No em toqueu el President (‘Contra la impostura sindical’)
Conta en Jordi que va rebre un missatge del Colomer. Havia d’eliminar en qualsevol cas la imatge del president a l’exili de la propaganda de la secció sindical. Enravenxinada màxima, disgust, enuig i ganes d’engegar-ho tot a rodar. Segons després de llegir-lo, va decidir que de cap de les maneres. Que què s’havia pensat aquell milhomes, un mitjamerda que li volia imposar un criteri absurd en un moment polític com aquell.
El President havia visitat l’hospital feia poc més d’un any, abans de marxar cames ajudeu-me per evitar la repressió. Els tribunals espanyols, els serveis secrets de la llista europea, la benemèrita, tots l’empaitaven des d’aleshores. El President, amb el Conseller de Salut, van ser molt amables en aquella visita a l’hospital. Van parlar amb tothom, van estrènyer mans i van fer abraçades, riures, somriures i alguna broma jocosa per part del conseller. Eren els temps abans del confinament i els somriures es compartien amb comoditat.
El germà del conseller, a més, havia passat llargues temporades dels seus darrers dies a l’hospital. I havia establert uns forts lligams amb en Jordi i molts altres sanitaris habituals. Uns lligams que van soldar amb els mesos un fil de complicitat molt fort amb l’exili.
Havia rebut un missatge de Telegram:
“La imatge que heu fet servir per al cartell de la vostra secció no es pot tornar a utilitzar. El sindicat ha de mantenir una expressió de neutralitat. I nosaltres ja mostrem el suport als presos i exiliats sobradament des dels canals oficials. Feu el favor de retirar-la de les xarxes socials.”
Eren uns dies especialment estressants. En aquell moment retirava la camilla d’un transport a la UCI, i les ulleres li impedien una lectura normal del missatge pel baf de l’ambient. No s’imaginava que en pocs mesos les coses empitjorarien i les mascaretes, viseres i ulleres farien impossible portar les ulleres a la feina.
—Cagoenlaputa! Desgraciat i vividor que m’ha de dir què hem de fer nosaltres! Si ens sa vida han doblegat l’esquena… —El disgust el va decidir a plegar. —Deixo el sindicat. Jo no m’hi he posat per aguantar aquestes impertinències.
I va enviar un parell de missatges a altres companys de la sectorial amb la decisió. A l’Hèctor, el coordinador, i al Xavier, de qui sabia que també havia tingut una topada per les absurditats dels manaires mandarins de la direcció. S’hi va desfogar, però no el van convèncer.
En qüestió d’hores va rebre una trucada de l’Anselm, el Secretari General, que amb molt poques paraules va aconseguir que no tirés endavant la decisió en calent i que fins s’arromangués per presentar la candidatura a les properes eleccions a la seva secció. I així va ser.
Mesos després era elegit delegat sindical a l’hospital. Tres delegats per al sindicat independentista, inexistents fins aleshores al centre públic amb més treballadors de Catalunya. Un èxit rotund que acompanyava les passes de gegant del procés d’emancipació del país. En Jordi xalava, però no havia perdonat la cretinada del Colomer.
Comptava amb unes habilitats especials i no li va ser difícil recollir adhesions a la candidatura: trenta treballadors de les diferents escales sanitàries de l’hospital, companys, amics i saludades en les corredisses dels passadissos que s’havia guanyat en el dia a dia. Una confraternització de somriures, cops de mà i converses de complicitat. I com era dels que proporcionava escalfor humana i traginava i compartia moltes informacions, la tasca va ser laboriosa però senzilla. La campanya que va iniciar per reclamar aparcament laboral li va reportar un gran prestigi. També la demanda de la jubilació als seixanta anys. Era allò tan senzill que tothom reclamava i que et feia perdre hores diàries, com ara buscar lloc on posar el vehicle, però en què mai havien pensat els altres de la competència sindical. I sobretot, que sempre tenia les portes obertes a solucionar dubtes i contrarietats als companys. I sobretot a les companyes auxiliars, zeladores o infermeres.
Paradoxalment, molta d’aquella experiència l’havia adquirit en les relacions socials al Barça. Era un fan incondicional d’en Laporta i havia participat en les campanyes per a la reelecció del president del club. Allò el va portar a algunes aventures polítiques i no pocs desenganys, i en ple tsunami de les consultes i del referèndum va atrevir-se a fer sindicalisme des del seu lloc de treball.
