioma o altre. La història de la senyora d’edat avançada, d’Alcoi, que en trucar a urgències per a demanar assistència va rebre la instrucció de parlar en espanyol si volia ser atesa, em resultà molt útil per a expressar el meu punt de vista.

Molt poques esferes de l’activitat humana poden produir-se en sense un component lingüístic, com a part essencial de la interacció. Els drets, en gran mesura, s’exerceixen en estreta interacció amb altres persones que poden, o bé proveir o bé limitar l’exercici d’aquests drets. En aquest moment, qualsevol dels drets que podem citar, es transforma (també) en un dret lingüístic.

És fàcil ignorar això, i pensar que és una exageració incloure les llengües com a part essència de l’exercici dels drets humans, que es basa en el principi d’igualtat: que no hi ha éssers humans superiors a uns altres. és fàcil si parles una llengua dominant, en què no tens la més mínima dificultat per a viure-hi plenament. Perquè pots anar al cine, al teatre, perquè pots triar entre diversos mitjans de comunicació, perquè ningú no et diu que no t’entén i que faces el favor de ser ben educat i passar a parlar en un altre idioma (el seu, casualment, sí), perquè els metges t’atenen en la teua llengua, i els prospectes de les medecines estan escrits en l’idioma que parles a casa.

No és tan fàcil si resulta que parles una llengua minorada (que pot ser minoritària o, com en el nostre cas, no ser-ho en absolut). En aquest cas, tardes poc a constatar que el principi d’igualtat no s’aplica igualment a tots els parlants; que uns són molt més iguals que els altres. Al periodista monolingüe li semblava, d’entrada, una exageració. Probablement a molts dels lectors bilingües, trilingües o més, no els ho semblarà.

El propvinent 4 de desembre, se celebra el dia internacional dels drets lingüístics, que és una altra manera de celebrar els drets humans. Uns drets que s’haurien d’aplicar a tots els éssers humans, i no tan sols a aquells que els reclamen en un dels idiomes dominants.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Comunicacions instantànies

0

La comunicació és una de les capacitats que l’espècie humana té més desenvolupades. No és sorprenent, si tenim en compte que som una espècie que algunes eminències descriuen com ‘primats altament sociables’. La precisió i la modulació amb què som capaços de transmetre continguts d’elevada complexitat, dota els grups humans d’una elevada eficàcia a l’hora de col·laborar per a la consecució d’objectius i, per tant, l’obtenció de beneficis.

Tot i que les hipòtesis sobre els orígens del llenguatge han estat, i ho són encara, molt diverses (en molts casos, fins i tot destrellatades), no hi ha dubte que, com a capacitat funcional, deriva dels sistemes de comunicació que observem en moltes altres espècies animals. Uns sistemes considerablement més limitats que el llenguatge a l’hora de transmetre continguts, però indubtablement suficients per a garantir la supervivència i facilitar la reproducció dels membres de l’espècie.

Una característica comuna a tots els sistemes de comunicació és el caràcter presencial. És això, el fet que emissors i receptors estiguen a prop, el que permet un tret fonamental de la bona comunicació: la modulació del missatge. Quan dos o més persones parlen en grup, qui pren la paraula veu i sent els altres, i això li permet d’ajustar el missatge i, si cal, modificar-lo apropiadament, o fins i tot inhibir-lo i, com es diu sovint, mantenir un respectuós silenci. Durant tota la nostra història evolutiva ha estat així. Amb l’aparició (molt més tardana) de l’escriptura, es va obrir la possibilitat d’enviar missatges a receptors situats a gran distància. Qui sabia escriure podia comunicar-se amb qui sabia llegir, encara que estigueren a molts dies de distància. Alguns lectors potser encara recordaran el nivell de formalitat que solien exhibir les cartes que s’enviaven, en paper i amb sobre i segell.

L’escalada en velocitat de la comunicació dels missatges a distància ha estat vertiginosa. De l’epístola al telègraf, la ràdio, el telèfon… i ara mateix, a les aplicacions de missatgeria instantània, que ens permeten exactament això: comunicar ara mateix amb interlocutors diversos a qui no veiem ni ens veuen. Els avantatges de tot això són evidents i no cal detallar-los. Hi ha també, per contra, alguns inconvenients, relacionats precisament amb la distància evolutiva que hi ha entre el llenguatge tal com es va desenvolupar (com a conseqüència del fet que comunicar-se efectivament incrementava la capacitat de supervivència i de reproducció dels individus que posseïen aquesta qualitat), i la missatgeria instantània. Aquesta, ens permet d’expressar qualsevol cosa que volem, amb tanta precisió i eficiència com la nostra habilitat lingüística ens puga proporcionar. No ens dóna, tanmateix, l’opció de valorar in situ l’impacte del nostre missatge sobre els interlocutors, i amb això, impossibilita la modulació.

El cervell processa molta informació, que no ens arriba a la consciència. Això vol dir que no tenim accés al procés pel qual ens aplega (quins són els indicadors que ens alerten), no que aquesta informació no exercisca la seua influència. Sí que ho fa: modula la nostra conducta, sense necessitat que siguem conscients de com o perquè ho fa. Els indicadors no verbals (posició corporal, expressions facials, tensió muscular…) i els paraverbals (to de veu, velocitat de la parla…) hi contribueixen en gran mesura, i ens permeten d’ajustar el missatge a mesura que l’estem comunicant. Així, en una comunicació directa, els missatges es modulen i s’ajusten específicament a les respostes immediates que podem captar en els altres interlocutors.

