Res no s’acaba i tot comença

En Juli havia embolicat tothom qui coneixia en aquella aposta de les eleccions d’Educació. Pocs recursos, molta pressa i, en poques paraules, una organització feta amb pedaços. La gent que s’avenia a anar a les llistes enviava els DNI i el nom complet per missatge de mòbil, per engruixir-les. L’ordre a la llista s’havia de fer en cremallera, dona-home o viceversa, i en Dalla havia ultimat la composició de les paperetes a darrera hora des de la seu, amb retorns i trucades del Departament de Treball, perquè hi mancaven dades o perquè algunes dades no coincidien. Les comunicacions, trucades i missatges amb en Juli treien fum.

Dies abans de les de les eleccions la Intersindical de Catalunya es feia present a les sales de professors i mestres de nombrosos centres educatius. Octavetes a blanc i negre i algun cartell modest i mal acabat presentaven la candidatura de cada territorial. Una feina que havien fet alguns docents vinculats amb el projecte, però també persones que de forma desinteressada es desplaçaven i visitaven els centres de la seva ciutat per deixar la propaganda electoral. El sindicat havia irromput en un sector on era inexistent, però ningú podia saber quins resultats s’obtindrien. Estaven a dalt de la cresta, després del prestigi atorgat per la vaga general, però això, en el món laboral, mai se sap.

Finalment va arribar el dia de les eleccions. En Juli havia trucat a l’Oriol Aguilar perquè fes d’observador a les meses i intentés fer un recompte i seguiment de les meses.

—Només hi podré anar a partir de les 16h, perquè treballo tot el matí. Però què haig de fer ben bé?

—Et presentes a les meses i demanes l’acta quan es tanquin les votacions. Pots al·legar que formes part de les llistes, t’identifiques si cal, i controles el seguiment de les votacions. Estigues amatent perquè, si poden, amaguen les paperetes i entre ells callen com un putes. —En Juli li va donar instruccions de com revisar que les paperetes estiguessin visibles com la dels altres, que l’acta estigués en ordre, i que comptabilitzés els vots de cada mesa electoral. Que no hi hagués tupinades, en definitiva.

—Però vejam, si hi ha unes vint meses, no podré comptabilitzar els vots de totes a la vegada, no tinc el do de la ubiqüitat…

—Doncs passa’t per les que puguis, i les que no et doni temps de recollir les actes, t’hi passes abans a fer un cop d’ull.

L’Oriol va poder fer una dotzena de centres amb prou feines i amb només dues hores, les que es mantenien obertes les meses a la tarda. Va córrer esperitat amb la moto d’escola a institut i demanava com anaven les votacions, amb algunes enganxades i discussions amb alguna persona de la mesa, vigilades per apoderats d’altres sindicats. —Si no tens identificació d’apoderat no et podem deixar mirar l’estat de les votacions…

A l’institut del Turó es va torbar la Carina Ciureda, que coneixia de la seva ciutat i d’haver intercanviat algunes paraules. Es va sobtar de trobar-la petant la xerrada i rient asseguda al sofà del vestíbul amb un parell de persones que coneixia. Anava de número tres de la llista de la seva territorial i s’estava allà, tan panxa. Amb un centre en tenia prou.

—Comencem bé! —va dir-se interiorment l’Oriol, i va tornar a pujar a la moto atrotinada que el duria al següent institut. Una bogeria de marató.

Passades les deu de la nit ja es va saber els resultats oficials. Al grup de WhatsApp s’enviava l’enllaç dels resultats oficials publicats a Treball: “Juntes de personal docent” Intersindical de Catalunya, 4295 vots arreu de Catalunya… Tercera força sindical, fruit de l’èxit del sindicat liderat per Anselm Teixidor i dels fils que va moure el veterà Juli Mitjavall.

En Juli escrivia animat —Al Vallès Occidental hem quedat com a segona força! —Tothom el felicità, perquè tot i les mans i les gestions, havia estat la seva dèria. Aconseguien una desena de delegats per a la comarca, amb la Núria de cap de llista.

El curs reprengué el seu ritme després de la irrupció del sindicat independentista a Educació. Notícies a la premsa, felicitacions, anàlisis… En ple context i ambient de derrota del sobiranisme, amb les urpes del 155 al damunt, aquella notícia suposava el més bon averany i esperança.

Dies després en Dalla va rebre una visita al seu despatxet. Eren en Colomer, en Papalló i la Dúnia. Hi havia unes qüestions a tancar:

—De les persones alliberades a Educació per al curs vinent, ens hem d’assegurar una quota. —apuntà en Magí Papalló.— No pot ser que la sectorial aparegui molt identificada amb Poble Alliberat.

