Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Ens cremen uns porus volcànics…

0

 

Els anys ens cremen
talment ens cremen les vivències
que es perden perles butxaques
pantalons avall, pel forat
més petit que no sabem.

Ens cremen els minuts
que no tenim i que vindran
les hores que falten per l’hora
els dies d’espera del millor dia
on fonamentarem aquesta casa
construïda de mans i mossecs.

Ens cremen uns porus volcànics
uns nervis que no són un neguit
una angoixa d’allargar-nos les mans
aquests braços de suors incendiàries
constant de dits, de dents, de mans.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Els desenganys, les coses…

0

 

Els desenganys, les coses, les mentides
les veritats sense amagatotis, els fets
realitats circulatòries entre la sang
la fam, la fam d’esperit, els neguits
el bronze i la seva fredor, el temps
cada temps de cada cosa, la historia
les mans dels homes, les durícies
les dones que no són homes, el safareig de pedra
també les agulles d’estendre, la fusta.
La roba, els llençols, l’olor a net
l’olor de planxa, el treball
i la brega, diària, de sol a nit.
Les veritats, els mitjans de comunicació
els concursos televisius, la ràdio
les veus de la nit, la remor del metro
El què, el perquè de cada cosa.
La suor, la fredor, la caiguda
els malalts i els febles, els cecs
l’ONCE i les loteries, la vida impresa
els desenganys, les coses, les mentides
les veritats malparlades, el camp
el silenci, les boques tancades
les carreteres que van enlloc
rumb a casa. A casa de qui?
Les mansions, els palaus, la llar de foc
el foc, la llum, el sofre, els llumins
el tabac, el vi, el pa, a taula, la tarda
la son, el somni, la vida. Altre cop
els desenganys, les coses, les mentides…

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Lentes gotes d’aigua llisquen…

0

 

Lentes gotes d’aigua llisquen
canonades avall d’un celobert barceloní
lentes gotes aculades al ciment
la llum de lluna mora, i el passeig
cobert de fulles fora de temps.

A poca poc, tornen les hores acumulades
d’un temps amagat, com lentes gotes
lliscant per la pell en berles de minuts
que recordo com imatges de nen
o sensacions inoblidables d’un estat preparat
per a l’oblit o la malenconia.

Lentes gotes salobres i imaginades
canonades avall i empinades al precipici
enfoquen la mort i el desfici del cos
sobre un món de foc i de gats ficticis
a la teulada d’un edifici moll
sota la lluna, cobert de fulles fora de temps.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

El lloc on viu la nit….

0

 

El lloc on viu la nit
on s’alimenta dels somnis
dels que desperten matiners
amb l’entrepà embolicat
en paper de plata.

El lloc, l’espai suficient
de cinc hores de silent
caminar de la mort
-cinc dies a la setmana
també el dia del Senyor-.

La nit, on els racons viuen
i espien els gats i els ulls amagats
dels que viuen la nit
adelerats en un ball silenciós
entre antenes i balcons
i robes esteses oblidades.

La llum sota els fanals, on perduren
els carrers del treball
el parany diari de les passes
les lentes esperances il·luminades
per un sol lent que s’apaga
i que cedeix el pas a la nit.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

No donarà per a gaire més aquesta màquina vella i lenta…

0

 

No donarà per a gaire més
aquesta màquina vella i lenta
cau de pols i de rovells.
Perquè la vida fa, dóna i pren
aquesta maquina farà
l’últim viatge pugnaç.
Cargols donats i gomes podrides
d’un tros de ferro pintat
de variats colors cada any.
No donarà per a gaire més la màquina
tant com va treballar, laboriosament
amb neguit o amb freds
o en l’última sacsejada
cops de cua esfereïdors
cua de mall contra el mur i l’esbarzer.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

…entre els carrers i les places, amics

0

 

La pregunta, sobre si l’alcohol enamorà
de nou, aquest camí de nit, de tornada
a una taula plena de papers
terra de secà, regada de flors nocturnes.
La incertesa que tu tornis a mi
en aquest somni desposseït
aparentment passiu i constant
però lent com les lentes hores de treball.
Tornarà aquest temps de sortides a fosques
entre llums que són ulls, i els vianants ensopits,
sense trobar el tresor
entre els carrers i les places
arrelant al ciment i a les cases
-amics.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Em retornen uns instants…

0

 

Em retornen uns instants
d’una concentració claríssima
disbauxa entre molècules -amb dificultat d’escriure-
Retornen uns moments de clarividència
camins suats d’alcohol i cafè
sobre l’hule de la taula humil
banyats per la lluna, assecats
per un llençol d’Univers.
Em retornen instants de vida
una sang bullent de claror
ballant el ball de la bastida
construint la dansa final
amb dagues a les mans
i si cal, destrals.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

La senyora mort deixa un ram de flors a cada porta…

0

 

A a la Susi, el 23 de desembre 1991

 

La senyora mort
deixa un ram de flors
a cada porta.
El temps, amb el temps
les marcirà o els darà color.