És això el que es perd quan ens comuniquem a través de missatgeria instantània: els matisos. Podem precisar un missatge tant com vulguem, però no estem en condicions de valorar-ne instantàniament l’impacte, i per tant, no el podem modular. Paradoxalment, la missatgeria instantània suprimeix, precisament, la possibilitat d’ajustar instantàniament els missatges. No xoca, per tant, que hi haja tants malentesos produïts per aquests mitjans. Potser l’opció més correcta seria limitar-ne l’ús a aspectes molt operatius de la comunicació, i deixar els debats i l’intercanvi d’idees, per a contextos més adequats, que d’alguna manera hauran d’incloure la presencialitat. Fins i tot la presencialitat virtual, si cal.

Podríem concloure, en imitació d’un estil de missatges ben conegut en un altre àmbit, que “les autoritats sanitàries adverteixen que l’abús dels grups de missatgeria instantània pot perjudicar greument la cohesió interna dels grups”

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Descentrats

0

Fa poc explicava el professor Rafael Xambó que, entre els projectes que s’han presentat a concurs, amb l’esperança de convertir-se en sèries i minisèries de la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, n’hi ha ben pocs que estiguen basats en obres d’autors valencians. Li sobtava això, especialment, si tenim en compte que vivim una època de gran producció literària i editorial. Com és que, fins i tot quan pensem en programes adreçats a una audiència valenciana, no ens fixem en obres produïdes en clau valenciana?

Seria una gran notícia que això passara només en l’àmbit de la producció audiovisual. Malauradament no és així. En el mateix acte en què parlava Xambó, vaig sentir referències a l’administració espanyola com a ‘administració central’. On és el centre del nostre país? A Madrid? No tinc dubte que és així per a molta gent. No crec, però, que ho siga per als qui parlaven l’altre dia, ni per a la majoria dels qui es refereixen al govern espanyol com a ‘central’. Es tracta, en aquests casos, d’un símptoma clar de descentrament.

I la primera condició per a poder canviar una realitat, qualsevol realitat, és saber on ens situem i, per tant, des d’on podem actuar. El govern espanyol, no hi ha dubte que és espanyol. I si el volem geolocalitzar, en podem dir ‘de Madrid’, que tampoc no falta a la veritat. Qualificar-lo de central, per contra, ens converteix automàticament en perifèrics. Ja sé que és així com ens veuen des de Madrid. La pregunta és si nosaltres també ens veiem com a perifèrics. Perquè si és així, no hi ha res a pelar. Si algú es considera perifèric de si mateix, és impossible que puga agafar les regnes de la seua vida.

Forma part, tot plegat, de la gran demostració de debilitat intel·lectual que és acceptar els marcs mentals que et proposa l’adversari. Especialment quan un dels objectius centrals de l’adversari és negar-te l’existència. En els seus marcs mentals, els valencians no existim com a poble; el valencià és una nosa, un inconvenient (a tot estirar, un antipàtic requisit); les nostres institucions són secundàries, regionals, perifèriques.

Allò seu, en canvi, sempre és definit en termes ben positius. El seu idioma és internacional, elevat, un do, un regal; mai una obligació, una imposició o un requisit. Les seues institucions són centrals, executives, o fins i tot supremes, com aquell tribunal.

No costa gens d’entendre que ho facen així. Després de tot, n’ixen beneficiats. Allò que costa de pair és que nosaltres no tinguem la necessària altura de mires, o un mínim de capacitat d’anàlisi i reflexió que ens permeta de rebutjar els marcs que ens perjudiquen. És només el primer pas per a crear-ne uns altres que ens puguen resultar útils.

Mentre ens continuem conformant amb repetir clixés, no sols suats i antiquats, sinó sobretot elaborats per l’adversari, amb la pobra justificació que “ja ens entenem”, o que els tenim molt interioritzats, no hi haurà manera de mantenir viva l’esperança d’assolir un canvi del país, que siga alguna cosa més que un simple ball de noms en els càrrecs. L’autocentrament és una condició necessària (tot i que no suficient) per a governar-nos a nosaltres mateixos. Si seguim acceptant els seus marcs mentals, els seus termes i les seues expressions, estem admetent implícitament, que ens sembla bé que ens governen a la seua conveniència.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Demanem-la

0

Les platges de Cap i Corb, a Alcossebre són uns paratges privilegiats. Superada la prova d’arribar-hi a pesar dels persistents intents de despistar-nos que perpetra el Ministeri de Foment (o qui siga l’organisme encarregat de la retolació a les carreteres), amb la gran diversitat de denominacions (Alcalà de Xivert, Alcala de Chisvert, Alcossebre, Alcoceber, Alcocebre…) que fa servir, t’hi trobes amb unes platges d’arena fina i aigües transparents, que fan bo l’esforç d’orientació.

No hi falten bars i restaurants, on podem recuperar les forces que el sol i la mar ens hagen pres. Asseguts a taula, després de la reglamentària espera, ens portaren les cartes, que vam obrir amb una certa ànsia. Des del punt de vista lingüístic, tot el personal que ens va atendre era plenament competent per a treballar en un lloc com aquell, i el multilingüisme de l’oferta s’expressava, primerament, a través de banderetes, que precedien les noms dels plats en cadascun dels idiomes.

No m’agrada gens l’opció de les banderetes. En primer lloc, perquè no són descriptives (per què la Union Jack i no la bandera d’Austràlia o la dels EUA, per a l’anglés?; la bandera argentina no representaria també la versió en espanyol?), però també perquè les banderes són símbols polítics i les llengües estan per damunt d’això. Una simple paraula de benvinguda en cada idioma, identificaria perfectament la secció del menú dedicada al mateix.