En Dalla aclarí que no tothom que havia sortit al capdavant de les llistes militaven al seu partit o a la CUP. —Si vols ho podem comprovar ara, un a un. A més, molta gent que ha sortit escollida com a delegats no voldran alliberar-se. D’això, si voleu, ja me’n cuido.

—Però ens hem d’assegurar que la Martina, l’Alfons i un parell més s’alliberin a càrrec del sindicat. No cal que hagin sortit escollits, això ja ho saps. —En Colomer li aclaria amb un cert posat docte, i continuà amb la idea dels equilibris al si del sindicat que ja havia argumentat en Magí.

— I també en Samuel Poltró, que és el meu company i anava a les llistes. —Va reblar la Dúnia, que escombrava cap a casa, però sense quedar malament, perquè tots quatres ja coneixien la circumstància.

—No us amoïneu. Estic al cas de tot.

(Contra la impostura sindical)

En Jordi es cargolava de riure. Havia començat a piular per fer la guitza als qui creia que identificava com els responsables de la seva persecució, per acció o per omissió còmplice.

Entre aquests, el treia de polleguera en Tomeu Venturós, de qui no perdonava els control, tots els dies i totes les hores, del seu estat al WhatsApp. Era el responsable d’Acció Sindical, i poc l’havia vist per l’hospital, cap visita, cap assessorament. Certament, era un sindicalista peculiar, que allargassava les paraules i les excuses quan parlava. I que mai es comprometia a res. Tenia la fama de poc laboriós, però amb el prestigi de ser un veterà, més de vint anys d’afiliat, si fa no fa els que comptava com assalariat del sindicat. —Un panxa agraït i un covard —meditava en Gespi, que s’enderiava novament.

Va recordar la campanya de Jep Ferrer a la candidatura del Barça d’uns anys abans. El personatge que disputava la presidència a Laporta, antic empresari del porno i altres excentricitats, va prometre que faria un tatuatge de l’escut del Barça a tots els socis que hi aportessin la signatura de suport.

—Tatuatge de veritat, no una calcomania, eh! —expressà Jep Ferrer en la seva línia més nuñista.— Pues, qui ho vulgui, tindrem un servei de tatuadors aquí per als socis que vulguin donar-nos una signatura… —Assegurava, amb un “que” barceloní sense vocal neutra i aferrat al petit micro, amb què gesticulava el seu neguit. La seva acompanyant a la roda de premsa incloïa a la promesa que durant tres dies de la recollida de signatures també regalarien una pizza d’un empresari que col·laborava amb la campanya, en Ferran Castizo, “El rei de la pizza culé.”

Evocava aquells dies de feina intensa per a la candidatura de Jan Laporta, mentre que en Mateu Venturós, esquerranós i de la CUP, formava part de la campanya d’en Ferrer.

—Ell, ell va estar donant suport, fent campanya per al friqui aquest de les calcomanies mentre nosaltres maldaven per fer president de nou en Jan! I ara va fatxendejant com si fos el més culé del món. —Pensava, i el seu pensament basculava de l’àngel justicier al dimoni punyeter. El dimoniet guanyava el torçabraç…

I les rialles d’en Gespi es van convertir en un esclafit meteorològic mentre escoltava el vídeo del mini adversari de Laporta, amb dificultats de locució i una escenografia que feia pensar en una broma:

—La nostra campanya ha de ser un exemple ja de com volem governar un club, que hem de trencar, que hem de canviar la manera, que hem d’evolucionar, i que creiem que amb activitats així el soci… —I Ferrer no trobava el terme adient per completar la frase, però accentuava el “que” sense neutralitzar, com si reivindiqués en Josep Lluís Núñez.— …li farem arribar aquest tarannà que tenim…

No es va poder esperar i va escriure una piulada al Twitter. Tenia ganes de brega:

—El calcomanies @TVenturos, que va fer campanya pagant amb tatuatges i pizzes, ara a la defensa del seu amo el secretari general i no electe que no vol ensenyar els comptes i que no respon els missatges que li he enviat.

Aquella piulada la van llegir només en Tomeu, citat, però tot seguit, hores després, també en Magí, la Dúnia, la Tous, en Colomer i en Dalla, que havien rebut el missatge enllaçat a un grup de Telegram paral·lel i exclusiu que tenien alguns membres del sindicat.

