Han passat més de set anys des que, l’octubre de 2007, vaig adquirir l’ordinador portàtil amb el qual escric aquestes paraules. Tot just instal·lat l’inevitable programari de Windows, vaig estrenar el Word amb un escrit inicial que contenia una promesa: si l’ordinador m’acompanyava fins al final dels seus dies, li dedicaria unes paraules, una mena
Penseu per uns moments que sou un mestre novell i jove que apareix per casualitat a l’escola d’un poble d’interior del País Valencià. Poc a poc, el mestre novell va fent forat al poble i a l’escola: coneix els mestres i les mestres, els xiquets i les xiquetes, els pares i les mares… La confiança
Una pel·lícula… Una pel·lícula de veritat. Amb el seu tràiler i tot! Després de sis mesos d’intensíssim treball, el meu últim projecte com a mestre del CEIP Covalta d’Albaida està a punt de veure la llum. Encara no m’ho crec; quan hi pense, em sembla senzillament increïble. La idea, el guió, l’adaptació cinematogràfica, el rodatge, l’edició…
Hauria d’estar escrivint unes paraules emocionades: avui, he conegut els i les alumnes de la meua nova escola: el CEIP Miguel Hernández de València. No cal dir que ha estat un dia intens: les cares somrients, la curiositat, el nerviosisme, les primeres preguntes… Malauradament però, la imatge que m’ha quedat gravada d’aquest primer dia d’escola
Tren Mitja Distància Elx-València 19 de juliol de 2013 Torne cap a València després d’haver estat dos dies a casa del pare amb les meues germanes i les seues “ratolines”: Maria, Laia i Mireia, que va nàixer encara no fa dos mesos. Per motius ben diversos, feia molt de temps que els tres germans no
Carta llegida durant l’últim Consell Escolar, 2 de juliol de 2013 Fa estona que tracte d’escriure unes quantes paraules de comiat; un text senzill que em permeta de dir-vos “adéu” amb una mínima solemnitat, com bé ho demana l’ocasió. No hi ha manera però: tot allò que escric em sembla poca cosa. Supose que les
Escola Covalta, classe de 6è 19 de juny de 2008 Els alumnes escriuen el seu futur. Hem fet un tomb pel passat, recordant indrets i situacions que els han ocorregut al llarg dels seus anys a l’escola. Ara, fem un tomb pel seu futur. Escriuen qui pensen que seran d’ací cinc anys. Sens dubte, una
Mai no m’he considerat una persona excessivament valenta; ans al contrari. No cal dir que, al llarg de la meua vida, m’he topat amb situacions inesperades que m’han demanat d’actuar d’una manera decidida, arriscada i contundent. Això però, és com dir no res: tothom, en algun moment, s’ha vist obligat a fer o dir alguna
A Dacca, la capital de Bangladesh, el 24 d’abril de 2013, un edifici industrial s’ensorra i moren 1127 treballadors. Al cap de pocs minuts, gràcies als mitjans de comunicació i les xarxes socials, la notícia fa la volta al món. Quan encara la pols de l’enderroc impregna l’ambient, una onada d’indignació virtual envaeix capçaleres informatives,
Intel·ligent, humil, divertit, professional, compromès, respectuós… Amb Jordi Évole passa com amb Messi: fa temps que s’han exhaurit els adjectius per descriure les seues genialitats. Quan sembla que ja no podran superar-se, quan sembla que no es pot millorar allò què fan, es treuen de la màniga un gol impossible o una entrevista excepcional. I
No m’agrada córrer. Sempre m’ha semblat una de les activitats físiques més ensopides que existeix. Puc córrer durant moltes hores i amb certa intensitat darrere d’una pilota o amb l’excusa de qualsevol esport que m’agrade. Tanmateix, córrer per córrer, sense cap altre al·licient, m’exaspera enormement. Per a mi, l’activitat física ha de tenir una motivació
Ferri “Scandola”, Eivissa-València 2 d’abril de 2013S’albira a l’horitzó, a la penombra del capvespre, l’irregular perfil de la nostra geografia central: el Mondúver, la serra de les Agulles, l’impressionant Montgó, petri i silenciós sentinella del nostre litoral… Més enllà, terra endins, s’hi dibuixa la inconfusible silueta
Els humans tendim a celebrar efemèrides relacionades amb determinades quantitats numèriques. Mai no he entès aquesta fixació per les xifres redones però és un fet inevitable: ens sentim atrets per allò sencer i complet. Desconec el perquè; se’m fa difícil d’esbrinar l’origen d’aquesta atracció tan innòcua, conceptualment parlant. Potser es tracte d’una qüestió purament estètica
Decepcions al cinema n’he tingut tantes que, des de fa ja molt, he deixat d’anar-hi sense una recomanació expressa d’algú que m’inspire plena confiança cinèfila. Abans, sovint anava al cinema a les palpentes; és a dir, sense saber absolutament res sobre la pel·lícula que s’hi projectava, més enllà del títol i el nom d’algun actor
Han tornat a guanyar: l’Espanya més rància i casposa ha tornat a guanyar. Aznar, Rosa Díez, Esperanza Aguirre, Toni Cantó… La ILP a favor dels bous es tramitarà al Congrés per fer una llei que declare la “fiesta nacional” com a Bé d’Interès Cultural. Volen protegir per llei el sagnant i retrògrad espectacle taurí. I