La carta estava en cinc idiomes: espanyol, anglés, francés, alemany i italià. Després d’haver-los recorregut tots i comprovar que, efectivament, no hi havia cap secció dedicada a mi, vaig tancar el portafoli i vaig demanar a la cambrera una carta en valencià.

Com?, em va dir.

Sí que vull una carta en valencià. Que no en teniu cap?

No…està en espanyol, em respongué en perfecte valencià. Vaig pensar que era exactament com si li haguera demanat un plat d’arròs amb llamàntol i m’haguera contestat que tenen espagueti a la carbonara.

Allò que més em xocà, però, fou que una mica més tard em diguera que, en dotze anys que feia que treballava en aquell restaurant, jo era la primera persona que li ho havia demanat. És això el que em va suscitar un parell de reflexions.

La primera és que no sé quanta gent li hauria demanat la carta en italià o en alemany, però estic raonablement convençut que ella, com a propietària del negoci, no esperà que ningú li ho demanara, per a incloure-hi aquests idiomes.

La segona és que hem de demanar la carta en valencià sempre que anem a un restaurant. Ho fem en condició de clients, i és això, precisament, el que ens proporciona una posició apropiada per a demanar-la. No cal que donem explicacions de res, ni encara menys, que discutim amb ningú. Només hem de demanar, a la persona que ens atén, que ens porte la carta en valencià. Si no la té, podem consultar-la en qualsevol dels idiomes que entenguem, i seguir amb el dinar o el sopar que ens ocupa. No caldrà fer-se mala sang, ni perdre massa temps amb el tema. Només demanar-la. Una vegada.

No vull dir que siga responsabilitat nostra, dels clients, que els restaurants no tinguen l’oferta en la llengua del país. Ni de bon tros! Sovint ho deixem passar. Ja siga per habituació, per peresa o perquè pensem que potser ens generarà una situació incòmoda. No és així. Les demandes dels clients han de ser ateses amb educació, i m’atreviria a afirmar que és aquesta la resposta que ens trobarem en la major part dels casos. No ho deixem passar; demanem la carta en valencià. Senzillament això. Sense més esforç ni més grans esperances. Potser no servirà per a res… o potser sí. En qualsevol cas és una aportació que podem fer amb un cost mínim, i que contribuirà, si més no, a fer més improbable que algú ens replique que és la primera vegada que li ho han demanat.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El doble error

5
Publicat el 17 de juny de 2016

Diu George Lakoff que una batalla política es comença a perdre quan acceptem la terminologia que convé a l’adversari. Al llibre The Political Mind, ho explica amb l’exemple de l’acceptació, per part del Partit Demòcrata, del terme tax relief (alleujament fiscal), impulsat pels republicans. “Perquè el terme ‘alleujament fiscal’ tinga sentit, els impostos han de definir-se com una pèrdua financera: diners que pertanyen als contribuents… i que els són arrabassats pel govern”.

‘Alleujament’ té un significat clarament positiu, que s’associa amb la desaparició d’un dolor o d’una càrrega. Quan permetem que una iniciativa quede associada amb això, dificultem molt la possibilitat d’oposar-s’hi.

Passa exactament igual quan actuem en sentit contrari, i reivindiquem un terme proposat pels adversaris, amb clares connotacions negatives, i el convertim en una consigna. És el cas del desafortunat ‘requisit lingüístic’ que conté dos errors greus.

El primer és, òbviament, la paraula ‘requisit’, que s’associa amb alguna cosa que t’obliguen a obtenir, per tal de poder accedir a un objectiu desitjat. Aquesta cosa té la forma concreta d’un paper (títol, diploma…), que, per tant, és un objectiu en si mateix, i serveix exclusivament per a adjuntar-lo a una sol·licitud. Tot allò que s’ha de fer per a obtenir-lo, formació, adquisició de coneixement, pràctiques, estudi, exàmens… és vist com una nosa, una càrrega inevitable i feixuga.

El segon error és encara més greu. Dir-li ‘lingüístic’, així, sense més qualificadors, és una neta assumpció del principi més brutalment supremacista: el que considera que ‘lingüístic’ és només allò que fa referència a la llengua subordinada. L’altra, la dominant, no és ‘lingüística’, és simplement la normalitat, el consens, el fet natural, que no requereix cap paper ni imposa cap requisit. És la que permetria que tothom, amb plena llibertat i sense entrebancs, poguera optar a les desitjades places en l’administració pública. Per al pensament supremacista, l’espanyol és un do natural que tenim les persones, i el valencià és un simple requisit burocràtic.

El ‘requisit lingüístic’ queda així definit com l’obligació d’obtenir un paper que certifica que has superat uns entrebancs que t’habilitaran per a presentar-se a una oposició. Cap relació amb l’ús posterior que se’n puga fer. I sobretot, cap associació amb res que puga resultar mínimament atractiu, prosocial, empàtic o prestigiós.

És això el que volem? Que tot aspirant a funcionari estiga en possessió d’un certificat? O volem que les persones que treballen en l’administració pública estiguen plenament capacitades per a relacionar-se, en peu d’igualtat, amb tots els ciutadans?

Perquè si és això, si l’objectiu és que l’administració pública no discrimine els ciutadans, que siga capaç d’atendre’ns a tots en les mateixes condicions, llavors el que hem de demanar és que els aspirants siguen gent capacitada, amb plena competència per a desenvolupar les seues funcions, en qualsevol part del territori valencià. I això no es resol amb cap certificat.