—El capullo aquest ja torna a emprenyar, haurem de fer alguna cosa…

Un any després del referèndum. En Juli se sentia contradit. Després de la cresta de les mobilitzacions, la declaració d’independència i la vaga general, comprenia que calia un pas per a la clarificació. A la Unió d’Ensenyants hi tenia molts bons companys, amb qui havia treballat des feia tres dècades colze a colze. Però a aquelles alçades no s’entenia que no es tinguessin les coses clares en el marc nacional, en l’aposta per la independència. Molt bé en la defensa de la llengua, la cohesió i la lluita contra la segregació, però aquest element vertebral no es podia esquivar d’aquella manera per molt que el sindicat de docents majoritari abracés moltes famílies, algunes amb un lligam amb partits no compromesos que fregava l’organicitat. A més, feia pocs mesos havia engegat a rodar algunes persones del sindicat per la seva connivència amb l’endollisme i la vista grossa. Concretament davant l’actitud escandalosa d’un alliberat barrut i dròpol, però emparat per alguns protectors i per l’omissió de molts altres.

Va consultar amb alguns companys del nucli del partit la idoneïtat de crear una sectorial de docents a la Intersindical de Catalunya, sindicat que havia protagonitzat la gran vaga general post Referèndum i on havia estat afiliat feia tres dècades enrere. No comptava amb sectorial d’Educació i això volia dir començar des de zero. Però ell ja hi tenia experiència.

—Com ho veus? Tenim cinc mesos per confeccionar unes llistes i segur que tenim bons resultats. El país ho demana, i es respira a l’ambient la necessitat d’un sindicat independentista, sense ambigüitats. Una eina de país —En Juli Mitjavall va plantejar a en Gabi Clota, company de partit i també professor de secundària.

—Ho veig molt bé. Tu sabràs, que és qui té l’experiència en això. Des del partit podem dirigir aquesta sectorial, i podríem dedicar gent a fer feina organitzativa i d’expansió de PA. En Clota li recomanà, abans, que millor parlar-ho abans al Comitè Central i que ell ho plantejaria, que li ho proposaria a l’Abel, que ja començava a manegar fils al sindicat.

Això li va fer poca gràcia. L’Abel Dalla ja li havia fotut un parell de punyalades en els temps de la CUP. Treballa sempre al marge de l’organització, conspirava amb qui li convenia i l’intercanvi de cromos era el seu quefer diari. I no, que no perdonava que l’haguessin deixat tirat després de tants esforços. Per això va engegar a rodar la candidatura política, en aquells anys ja plenament parlamentària. Molts anys de decepcions, covardies i mesquineses, totes juntes. Però això havia passat ja feia uns quants anys, i potser, va pensar confiat, ja està superat. Ben aviat va agafar el telèfon, disposat a fer tot de trucades. ¿Tenia el cuc dels anys d’intensitat militant per bastir la CUP, viatjant de poble a poble en un apostolat malaguanyat?

—Tio, recordes allò que et vaig comentar de muntar una candidatura d’Educació d’Intersindical de Catalunya? Doncs ara és l’hora. Comença a temptejar la gent que coneguis del Bages perquè això va de debò.— La trucada d’en Juli era una nova molt anhelada, una evidència. Molta gent esperava que algú hi posés fil a l’agulla. En Roger li va dir que fantàstic, que comptés amb ell, tot i que aniria molt enfeinat i no podria fer molta cosa més que des de la seva escola.

Les trucades a excompanys d’institut, militants del partit, de l’Assemblea, de la Unió o de la CUP es van comptar en uns centenars en sols una setmana —la factura de telèfon també es va disparar—. Contactà amb docents de la comarca, del Maresme i del Vallès Occidental, d’Osona, de Ponent, de Girona, del Consorci de Barcelona… I delegà a tants altres companys, especialment del partit, el fitxatge de persones de confiança per enllestir una possible candidatura.

Un vespre, mentre corregia exàmens, munt de fulls i respostes guixades amb vermell, fou ell qui rebé una trucada. Escoltava el Grasset i el Boye al 324 mentre corregia —Quin paio, ¡Ahí lo dejo! Aquesta és la solució, portar el conflicte a Europa; a Espanya no hi ha justícia.

—Hola, Juli! Que m’ha comentat en Gabi que volies parlar amb mi per preparar les candidatures d’Educació. Jo et puc oferir un cop de mà. Anirà molt bé tenir més gent del partit al sindicat. Ja teniu prou gent? Si vols, puc proporcionar persones de confiança per fer les llistes. —Havia estat francament agradable i cordial, amb una veueta que li sonava, però, a jesuítica. Li oferia, a més a més, hores que hi podia dedicar perquè es passava el dia a la seu. I també es podria dedicar a fer trucades al Departament, a Treball i fins a la premsa. I el que calgués.