La senyora mort
passa més cops per casa
recull les flors deixades
siguin marcides roges
o negres triades.

La senyora mort
no percep distinció
de color ni d’edat ni d’amor
passa la mà filtradissa i deutora
com la xarxa del pescador.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Tanqueu els finestrons i vigileu…

0

 

Tanqueu els finestrons i vigileu
el pas pels carrers, i enllestiu les flors
i la festa. Espolseu la gralla i el flabiol
que romanien somorts al calaix.
Desplegueu les banderes de dalt a baix.
Escombreu la pols del portal de bon matí
comuniqueu l’afany secret al següent veí
alerteu els nens, amagueu els béns.

Atrinxerem-nos en un gran sot
terra endins;
Comuniquem al món el nostre desig
contra els qui fan de la pau un ninot desvestit!

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Terra…

0

 

Terra argilosa, terra fèrtil
eixuta i arrossegada al mar
edificada, accidentada
Terra sobre terra, pedra
pedres, vent, mar.
Rius partint la terra
terra perduda, terra guanyada
sobre terra, terra
Menjar terra, viure
sobreviure, conrear-la
la terra. Terra
terres germanes, terres amigues
terra cremada
trets arran dels caps.
Dempeus, a terra
tocar la terra, les mans
la terra, la fruita, la mar.
Terra ferma, terra al sud
terra a la vista
terres del nord.
Esquerdada terra
encimentada, fragmentada
espoliada.
Caiguts a terra, morts
terra venuda o comprada
arrossegats per terra com cucs.
Terra, terra cremada
terra reculada
Terra argilosa, terra fèrtil
terroses terres.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Els renissos marcits em diuen…

0

 

Els renissos marcits pel temps i la calor
em diuen que és temps de difícil labor
de tallar velles branques i males herbes
i als vespres cremar tots els rostolls.

Els renissos prematurs m’avisen
de les tempestes que vindran
l’allau de trons i el fred intemporal
i el vol de voltors, que no descansaran.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Trenquem l’encís de les aus de la guàrdia reial…

0

 

Trenquem l’encís de les aus
de la guàrdia reial
el llegat dels voltors
i altres aus rapinyaires
de nocturn o vol fosc.

Trenquem l’encisador gronxar
de la maquinària virulenta
de violentes raons i raons encobertes.

A la nit
no dormen els senglars afamats
ni els porcs rosats més afartats
de torrons i caves. Vigilen
temen una lluna massa clara
o un sol abans de l’hora.

Trenquem l’encís de les aus
de rapinya i la guàrdia reial
d’ullals ensagnats i rabiosa bava.

Matem el porc i els corbs d’un tall
dissipem les flors espinades d’una revolada.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

 

Et veig caminar tranquil…

0

 

Et veig caminar tranquil
per les landes dels meus pensaments
i somnis. Sento la teva remor
de passes inductores i sinistres
escàpoles sobre pedres gelades.

A pleret em recorres el cap
en nits de conjures i llamps
que em redimeixen del jou i del llast.

Els galiots s’alcen! Les mans
són punys de rabiosa espera.

Germà, tu els alliberes
tu m’alliberes d’aquest rumb
de mars tancades.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

 

Relat mut

0

 

Cent anys pesaven com cent morts
sobre la planxa que oprimia el cos
ja mutilat i lligat, cul enlaire
vergonya dels vius.
Cent anys i se’n fot, i somriu perquè dorm
i somnia i es fa pets al cementiri.
Cent anys com cent pales de sorra
quatre vegades més en pedretes
que les lletres dels testaments.
I es fa pets, i rota, ofegat
per la bena que li oprimeix les dents
encara vives i groguenques, cau de cucs.
No es caga en Déu perquè no pot!
Potser perquè no el sentirien en codi
al cementiri de les avemaries
i els cristos sagnants.
Per què collons l’enterrarien aquí?
Fa cent anys, amb cent forats al cos
i els ulls brillants i intactes com estels tapats
Per què a ell? L’escarni sobre la mort
el cinisme clavat d’una creu i pixat per un gos.
Cent tardors sota els xiprers
i les cagades dels pardalets
que decoren l’ambient i mengen els cucs
o són corbs?
El silenci de cent anys, la por
el remordiment, cent anys de silenci
d’amagar veritats i crims.
Cent anys de por separen en cent passes
el cementiri de la caserna de la Guardia Civil
davant l’església, enfront la casa de la vila
en una comarca qualsevol coneguda, en un poble petit.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)