I sobretot, no es resol associant la més que legítima reivindicació de comptar amb una administració pública capaç de tractar-nos equitativament a tots, amb un terme tan negativament connotat com el de ‘requisit’.

Lakoff és molt crític amb els assessors demòcrates que cometen l’error d’assumir com a pròpies les denominacions que afavoreixen clarament els interessos del partit rival, i els convida a utilitzar la intel·ligència i la creativitat en favor propi, en lloc d’alimentar les opcions de victòria de l’adversari. Nosaltres també ho podem fer. Només ens cal demostrar que també en tenim, d’intel·ligència i de creativitat.

Exigim la competència lingüística plena, com a condició per accedir a llocs  de treball de l’administració pública. Estar a favor de la capacitat, de la competència plena, deixa als altres, als supremacistes de sempre, als qui consideren que el valencià no és res més que un molest requist, la desagradable posició d’haver de defensar la incompetència.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Intervenció al Parlament Europeu (01/06/2016)

0
Publicat el 15 de juny de 2016
Reconstrucció (a posteriori) de la intervenció que vaig fer al Parlament Europeu el dia  1 de juny de 2016, durant l’audiència ‘Respecte per la diversitat lingüística? La discriminació de les llengües a la UE’, en representació d’ELEN (Equality Language European Network).

Diu l’historiador Yuval Noah Harari que, actualment, el racisme ha estat reemplaçat per allò que podem anomenar supremacisme cultural. La suposada superioritat d’uns grups humans sobre altres, ja no s’expressa en termes de diferències genètiques, sinó que s’atribueix a factors històrics. Molt sovint, aquest sentiment de superioritat es formula com a supremacisme lingüístic: la idea que alguns idiomes són intrínsecament superiors a uns altres.

El llenguatge és una facultat humana. Probablement és un dels productes de l’evolució de què la nostra espècie pot estar més legítimament orgullosa. Si bé és cert que moltes altres espècies animals disposen de sistemes de comunicació (tots, certament eficaços, i alguns, realment complexos), no n’hi ha cap que siga comparable al llenguatge humà, amb la seua capacitat per a comunicar continguts de gran complexitat, d’evocar esdeveniments tant presents com passats o futurs, o fins i tot imaginaris. Es tracta d’una capacitat realment sofisticada, que ens permet comunicar amb gran precisió tota classe de continguts, i que resulta extraordinàriament útil per a regular la vida en societat, que és la forma en què tots els humans vivim.

El llenguatge és aquesta facultat, comuna a tots els humans, i que es manifesta en forma de milers d’idiomes diferents, tots els quals són productes de l’evolució de distints grups humans. Tots, absolutament tots, són perfectament capaços de servir totes i cadascuna de les funcions socials que qualsevol grup humà necessita per a sobreviure, reproduir-se i desenvolupar-se. Totes les llengües del món, més de sis mil, segons es calcula actualment, són perfectament útils per a fer-ho.

És ben cert que les llengües de les tribus de caçadors i recol·lectors que poblen la selva amazònica no disposen, més que probablement, d’expressions per a designar la fibra òptica d’alta velocitat o els vols transoceànics. Això no vol dir que no puguen crear-les, en el moment en què les necessiten. Només vol dir que, ara mateix, no han experimentat la necessitat de generar-les. Arribat el cas, també podrien fer aquella cosa tan intel·ligent que fem els parlants de moltes altres llengües, com és importar-les directament de l’anglés.

Com que el llenguatge és un producte de l’evolució del cervell humà, i tots els humans som essencialment iguals, afirmar que unes llengües són millors que unes altres és exactament el mateix que dir que uns humans són superiors a uns altres: pur i simple racisme.

És evident que aquestes idees supremacistes no sempre es manifesten amb tanta cruesa. Ans al contrari, el recurs a l’eufemisme és probablement una de les estratègies polítiques més habitualment usades hui dia. Els supremacistes actuals solen usar més bé expressions com ara ‘llengües internacionals’, ‘de cultura’ o ‘globals’, que contraposen a les ‘locals, ‘regionals, o ‘minoritàries’; uns termes que els agraden molt més que no el brutal qualificatiu d’idiomes ‘inferiors’, que és el que realment impliquen aquestes afirmacions.

El supremacisme lingüístic es manifesta amb molta claredat en dos grans àrees, la legislació i les actituds, que es complementen i retroalimenten amb gran eficàcia. Lleis i normes (com la constitucional espanyola, que estableix el deure ineludible de conéixer l’espanyol, o els centenars de normes que en fan obligatori l’ús en múltiples àmbits) proporcionen l’escenari perfecte per a l’expressió d’actituds hostils a les altres llengües, encara que hagen assolit algun grau d’oficialitat legal. Tot sovint aquests idiomes, els que són ‘oficials, però menys’, són tractats com a secundaris (útils només per a determinats temes, en uns certs llocs, o sota circumstàncies específiques), cosa que implica que els seus parlants són tractats com a inferiors, i que els seus drets són considerats de menor importància, si no directament prescindibles. Com a exemple recent, la política basca Idoia Mendia ha declarat que viure en èuscar no és un dret sinó una opció estrictament personal. Diria el mateix del dret a viure en espanyol o en anglés? O és només el drets dels bascòfons el que es transforma en opció estrictament personal? Humans de primera i de segona?
Com en altres esferes, les formes banals d’aquesta ideologia són segurament les més perilloses. No les que s’expressen en forma d’exabruptes obertament supremacistes, sinó les que senzillament integren el supremacisme lingüístic com un element de normalitat quotidiana.