—Doncs ens fas un favor; jo arribo on arribo, perquè vaig fins al capdamunt de feina. Però avisa’m sobre qui és qui dels qui trobis, perquè ha de ser gent del sector i amb un perfil seriós. —En Mitjavall confiava més en les persones que ja tenien una trajectòria i vincle amb la Unió, per això l’advertí.

—Sí, sí, sí, no et preocupis… Si vols fem una reunió aquesta setmana vinent i ens posem mans a l’obra. Aquí a la seu.

A aquella primera reunió, en una sala fosca i polsosa, només hi van acudir l’Enric, en Gabi, en Benet, l’Oriol i en Juli. Cap dona. I l’amfitrió Abel Dalla, que no era d’Educació però que es va mostrar amatent a tot el que s’hi fermentava. No va servir per a gaire, fora del debat i de somiejar expectatives i escenaris. Tanmateix, de manera oficial la candidatura començava a caminar.

Algunes setmanes després, en Dalla va trucar-li de nou. Comptava amb un llistat de gent per muntar les candidatures a diverses territorials, i tants altres noms encara pendents de confirmar.

—Sí, mira, per a la teva comarca he trobat la Carina Ciureda i el Samuel Poltró. Aquesta me l’has de posar al davant de la llista. I també és important la Martina Noria, del Baix Llobregat, que m’ha proporcionat altres noms… —Va enumerar uns quants noms més, i algunes dades disperses.— Ja t’explicaré. Cal compensar una mica els equilibris interns i alguns d’aquests són de l’òrbita d’Esquerra. Però ens estan proporcionant molts contactes. T’enviaré la llista de cada territori quan estigui més clar.

A poques setmanes de les eleccions d’Educació la llista estava incompleta i van haver de córrer uns i altres per fer imprimir les paperetes i enviar-les al Departament de Treball, com a requisit per participar a les eleccions sindicals.

Un 30% de companys de baixa, tan sovint una sortida desesperada davant el pànic per les infeccions i les morts que es vivien i s’anunciaven als mitjans. I ells estaven a primera línia del front. Sense cuirasses, cada dia i moltes hores exposats a un perill invisible i previsible.

Els passadissos de l’hospital eren una corrua de lliteres de pacients abandonats en silenci i un tràfec de sanitaris amb induments excepcionals, coberts de plàstic de qualsevol mena. El gel hidroalcohòlic escassejava i les cadires de rodes i els mànecs de les lliteres es netejaven amb solucions de lleixiu. El personal de neteja i les auxiliars anaven de bòlit. Algunes viseres inestables, ulleres de protecció embafades i mascaretes blaves i verdes oferien un panorama dantesc i distòpic. Cobertors verdosos de sabates i guants de làtex que sobrepassaven les papereres, gemecs ofegats i auxilis llunyans de pacients orfes. Desconcert amb ordre de formigues emblanquinades i frenètiques, corredisses i desassossec per atendre l’impossible.

Les primícies i les incerteses sobre el nou virus corrien de boca en boca entre el personal sanitari, però ningú sabia del cert de què anava la cosa. Era una trinxera davant una amenaça incorpòria. Tant, que l’hotel Lluminària, a pocs metres de l’hospital, havia habilitat cent cinquanta habitacions per a metges i infermeres, com a mesura de profilaxi i per facilitar la conciliació amb les hores extres sobrehumanes que duien a terme.

Canvi de vestuari i de guants repetitiu, neteja de mans, casquets per als cabells, gestos escrupolosos, cops de colze per obrir les portes, esternuts de la sospita, suor i picors primaverals… I en Jordi era allà, traginant cadires i camilles cada jornada, mentre la majoria de població romania confiada a casa des feia tres setmanes. Feia la feina de cada dia, ara amb un estrès extra i amb moltes consultes i peticions dels companys.

Llegia l’entradeta d’un digital local de la comarca i arrufava les celles: “Els agents dels cossos policials han fet sonar les sirenes en homenatge al personal sanitari.” Després, una notícia d’El Nacional, que entrevistava el personal de l’Hospital Clínic: “Un cop acabat el torn, molta por i quan arriben a casa no gosen acostar-se a la família. Arribar a casa és posar tota la roba a la rentadora, dutxa i no tocar els fills. És dur.” Va acabar el cafè, capficat per tantes coses que tenia al cap.

Aquell matí, a sobre, arribava amb retard i encara havia de buscar aparcament. Un control de Mossos l’havia aturat per comprovar que tot estava en regla, que comptava amb el certificat d’autoresponsabilitat:

—Sóc sanitari, vaig a treballar a l’hospital —S’apujà la mascareta i els mostrà la identificació amb la cinta que portava al coll. Tot en ordre, però ja havia perdut uns minuts a la cua del control de trànsit. El Mosso se n’havia distanciat uns centímetres més en comprovar-ho, en una reacció preventiva, i tot seguit va indicar amb les mans, com si matés mosques i fes córrer l’aire, que podia continuar amb la marxa.

