Bloc de notes

Veig aquestes setmanes que s’acosten com una oportunitat per intentar atrapar el tren que se’ns va escapar fa dos anys, tot i que reconec que sóc bastat escèptic respecte el que pugui passar.

Potser sí que vam ser massa càndids i un cop desenganyats costarà tornar a atorgar confiança a qui sigui que es vulgui posar al capdavant. La gent que llavors (semblava que) liderava el camí cap a la independència no va acabar la feina que els havíem encarregat.

Ara som menys innocents, diria. Tothom ha vist què ha fet l’Estat aquests dos anys i ja ens ha confirmat que el camí cap a la república no serà pas sense peatges. Com que l’Estat té moltes coses a perdre si marxem hi posarà totes les traves que pugui, i això inclou joc brut. Ja hem tastat una mica la manca d’escrúpols d’alguns dirigents.

Pel que fa a mi, la meva idea de l’Estat espanyol també ha evolucionat al ritme dels esdeveniments. Ara el veig en mans d’una colla de fanàtics i de fet no crec pas que tinguin gaire en compte el que poden perdre si ens anem. Simplement, no entenen i no accepten que siguem capaços de voler marxar. L’elit que té el control de l’Estat són com aquells marits que prefereixen matar la dona i després suicidar-se abans que reconèixer que ella té dret a decidir lliurement de portar una vida pel seu compte. I per sota d’aquesta elit només hi ha soldats que tan sols entenen que han d’obeir ordres que obeiran passi el que passi. Una elit que es va treure de la màniga la Santa Inquisició és capaç de qualsevol cosa.

Com cada primer dissabte de mes, paradeta CDR-ANC al passeig. Mantenim les brases perquè ressorgeixi la flama.

És clar que hi ha molta gent que no desitja la independència de Catalunya però que tampoc no hi està decididament en contra. Em costa d’entendre que al menys una part d’aquesta gent no vegi que l’Estat s’oposa a la nostra lluita amb lleis i sentències i actuacions que resulten en restriccions de llibertat que també els afecten, i són prou intel·ligents i oberts de ment per no donar-nos la culpa a nosaltres que volem la independència.

Són gent a qui crec que la repressió desfermada que estem vivint els hauria de fer pensar en les paraules de Martin Niemöller; jo els confio les darreres engrunes d’esperança que em queden en l’esquerra espanyola perquè facin un pas endavant ara que és tan obvi que això que en diuen «l’equidistància» només afavoreix l’agressor; espero que ho vegin i tinguin prou valentia per prendre partit.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates vaig guardar silenci perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes no vaig protestar perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus no vaig protestar perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me no hi havia ningú més que pogués protestar.

M’ha arribat aquest article d’en Jordi Domingo que comparteixo plenament. En transcric alguns talls però recomano de llegir-lo sencer perquè trobo que l’encerta de ple.

La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada. Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi. Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.

Sóc dels que he dit reiteradament que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. Per això dic que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes.

La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat.

Efectivament, no podem pas abandonar el camp de batalla per honorar les baixes.

Si el govern espanyol forcés una sentència absolutòria o bé una de prou baixa per tal que els acusats ja no haguessin de passar més de temps a la presó, no deixaria l’independentisme ben descol·locat?

Crec que l’Estat desmentiria clarament un dels mantres que ens hem cansat de repetir: “no hi ha res a fer en aquesta farsa de judici perquè ja fa temps que la sentència està decidida”. Penso que el govern espanyol en podria treure un bon rèdit i encara que la dreta cavernícola protestés s’hauria d’aguantar en veure que la dreta moderna, el PSOE, aconseguia desorientar altra vegada el separatisme. Després, una proposta assenyada perquè els partits catalans que s’autoanomenen assenyats no quedessin malament davant del seu electorat i potser ja haurien aconseguit que no es tornés a parlar d’independència fins qui sap quan.