En citaré un exemple. On jo visc, el País Valencià, actualment una autonomia de l’estat espanyol, situada a l’oest de les illes Balears, hi ha un requisit lingüístic exclusiu, sense el qual ningú no pot treballar en el sistema públic de salut (ni en cap altre sector de l’administració pública): s’ha de saber l’espanyol. Si no el saps, no importa que sigues un magnífic professional de la medicina o la infermeria; no podràs treballar en la sanitat pública. Com que aquest és l’únic requisit imprescindible, els empleats públics poden, sense cap inconvenient, ignorar la llengua pròpia del territori (tal com n’estableix el concepte la Declaració Universal dels Drets Lingüístics). Això produeix, entre altres, un efecte ben conegut per moltes famílies valencianes que eduquen els seus fills en valencià: que les criatures són tractades com si foren estrangeres, amb els pares generalment obligats a exercir de traductors entre els fills i el metge. Si això s’esdevinguera amb una sola criatura hispanoparlant, que no fos plenament atesa en la seua llengua, es generaria un autèntic escàndol, i el metge seria, amb tota probabilitat, expedientat. Passa cada dia amb criatures valencianoparlants, i ningú no mou un dit per remeiar-ho. Això és supremacisme lingüístic: els drets d’uns xiquets (a ser atesos en el seu idioma) són netament superiors als d’uns altres, i l’única diferència és l’idioma en què els han educat les seues famílies.

El Comité Europeu Contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), ja considera que la discriminació lingüística és una forma de racisme (directiva 7), i resultaria realment difícil d’explicar que la Unió Europea, que és capaç d’elaborar i implementar normatives destinades a la protecció d’espècies vegetals o marines, no fóra capaç de protegir la seua pròpia diversitat lingüística. Cal recordar que les llengües són simples constructes, allò que té autèntica existència són els éssers humans que les parlen. Els qui són discriminats, abusats i considerats inferiors són els parlants de llengües políticament subordinades. I aquesta subordinació té causes polítiques (militars, en última instància), que no tenen res a veure amb cap superioritat intrínseca. El supremacisme lingüístic, també quan s’expressa en les formes més banals, és la forma que adopten actualment les ideologies racistes. Té tot el potencial destructiu i antisocial del racisme clàssic, i ha de ser combatut, per les institucions i per les societats democràtiques, amb la mateixa contundència amb què s’ha combatut (i s’ha de seguir combatent) el racisme. Europa no es pot permetre un funcionament basat en cap noció que uns humans puguen ser, de cap manera, superiors a uns altres, i subjectes de més drets, o de drets més importants.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Requisit lingüístic, quin requisit lingüístic?

0
Publicat el 15 de juny de 2016
Podeu llegir-lo a: http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/7101/requisit-linguistic-quin-requisit-linguistic 

De nou es torna a posar d’actualitat la necessitat de dotar-nos d’una administració eficaç i equitativa, que no faça distincions il·legítimes entre ciutadans de primera i de segona. I de nou torna a aparéixer la paraula ‘requisit’, en referència a la necessitat de garantir que qui opte a una plaça en l’administració pública valenciana, conega els dos idiomes oficials.

Provem d’explicar-ho amb claredat? L’únic requisit lingüístic que existeix és el de conéixer l’espanyol. Ho diu, negre sobre blanc, la constitució espanyola, i, el que és més rellevant encara (si és que alguna cosa pot ser més rellevant que la sacrosanta escriptura de 1978), és que, en la pràctica, és impossible aprovar una oposició sense dominar l’idioma en què estan escrites les convocatòries i els temaris, en què et parla qui t’atén quan presentes la sol·licitud, en què se t’adrecen els examinadors… cal que seguim?

Aquest és el requisit lingüístic real: el coneixement de l’espanyol. I si algú vol oposar-s’hi, ho pot fer. Pot demanar que, per exemple, per a exercir com a metge en el sistema públic de salut, no es demane cap coneixement lingüístic, sinó simplement ser un bon professional de la medicina o la infermeria. Ja siga en xinés, en neerlandés o en alemany. Al capdavall, per què hauríem de renunciar a grans professionals, només perquè no estan en possessió d’un simple requisit lingüístic?

Si ens volem referir a la necessitat que qualsevol treballador públic atenga per igual a tots els valencians, llavors estem parlant de la capacitació plena. I ‘plena’ vol dir al 100%. El 100% de dos idiomes oficials és dos; saber-ne un, si la matemàtica no falla, és ser competent al 50%. I per què hauríem de voler persones amb la meitat de la competència, si podem aspirar a la competència plena?

D’altra banda, què és el que pretenem, que els servidors públics tinguen un diploma que acredita que han superat un examen? O volem que atenguen la gent que se’ls adreça en valencià, en les mateixes condicions (igualtat) que els qui ho fan en l’altra llengua cooficial?

Si parlem de competència o de capacitat, estar-ne en contra significa ser favorable a la incompetència o a la incapacitat. “No a la competència plena”, com a eslògan de campanya, sembla una alternativa poc prometedora. Si parlem de requisits, en canvi, la posició contrària disposa d’alternatives molt més llamineres, com ara estar a favor d’eliminar requisits, suprimir barreres, alliberar-nos d’obstacles que dificulten l’accés a un bé desitjat.