En arribar a l’hospital es dirigí al petit espai sindical amb què comptaven com a delegats ell i la seva companya. El presidia el cartell del President a l’exili que van editar per a la campanya electoral, una fotografia feta en la seva visita com a màxim càrrec institucional del país. Altres cartells, adhesius, graelles i calendaris decoraven el despatxet. Un dels papers penjats al suro recollia un llistat de candidats a cobrir la borsa de zeladors que en aquella situació es trobava exhaurida, una necessitat peremptòria per al gegant hospitalari i una oportunitat laboral per als aspirants més necessitats. Ell gestionava també aquelles peticions a dues bandes.

Agafà el telèfon i respongué una altra trucada: —Sí, demà ja pots venir. Però abans has de passar per Personal a portar la documentació de la Seguretat Social, el DNI i les dades de la domiciliació bancària… Sí, sí, tot el material te’l donaran aquí, per això no t’amoïnis. Porta’t un calçat per a la feina, que es quedi aquí. I l’esmorzar i aigua…No hi ha cap bar obert ni funcionen les màquines de menjar… I visca del Barça! —Coneixia el Toni de Gramenet i d’haver anat amb el seu germà a veure alguns partits de futbol. L’home havia passat la cinquantena i feia dos anys que no trobava altres feines que fer de fregaplats ocasional en un restaurant els caps de setmana. Per aquell home allò era la solució definitiva a l’atur indefinit en què es trobava.

Es posà a l’ordinador per fer una piulada des del compte de la secció sindical: reclamar més material de protecció per als sanitaris i deixar clar que tot i els aplaudiments els seu sector laboral arrossegava molts dèficits. L’altra feina, la de fer el corcó sindical.

Mirà el Twitter una estona, i furgant algunes piulades anteriors del sindicat va parar atenció en una: “Nosaltres Formacióc.cat, cursos per preparar-se les oposicions als cossos d’Administració de la Generalitat…” Furetejà una mica més. Clicà un enllaç i un altre: “El temari consisteix en 25 temes que són comuns a tots els cossos especials A1 i A2. La previsió d’enguany afecta diversos cossos especials…” L’enllaç duia al web d’aquesta empresa però on apareixia el logo del sindicat. I els noms de Joaquim Colomar, del secretariat nacional, i d’un tal Barranco com a formadors… Tornà a fer una cerca al Google i aparegué l’anunci d’aquesta empresa dins del web del sindicat, amb l’oferta del curs online i l’adreça cursos@intersindicalcat.cat. Dos trimestres sis-cents euros, cinc-cents cinquanta si eres afiliats. —Ja el tenia pillat! Quin tros d’estafador! —En la investigació davant la pantalla se li havien escolat els minuts, amb un parell de trucades d’interrupció, i en un no res havien passat més de tres hores. Marxaria a dinar content. Avui a casa tenia mandonguilles.

Al despatx adjunt on es realitzava el congrés, a la sala d’actes de la facultat de Comunicació de la universitat, es preparaven les còpies de la documentació i s’hi amuntegaven credencials i paperetes damunt la taula. Un calendari de paret de dos anys abans endomassava aquell comitè improvisat: “A la universitat, per la República i els drets socials!”

La Dúnia, en Dalla, en Tomeu i l’Estel conversaven i preparaven el material. Aleshores van aparèixer en Magí amb en Joaquim Colomer i en Robert Casas. El congrés no s’havia iniciat, el rellotge indicava que encara restaven dos quarts perquè la gent accedís a la sala un cop acreditats.

—Ja ha arribat? —va interrogar en Colomer.

—L’he vist fora abans, que s’estava fent un cafè amb el seu germà i la Bel al bar de la cantonada, aclarí en Dalla.

—Doncs que vingui, ara serà el moment de plantejar-li el pa que s’hi dóna. Ja té clar que només es presenta una candidatura de secretariat per tal de facilitar les coses. Ara cal posar sobre la taula l’assumpte de la rotació i de la seva retirada en dos anys.

En aquell moment l’Albina va accedir al despatx, amb un gran somriure i un comentari jocós sobre el clima de secretisme que s’hi respirava. N’estava una mica al cas, perquè la conxorxa ja corria en petit comitè, i ella era experta en indiscrecions i xafarderies. Però ja malfiava d’algunes de les intrigues de passadís, perquè havia sorprès més d’un cop la Dúnia i en Dalla entre murmuris, que tallaven la conversa de cop i volta, ell amb aquell caparrot i un cop d’ull crescut i suspicaç, i ella, amb aquella veueta de monja disgustada, que la saludava amablement.