De totes maneres, això no passarà i Espanya ens tornarà a donar la raó: no hi ha res a negociar perquè no es pot parlar amb un Estat que només entén l’argument de la força. Les regnes de l’Estat les porten gent fanàtica. Falta veure si els líders que ara estan al capdavant del nostre país també ho entenen així i hi fan alguna cosa; si no, resultarà que Espanya no falla però nosaltres tampoc, i l’empat que ja fa 300 anys que dura continuarà igual.

Veig que a l’espai polític veí del meu cada vegada es parla més d’amnistia i no pas d’independència, que és l’objectiu de debò. Sembla que post-convergents i republicans vulguin confondre i fixar una idea al cap de la gent per no haver de lluitar per l’altra. Amnistia no és Independència, i ressaltar-ne una i ometre l’altra genera malentesos. Totes dues coses estan relacionades, segur, però a l’inrevés: l’amnistia no portarà la independència sinó que quan guanyem la independència podrem alliberar els presos.

No hi haurà cap amnistia si no aconseguim la independència, i si l’Estat cedís i hi hagués rebaixa de penes, permisos o alliberaments graduals seria a canvi d’acceptar renúncies; no volem anar per aquest camí.

No té sentit iniciar una lluita que comporti patir la repressió i llavors, quan arriba la repressió, negociar com alliberar-se’n a canvi de fer marxa enrere. Per fer això no calia pas haver començat i ens ho hauríem estalviat.

Per altra banda, un partit ha de parlar clar quan es presenta a unes eleccions. Cal tenir honestedat i si et presentes defensant groc no pots defensar blau quan has estat escollit. 

Malgrat tots els intents i esforços que fan per mirar de desmobilitzar la gent, ningú no té autoritat per decidir si el poble s’ha de rendir.

L’únic camí és anar enfortint la nostra lluita i anar debilitant l’Estat. Lamentablement no hi dreceres.

Un apunt més per acabar: tot fa pensar que la sentència que es prepara té l’objectiu de redefinir els límits de la llibertat per establir-los encara més avall que no són ara. I això, per cert, afecta tant la gent que creiem en la independència com la que no; no som pas els únics que ens hem de posar les piles.

Un company que sempre està a l’aguait ens envia dos articles (aquest i aquest) en què es descriuen tàctiques i estratègies que la gent de Hong Kong fa servir per lluitar al carrer contra el totalitarisme que els vol esclafar. És purament resistència; només miren de resistir però a vegades s’han de vestir de guerrillers.

Potser nosaltres en podem treure alguna lliçó de cara a la guerra que mantenim contra els nostres propis opressors. La primera, en la meva opinió: si només fem servir la força segur que tindrem les de perdre, però crec que l’ús de la força no es pot descartar mai del tot.

A banda de les caramboles internacionals que també calen perquè la nostra nació esdevingui estat, només podem aspirar a assolir alguna cosa si la gent que volem la independència la posem en primer lloc a la llista de prioritats i deixem de discutir pels seus danys col·laterals. Està molt bé que personatges públics ho recordin i ho repeteixin com en Gonzalo Boye ho feia en aquest article d’ahir que, entre altres obvietats, deia que… no es pot construir un país des d’estats d’ànim; no hem de viure esperant bones notícies ni enfonsar-nos en el primer entrebanc. El que hem de fer, tenint clar els objectius, és treballar per aconseguir-los.

El problema de la unitat és trobar bona companyia; n’hi ha que diuen que són independentistes però només farien alguna cosa per la independència si fos gratis. Aquests colla ens endarrereixen i cal fugir-ne. Al final, val més tot sols que no pas mal acompanyats.

Avui pensava en les paraules enxampades a la vergonyosa conversa telefònica entre el ministre Fernández Díaz i el Fiscal Antifrau: «les hemos destrozado el sistema sanitario…».

Deiem amb uns companys que una cosa que caldria fer el dia que hi hagi sentència és anar al caixer automàtic i treure tots els diners que puguem del banc. Qui en pugui treure 300, doncs 300. Qui en pugui treure 3000, que els tregui. Les alarmes que sonarien ens farien creure d’una vegada en nosaltres mateixos i en el poder que tenim.