Com volem que siguen coneguts els enemics de la igualtat lingüística? Com a partidaris de la incompetència? O preferim que puguen aplicar-se l’etiqueta d’alliberadors de requisits?

Per una vegada, i no cal que servisca com a precedent, podríem usar la intel·ligència a favor nostre, i donar a les coses, noms descriptius i apropiats, que transmeten amb claredat qui està a favor, o en contra, de què.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Objecció de consciència als doblets

3

L’objecció de consciència és el refús d’obeir una ordre, una obligació professional o una llei que hom troba inacceptable per raons ètiques, polítiques o religioses. No estic segur, tanmateix, que la meua ho siga per cap d’aquests tres tipus de raons.

Faig objecció a l’ús dels doblets semàntics, que en els darrers anys han consagrat l’ús de fórmules com ara ‘els professors/les professores’, ‘valencians i valencianes’, ‘la ciutadania’ (que és la condició de ciutadà), en substitució del genèric ‘els ciutadans’, o fins i tot aberracions com ‘estudiants/es’ o ‘ajudants/es’. Vull dir que em negue a usar-les tant per escrit com oralment, i pretenc explicar ací les meues raons, després d’un parell d’aclariments previs.

El primer és molt senzill: no sóc lingüista, de manera que no adduiré arguments d’aquesta índole. Em consta que n’hi ha, i de ben sòlids, que moltes altres persones més capacitades en aquesta àrea del coneixement, poden comunicar (en alguns casos, ho han fet) amb gran solvència.

El segon aclariment és afirmar que estic radicalment a favor de la igualtat d’oportunitats socials per a hòmens i dones, i molt especialment  de la visibilització de les contribucions que han fet les dones en tots els àmbits de l’activitat humana, i de la incorporació de les dones als àmbits de decisió i direcció. Visibilitzar aquestes aportacions em sembla especialment important, perquè és cert que han estat minimitzades, quan no ocultades o suplantades, al llarg de la història.

La meua no és, per tant, una posició motivada per cap animadversió a les dones, ni per cap oposició a que es dediquen a qualsevol activitat, amb la mateixa legitimitat amb què ho fan els seus congèneres de sexe masculí.

I és d’això, de sexe, de què vull parlar. De fet, vull cridar l’atenció sobre el fet que el sexe cromosòmic (XX:femella, o XY: mascle) i el gènere gramatical (femení o masculí) no són una mateixa cosa. La correspondència entre aquestes dos categories no és, ni de bon tros, unívoca.

D’una banda, hi ha llengües amb múltiples gèneres, i llengües en què el gènere no guarda cap relació amb el sexe. Per exemple, com explica el lingüista David Valls, en Mianmin, un idioma de Papua Nova Guinea, els objectes grans tenen gènere femení i els petits masculí, just al contrari que en la veïna Manambu. En altres idiomes, el masculí pot designar objectes que contenen aigua, i el femení aquells que no. I de variacions, n’hi ha moltes més.

Tampoc en la nostra llengua, el sexe i el gènere no tenen una estricta correspondència. ‘Muntanya’, per exemple, és de gènere femení i no té cap sexe cromosòmic, com tampoc no en tenen ‘mar’, que pot dir-se en masculí o en femení, ni ‘núvol’,  ‘cel’, o ‘serra’.

Més encara, les eminències, les girafes, les mones, o la humanitat són de gènere gramatical femení, i inclouen individus dels dos sexes cromosòmics. I dir la humanitat, les balenes o les foques no invisibilitza els mascles d’aquestes espècies (sexe cromosòmic XY). De la mateixa manera, els felins, els primats o els ciutadans són paraules de gènere masculí, i també designen individus de sexe cromosòmic femella (XX), que no queden -per tant- invisiblitzats si no diem ‘els felins i les felines’, ‘els primats i les primates’, o ‘els ciutadans i les ciutadanes’.

D’altra banda, quan dic que vaig a dinar a casa dels meus pares, no estic suggerint que ma mare tinga més d’un marit, ni que els meus progenitors siguen, tots dos, de sexe masculí. Només estic usant un plural genèric, que en altres idiomes té un terme específic (‘parents’, en anglés i francés, o ‘guraso’, en èuscar, per citar-ne només dos exemples), mentre que en el nostre, adopta la mateixa forma que el plural del mot ‘pare’. Què hi farem? Inventarem un plural nou per no invisibilitar les mares? Canviarem el significat del mot ‘parents’?

Entenc que confondre sexe cromosòmic i gènere gramatical és un error conceptual, tot i que no és per això que faig l’objecció de consciència. Ho faig perquè no accepte l’engavanyament de l’expressió que això implica (si algú en vol un exemple, li suggeriria que consulte documentació recent de la Universitat de València). Em negue a expressar-me amb l’artificiositat que comporta doblar el gènere de cada expressió. O serien només les que afecten l’espècie humana? (fa poc he sentit un cas en què, en parlar del pessebre de Nadal, s’esmentaven els cavalls i les eugues, els bous i les vaques i els rucs i les someres).

D’altra banda, em molesta la universal inconsistència en l’aplicació de la norma: ningú no l’aplica tot el temps. Una inconsistència, d’altra banda, ben comprensible perquè es fa impossible parlar i escriure mantenint tot el temps la necessitat d’usar els doblets.

Comentari apart mereixen les exhibicions d’analfabetisme radical que porten algunes eminències (sí, dels dos sexes) a escriure perles com ara ‘algú/alguna’ (que, traduït al castellà seria ‘alguien/alguiena’), així com la total deserció de l’ús de ‘tothom’, en favor d’un ‘totes i tots’ d’inesborrable arrel castellana.