—Avui li ho proposem, i no ha de passar res que no hagi de passar —puntualitzà la Dúnia, que mirava tothom amb ulls felins.

—El que digueu, és una decisió col·lectiva —expressà en Magí amb un quequeig delicat. En Robert va puntualitzar que la clau de la proposició era evitar un mal major que perjudiqués el sindicat. I que qualsevol estridència durant el congrés podria sortir d’aquell espai i arribar a la premsa. I als partits. Ell, precisament, era la peça que connectava amb els mitjans. Comptava amb uns tentacles insospitats, i va esgrimir aquesta idea com a eina de pressió. Si no hi accedís, tot anava al carai!

—I on és el Brauli? —reclamà en Magí.

—A la paradeta d’acreditacions —va aclarir l’Albina.— Hem xerrat una estona. Està força animat.

La Dúnia, amb veu dolça, els va advertir, adreçant-se al Magí: —Crec que és el moment d’avisar-los i que vinguin, que no se’ns posi el temps a sobre. Podries trucar tu a l’Anselm per dir-li que vingui o començarem tard.

Però en Magí no es va atrevir a trucar-li, insegur, mans a les butxaques durant tota l’escena, i va optar per enviar un missatge a la Bel: “Som al despatx. Hauríeu de venir ràpid un moment abans que s’iniciï el congrés. Hem de lligar quatre coses.”

Quan van arribar l’Anselm, l’Hèctor i la Bel, una rotllana dels presents els esperaven damunt la taula del despatx. En Colomar i la Dúnia van prendre la paraula, a mode de missatgers, amb el document de renúncia damunt la taula:

—Hem acordat, tots els membres de la candidatura única que som aquí, que tot i que tu apareguis formalment com a candidat a secretari general, s’establirà una rotació del teu càrrec, que realitzarà el vicesecretari tal i com estableixen els estatuts —puntualitzà en Colomer, amb alguns dits damunt del document. —Hauries de signar el compromís de la teva renúncia al càrrec quan hagin passa els dos anys, per evitar malentesos posteriors. Creiem que és pel bé de sindicat, i ho hem valorat col·lectivament com la millor sortida.

L’Hèctor va serrar les dents i la Bel va clavar una mirada de greu reprovació que va fer abaixar molts caps. Havia estat una emboscada molt bruta. L’Anselm, que realment no s’ho esperava, va apropar-se al document, el prengué i el va llegir detingudament, ulleres aixecades per salvar la miopia.

—És un model estàndard que es fa servir a les empreses per establir la renovació pactada de càrrecs. Té totes les garanties i respectarà la confidencialitat i la protecció de dades… A l’acta del congrés, és clar, encara que se’t voti a tu com a secretari general, caldrà que consti que el teu mandat serà de dos anys i que els dos anys següent seràs rellevat per en Magí —La Dúnia puntualitzà les paraules garanties, confidencialitat, protecció de dades i acta arrossegant la llengua pel paladar i repicant amb el bolígraf damunt la taula, tal com si tingués el document a mà.

—Però això és una ensarronada! —Va protestar l’Hèctor, emprenyadíssim, i va fer camí de la portà i tornà al costat del germà, enmig d’un silenci sepulcral que va trencar la veueta d’en Tomeu Venturós:

—Estaria bé que tots els membres de la candidatura hi donessin el vistiplau. Vaig a buscar la resta… —I sortí esperitat en direcció a l’entrada de la sala d’actes.

—Això no són maneres de fer les coses! Vam pactar una proposta de secretariat de consens, per evitar les tibantors i les travetes. I ara ens veniu amb això! No és democràtic, perquè és una maniobra que es fa d’esquenes a l’afiliació que ha de participar al congrés… —La Bel, amb el to i els gestos semblava del tot disposada a estripar la baralla. Havia picat pedra durant molts anys i ara veia que usurpaven la legitimitat d’aquell treball amb una intriga de saló.

—Tant és… Ja signaré. —Resolgué l’Anselm per refredar la tensió. Temia que tot se n’anés en orris o, pitjor, que una espurna provoqués un conat de mastegots dins del despatx, a pocs minuts del congrés i amb els afiliats i la premsa que ja havien accedit a la sala. Coneixia el germà i va calcular molt bé la tensió de l’escena.

Anselm Teixidor va signar el document “reservat” davant dels presents. La Bel i l’Hèctor van acceptar aquella decisió difícil. El congrés es va desenvolupar com estava previst.

Al juny hi havia convocat el VI congrés nacional del sindicat. En Jordi hi participaria tot i el desencant passatger que li produí el missatge del Colomer. Després de les gran mobilitzacions del referèndum, el sindicat fixava la mirada en les futures eleccions de 2019 i es presentava davant la premsa com una eina per “assolir la República catalana”, que havia de rejovenir els òrgans de direcció i es dotava de “massa muscular.” Les coses, però, giraven per una altra banda, tal i com es començava a ensumar. Entre bambolines es teixia un pacte vergonyós que determinaria els mesos posteriors que li tocaria viure.

—Votaré l’Anselm, que ens portarà a la República catalana! —exclamà joiós al seu acompanyant. L’Anselm Teixidor, que havia capitanejat la vaga general més gran viscuda des dels anys dels avis, va ser novament escollit per àmplia majoria en aquell congrés. Això pintava bé, pensà.

Un centenar de braços dibuixaven un fons verd de les paperetes a la sala, ventalls, camises arromangades i entusiasme entre els afiliats que votaven els documents i revalidaven l’Anselm en un sala que quedava petita per primer cop en un ambient xafogós, accentuat pel caliu del projector.

Però el sanitari laportista no tenia coneixement de tot allò que es coïa més enllà de l’escenografia del congrés. Als bastidors de la intriga, feia mesos que es treballava per arraconar l’Anselm. La cooperació necessària i la maquinació deslleial feia anys que intentaven ocultar-lo i enviar-lo, en paraules contemporànies, “a la paperera de la història”. Tot i que l’Anselm comptava amb molta història, amb majúscules. Podrien renovar els òrgans amb argúcies i pressions, però difícilment podrien enterrar el símbol del compromís dels anys de clandestinitat, exili i presó del veterà sindicalista. La cooperació necessària es va decantar aleshores, en una llambregada de conspiració. Feia molt temps que el Magí, assalariat comptable del sindicat feia més de quinze anys, i altres conversadors de passadís, ho havien intentat, endebades. Però ara, en aquella conjuntura, hi trobaven el caldo de cultiu idoni. Llambregades i fregadís de mans. Ara era el moment? El motiu no era sinó els atacs furibunds i criminalitzadors de la premsa ultradretana contra l’Anselm. Ells no havien mogut un dit per contrarestar-los, és clar. No es podia consentir un secretari general amb aquella trajectòria i aquella imatge… La idea, és clar, va sorgir del Joaquim Colomer, que amb les expectatives de futur polític frustrades a les bastides del seu partit maldava per fer-se lloc i fer-se fort a la direcció del sindicat:

El desllorigador es va establir setmanes abans, en una conversa d’uns pocs posterior a una reunió amb un alt càrrec de la funció pública a la seu:

—Que no pot ser, que tot el que hem crescut ho podem perdre per la mala imatge del terrorista! —exclamà en Joaquim, mentre que en Tomeu Venturós i l’Estel Barranquera amb el cap cot amagaven la vergonya d’aquell comentari, i en Dalla, la Dúnia, en Robert i en Magí assentien silenciosos.

—Això només té una solució —oferí el misteriós Robert, que comptava amb moltes influències i connexions polítiques però que es mantenia a la distància organitzativa des feia un temps —El dia del congrés, ja que som més els que volem un canvi, el mateix dia, li presentem un document, un pacte, en què renunciï inesperadament al càrrec per motius personals…

—Això és molt bèstia! —expressà en Joaquim Colomer, que fins aleshores s’havia mostrat com el més bel·ligerant…

—Una altra solució és oferir-li un pacte de rotació, dos anys i dos anys —oferí la Dúnia Sanchis, que habitualment es manifestava taciturna i observadora, i que havia acabat d’aterrar al sindicat com a mà dreta d’en Magí —És el que es fa en aquests casos, fins i tot en acords judicials. I a més, només existirà una candidatura, la nostra, on podem incloure’ls i que no molestin. Ells no tenen temps de muntar-ne una altra.

—Ja ho tenim! —confirmà l’Abel Dalla, que es refregava les galtes i mirava neguitós a totes les bandes —Aquesta és la solució, que tingui un retir gradual i així ens curem en salut. Fet i fet, ja tindrem el sindicat a les nostres mans i tampoc tindrà cap marge de maniobra.

Va creuar una ullada confident amb la Dúnia, i un lleu somrís mentre recalava les mans sobre la taula ovalada que tantes reunions i acords havia presenciat. Llum tènue i tensió lumínica dels semàfors que entraven des la finestra, i una estridència de clàxon que anunciava el final de partida.