Després, pensant-hi més fredament, crec que aquesta iniciativa no tindria pas gaire recorregut. Per començar, quina banca té oficines “només” a Catalunya? Aquest “només” és important perquè n’hi hauria prou que agafessin una part del capital que tenen escampat per altres territoris per neutralitzar la possible manca de líquid que es produís a Catalunya, de manera que només una retirada realment massiva per part catalana podria arribar a tenir una mica d’influència en els bancs afectats. Caldrà pensar alguna altra cosa.

Per altra banda, a qui perjudicaria aquesta manca de liquiditat dels caixers? A més a més, cada cop es treballa menys amb diners reals i tot va a base de moviments online, de manera que no seria pas gaire complicat de continuar fent anar l’economia sense gaires diners en efectiu.

Sí, aviat veurem els euros que a vegades portem a la cartera com les monedes gregues que trobem en alguns museus d’història.

Avui hem tornat al carrer amb el CDR de Salt, com cada dimarts i ja en portem una colla. El número de persones que hi som va baixant a poc a poc. La mala llet va pujant, també a poc a poc però cada vegada més. Cada cop estem més tips dels partits i avui ha tingut èxit un crit que deia «Aquesta Diada, fem talls i barricades!».

L’Albano piula que li “sembla que el Suprem no sap que l’Ajuntament està enmig de molts carrers petits, hi ha molt tràfic i que els dissabtes això està ple de gent passejant… i que molta d’aquesta gent té les gònades plenes. En fi…”.

Ho diu perquè el Suprem permet que en Forn prengui possessió del càrrec de regidor a l’Ajuntament de Barcelona però tot seguit el fa tornar a Soto del Real. Em sembla una mica frívol insinuar ara que es podrien bloquejar carrers perquè en Forn no pogués ser tornat a la presó.

Sí, ja sé que fa uns dies jo mateix proposava vagues i boicots per la Diada, però ell és un personatge públic i jo no sóc ningú. Jo també ho entenia en un context de mobilitzacions organitzades i seguint una estratègia… somiava truites. És clar que potser l’Albano també ho diu en aquest sentit, però ell sap que això no passarà i m’ha semblat més una barreja de collonada i acte publicitari que no pas un moviment tàctic.

En aquest punt, no sé si és racista pensar en les autoanomenades “esquerres” sudamericanes, tan demagogues, tan populistes…

Parar l’economia, això és l’únic que funciona…

Política…

En fi…

Espero que aquest Onze de Setembre a l’Assemblea no se li acudeixi pas convocar enlloc concentracions massives amb la floreta a la mà. Ara toquen talls de vies i carreteres, boicots i vagues. I les primeres portes que s’haurien de trobar amb silicona al pany són les de JxC i ERC. Per cert, algú sap què s’ha fet de la CUP?

Trobo que les bicis elèctriques són una manera de fer entrar a l’òrbita de la mobilitat sostenible gent que ara mateix, en el seu dia a dia, no gosa pedalar per anar a la feina o per anar a comprar. Sobretot gent gran però també persones que es pensen que si agafen un vehicle sense motoret arribaran suades a la feina, o que no es volen comprometre amb una activitat física diària.

Ja no estem parlant de la bici com el millor vehicle només per a distàncies curtes. La bicicleta elèctrica amplia al doble el radi de quilòmetres que es poden fer habitualment des de casa.

Per cert, això de la bici elèctrica em porta al cap una altra qüestió. Catalunya havia tingut històricament moltes i bones fàbriques de motos; què tal una aposta industrial per la bicicleta elèctrica?

A tot això només hi trobo una pega, i és l’aparcament. La bici elèctrica difícilment farà un boom si no disposa d’infraestructures com cal, sobretot aparcaments. Si una d’aquestes bicis val 1000, 2000 o 3000 euros, qui la vol deixar al carrer? Tot i que, ben pensat, les motos costen més i bé que les deixen al carrer.

Mentrestant, aquest matí hem tornat al passeig perquè avui som el primer dissabte de mes.

De debò que ho intento això de mantenir viva l’esperança, però notícies com aquesta em fan tocar de peus a terra i em posen la realitat davant dels ulls: ERC és l’última versió dels governs del peix al cove.