He dit, però, que no faria servir arguments lingüístics. Em limitaré, per tant, a deixar constància que, per raons de consciència, no usaré doblets de gènere en cap de les meues formes d’expressió. I també que, en conseqüència, no anomenaré aquest hàbit ‘llenguatge no sexista’, perquè no sols pense que no ho és (ni ‘llenguatge’, ni ‘no sexista’), sinó que, en tot cas, és una convenció sexista, en la mesura en què introdueix distincions entre mascles i femelles  (i per tant, el sexe cromosòmic) allà on no cal, perquè tot el que hi ha és gènere gramatical; una categoria que com hem vist, no és, de cap manera, equivalent a l’altra.

I, per tornar al tema de la visibilitat, ho diré ben clar: no crec que dir ‘treballadors i treballadores’, o ‘ polítics i  polítiques’ (alerta! perquè no és el mateix, com no ho és ‘ càrrecs’ i ‘ càrregues’), faça cap contribució a la desitjable visibilitat de les aportacions femenines a la societat.

Pense, en canvi, que cal dedicar els esforços a afavorir una autèntica visibilització, i no a fer recomptes de paraules, ni a entrebancar l’expressió fluïda de les idees. N’hi ha molt a fer en aquest terreny. Hi ha coses menudes, com el meu calendari d’Intersindical Valenciana, que em recorda cada dia que hi ha, i hi ha hagut dones científiques. Hi ha els articles setmanals d’Anna Moner o de Sebastià Carratalà, que em mostren artistes, obres, idees i fets històrics que ignorava, i que sovint em desvelen contribucions importants fetes per dones. N’hi ha també (o n’hi pot haver) d’altres més ambicioses, com ara exposicions programades per museus i altres institucions culturals, o l’establiment de polítiques efectives d’autèntica correcció de les desigualtats.

Tot això, i moltes altres coses, és lluitar contra la invisibilització i afavorir la igualtat de les dones; éssers humans de sexe femení, que sí que m’importen. En canvi, personalment, la visibilització del gènere gramatical femení, no em fa ni fred ni calor. A qui volem restituir la dignitat que mereixen, a les dones o a les paraules en femení?

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Responsabilitat lingüística proporcional

0

Venim d’una època en què l’exacerbat radicalisme castellanista del partit que ocupava la major part de les institucions, havia dut a l’exclusió completa del valencià de la vida pública. No era tan sols que les autoritats no el parlaven en públic. S’havia arribat al punt en què ser lingüísticament incompetent (ignorar el 50% dels idiomes oficials) era un avantatge, a l’hora d’accedir a càrrecs i prebendes. Tant és així, que els membres de la banda que no ho eren, demanaven perdó per ser lingüísticament valencians, com és el cas de la vergonyant exconsellera d’educació, María José Català.

Des del maig de 2015, després de desallotjar d’una bona part de les institucions l’organització castellanista que ara malda per sobreviure al codi penal, molts valencians tenim una sensació ben distinta, i respirem d’una altra manera en sentir el valencià, no sols al carrer, sinó també parlat per autoritats i càrrecs públics. És bo, això de respirar més relaxats. No hauríem d’oblidar, però, que eliminar completament un idioma de l’esfera pública és, només, una de les maneres d’exterminar-lo. Probablement la més tosca, i no la més intel·ligent, però, sense cap mena de dubte, no és l’única.

La degradació és, si més no, una manera tan poderosa com l’altra d’atacar la supervivència d’una llengua. Qualsevol idioma necessita tots els registres per a mantenir una salut suficient. Li calen els registres més col·loquials, i fins i tot els vulgars, i també els més formals i acadèmics. Tots tenen el seu lloc i tots són imprescindibles perquè l’idioma faça la funció que li pertoca, que és la de possibilitar la comunicació en tots els àmbits.

Quan fem que un idioma resulte útil només en un dels registres possibles, també l’estem matant. Si només serveix per a funcions molt formals, com ara els textos acadèmics o la litúrgia, l’estem apartant de l’ús quotidià, que necessita una altra mena de recursos. Si, per contra, el restringim als registres col·loquials, estarem transmetent la idea que per les qüestions més formals, necessitem un altre idioma.

Ara tenim, tota la societat valenciana, l’oportunitat de col·laborar en la revitalització del nostre idioma. Tothom hi pot aportar, però la mesura en què cadascú ho pot fer, no és la mateixa, i per tant, la responsabilitat tampoc. Les persones que decideixen adoptar-lo (ara és sensiblement més fàcil que quan se’ns presentava com una tara o un defecte), fan prou amb parlar-lo, siga quin siga el seu nivell de domini i correcció. Qui no l’ha pogut estudiar, fa bé de parlar-lo tal com el coneix, i sense avergonyir-se’n. Qui l’ha estudiat i el coneix, convé que vaja un poc més enllà, i en faça un ús tan correcte com li siga possible.

Hi ha, però, un altre nivell, que és el dels representants públics. Les persones que han substituït en càrrecs de tot nivell, com ara regidors, alcaldes, diputats o presidents, els anteriors paladins de la castellanitat radical i monolingüe, tenen una responsabilitat més directa. Està molt bé, i som molts els qui ho celebrem, que s’expressen en valencià, però no, no n’hi ha prou!