En Magí Papalló callava com un puta i escrivia una piulada a Twitter:

“La mediocritat s’expressa en projectes fallits, conflictius i de poc futur. El projecte d’Espanya és el conflicte. I això no és futur. Guanyar o perdre. Interessos col·lectius o interessos personals. Lluitar per tothom o lluitar només per jo. Només tots plegats compartim futur.”

Conta en Jordi que va rebre un missatge del Colomer. Havia d’eliminar en qualsevol cas la imatge del president a l’exili de la propaganda de la secció sindical. Enravenxinada màxima, disgust, enuig i ganes d’engegar-ho tot a rodar. Segons després de llegir-lo, va decidir que de cap de les maneres. Que què s’havia pensat aquell milhomes, un mitjamerda que li volia imposar un criteri absurd en un moment polític com aquell.

El President havia visitat l’hospital feia poc més d’un any, abans de marxar cames ajudeu-me per evitar la repressió. Els tribunals espanyols, els serveis secrets de la llista europea, la benemèrita, tots l’empaitaven des d’aleshores. El President, amb el Conseller de Salut, van ser molt amables en aquella visita a l’hospital. Van parlar amb tothom, van estrènyer mans i van fer abraçades, riures, somriures i alguna broma jocosa per part del conseller. Eren els temps abans del confinament i els somriures es compartien amb comoditat.

El germà del conseller, a més, havia passat llargues temporades dels seus darrers dies a l’hospital. I havia establert uns forts lligams amb en Jordi i molts altres sanitaris habituals. Uns lligams que van soldar amb els mesos un fil de complicitat molt fort amb l’exili.

Havia rebut un missatge de Telegram:

“La imatge que heu fet servir per al cartell de la vostra secció no es pot tornar a utilitzar. El sindicat ha de mantenir una expressió de neutralitat. I nosaltres ja mostrem el suport als presos i exiliats sobradament des dels canals oficials. Feu el favor de retirar-la de les xarxes socials.”

Eren uns dies especialment estressants. En aquell moment retirava la camilla d’un transport a la UCI, i les ulleres li impedien una lectura normal del missatge pel baf de l’ambient. No s’imaginava que en pocs mesos les coses empitjorarien i les mascaretes, viseres i ulleres farien impossible portar les ulleres a la feina.

—Cagoenlaputa! Desgraciat i vividor que m’ha de dir què hem de fer nosaltres! Si ens sa vida han doblegat l’esquena… —El disgust el va decidir a plegar. —Deixo el sindicat. Jo no m’hi he posat per aguantar aquestes impertinències.

I va enviar un parell de missatges a altres companys de la sectorial amb la decisió. A l’Hèctor, el coordinador, i al Xavier, de qui sabia que també havia tingut una topada per les absurditats dels manaires mandarins de la direcció. S’hi va desfogar, però no el van convèncer.

En qüestió d’hores va rebre una trucada de l’Anselm, el Secretari General, que amb molt poques paraules va aconseguir que no tirés endavant la decisió en calent i que fins s’arromangués per presentar la candidatura a les properes eleccions a la seva secció. I així va ser.

Mesos després era elegit delegat sindical a l’hospital. Tres delegats per al sindicat independentista, inexistents fins aleshores al centre públic amb més treballadors de Catalunya. Un èxit rotund que acompanyava les passes de gegant del procés d’emancipació del país. En Jordi xalava, però no havia perdonat la cretinada del Colomer.

Comptava amb unes habilitats especials i no li va ser difícil recollir adhesions a la candidatura: trenta treballadors de les diferents escales sanitàries de l’hospital, companys, amics i saludades en les corredisses dels passadissos que s’havia guanyat en el dia a dia. Una confraternització de somriures, cops de mà i converses de complicitat. I com era dels que proporcionava escalfor humana i traginava i compartia moltes informacions, la tasca va ser laboriosa però senzilla. La campanya que va iniciar per reclamar aparcament laboral li va reportar un gran prestigi. També la demanda de la jubilació als seixanta anys. Era allò tan senzill que tothom reclamava i que et feia perdre hores diàries, com ara buscar lloc on posar el vehicle, però en què mai havien pensat els altres de la competència sindical. I sobretot, que sempre tenia les portes obertes a solucionar dubtes i contrarietats als companys. I sobretot a les companyes auxiliars, zeladores o infermeres.

Paradoxalment, molta d’aquella experiència l’havia adquirit en les relacions socials al Barça. Era un fan incondicional d’en Laporta i havia participat en les campanyes per a la reelecció del president del club. Allò el va portar a algunes aventures polítiques i no pocs desenganys, i en ple tsunami de les consultes i del referèndum va atrevir-se a fer sindicalisme des del seu lloc de treball.