La preeminència de les posicions que ocupen reclama que facen un ús del valencià que no sols el faça present, sinó que el dignifique. El registre col·loquial, potser l’han de conservar per als usos informals, però quan parlen en exercici dels seus càrrecs, tenen la responsabilitat moral de fer servir un valencià correcte. No cal, és evident, incórrer en la pedanteria. Sí que cal, tanmateix, evitar els barbarismes i les expressions calcades de castellà, que només contribueixen a reforçar la idea que el valencià no pot passar de ser una llengua subordinada, auxiliar, en última instància, de l’idioma de les coses importants i els registres elevats, que només pot ser el castellà.

És això, precisament, el que ens han volgut fer creure aquells que ara s’enfronte a un sistema judicial que, això sí, parla la mateixa llengua que ells. Ja sabem com i perquè ho feien ells. Ara necessitem saber, i comprovar, que les persones que hem aconseguit de posar, democràticament, al capdavant de les institucions, no col·laboraran a assolir els mateixos objectius que perseguien els altres. Ni que siga d’una manera més dissimulada que la brutalitat de reduir a zero l’ús social del valencià. Usar-lo en contextos formals, amb registres bruts i castellanitzats, col·labora amb les intencions d’aquells que tenien vergonya de ser valencians, i han passat més de vint anys intentant encomanar-nos-la a tots.

Em sembla que ens mereixem un exemple ben diferent, i que és raonable demanar als nostres representants que, en exercici de les seues responsabilitats, mostren públicament que, en valencià, també es poden dir, i es poden dir bé, totes les coses.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El requisit supremacista

0

Fa pocs dies es publicava la notícia que els sindicats CCOO i UGT es mostraven en contra de l’exigència generalitzada del coneixement de valencià als funcionaris i treballadors de l’administració pública valenciana i, per tant, menystenint els drets dels ciutadans que trien aquesta llengua (la que l’estatut d’autonomia declara com a pròpia, no ho oblidem) per a comunicar-s’hi.

És greu que la notícia es presente, fal·laçment, com un rebuig a exigir el requisit lingüístic. Quin requisit lingüístic es rebutja? Per a treballar a l’adminsitració pública valenciana, fa segles que el requisit lingüístic està ben vigent. I ho està d’una manera radical, inapel·lable i transversal: ningú no hi pot treballar sense saber el castellà.

Es tractava ara de democratitzar la situació, de fer que tots els ciutadans, sense distinció d’origen ni d’idioma, pogueren fer servir el seu (a condició que fóra un dels dos oficials, per descomptat) en peu d’igualtat, amb la mateixa legitimitat i amb les mateixes opcions de ser atesos. L’única manera de fer això és que les persones que els han d’atendre estiguen capacitades per a fer-ho. Es veu que això no és una prioritat per a uns sindicats que, ignorant el fet que la gran majoria dels funcionaris ja poden acreditar coneixements suficients de valencià, han preferit seguir apostant pel mateix supremacisme que va inspirar el decret de Nova Planta i tota la legislació franquista. Han preferit mantenir la divisió entre els ciutadans de primera, els que opten pel castellà, que seran atesos amb totes les garanties, i els de segona, els que prefereixen el valencià, que hauran de seguir esperant la bona voluntat de la persona que els atenga.

Potser a ells els sembla que els valencians ja en tenim prou amb aquest recurs a la caritat o a la simpatia dels funcionaris, amb l’eterna voluntarietat del valencià, sempre subordinada a l’obligatorietat omnipresent de l’idioma dels castellans. A mi no m’ho sembla. Pague tants impostos com qualsevol altre dels meus conciutadans. I vull els mateixos drets. En tots i cadascun dels ambits. D’això se’n diu democràcia, i d’això altre que s’ha fet amb el suport de CCOO i UGT se’n diu consolidar el supremacisme antidemocràtic.

Ara bé, no és d’aquests sindicats espanyols tota la culpa. Com pot ser que un govern constituït per forces progressistes no prenga la inciativa per a revertir una anomalia democràtica d’aquestes proporcions? Que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) és i ha estat sempre un instrument inútil ho prova un fet inqüestionable: el PP, en més de vint anys de govern no ha considerat necessari derogar-la. Algú dubta que si hi haguera hagut la més mínima opció que la LUEV beneficiara l’ús i la salut del valencià, el PP l’hauria fet desaparéixer?

Em sembla correcte que, mentre s’avança, es vagen implementant tots els mecanismes que la LUEV conté i que han viscut en l’ostracisme. Fer decrets d’aplicació que desenvolupen la llei és una mesura provisional intel·ligent i apropiada. Ara bé, això no pot ser l’horitzó per a un govern valencianista, que està moralment obligat a establir les bases d’una veritable igualtat lingüística. I això demana una nova llei; una llei que supere definitivament el supremacisme subjacent que permet que determinades organitzacions voten a favor de la perpetuació del privilegi castellanista.

Una llei d’igualtat lingüística, les bases de la qual ja van ser proposades per Acció Cultural del País Valencià, en un document consensuatl amb les universitats públiques, amb els partits polítics de tradició democràtica,  i fins i tot amb els mateixos sindicats que ara es posicionen tan clarament en contra del valencià, és un objectiu realista, assolible i sobretot, digne. Una llei capaç d’evitar que noves actuacions supremacistes, tant si venen, com seria esperable, de les organitzacions més clarament antivalencianes i antidemocràtiques, com si, com és ara el cas, provenen d’organitzacions que haurien d’estar al servei del treballadors (de tots, no només dels que prefereixen el castellà), no puguen prosperar en cap mesa negociadora. Perquè en els sistemes democràtics, la igualtat dels ciutadans és un principi bàsic, que no es negocia en cap mesa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari