TocDeQueda

Mai no m’he considerat una persona excessivament valenta; ans al contrari. No cal dir que, al llarg de la meua vida, m’he topat amb situacions inesperades que m’han demanat d’actuar d’una manera decidida, arriscada i contundent. Això però, és com dir no res: tothom, en algun moment, s’ha vist obligat a fer o dir alguna cosa des de la viscera, sense pensar-hi, mogut per unes circumstàncies sobtades i extraordinàries. Malgrat tot, aquesta actitud aparentment coratjosa no té cap mèrit: sovint, es tracta d’un comportament instintiu, no raonat, que les persones fan sense ser plenament conscients del risc que comporta. Des del meu punt de vista, això no té res a veure amb la valentia.

Hom és valent quan, sense cap necessitat de fer o dir alguna cosa compromesa, la fa o la diu per dignitat, plenament conscient de les conseqüències negatives que li pot comportar. Ras i curt. Recorde les imatges dels atletes de raça negra Tommie Smith i John Carlos durant les olimpíades de Mèxic’68. Tommie havia guanyat la medalla d’or en la prova dels 200mts llisos; Carlos, la de bronze. Havien assolit el somni que tot atleta persegueix: una medalla olímpica. Tenien a l’abast la glòria, el reconeixement i els privilegis econòmics que la gesta els atorgava. I, tot just va començar a sonar l’himne dels EUA, els dos atletes decidiren complicar-se greument la seua existència i futur sense cap necessitat vital de fer-ho: es posaren un guant negre i alçaren el puny. Era el símbol dels Black Panthers, una organització clandestina que lluitava per abolir l’apartheid nord-americana i la discriminació racial. Un guant negre i un puny en alt que van suposar el final de la seua carrera esportiva i represàlies de tota mena per part del govern nord-americà. I n’eren perfectament conscients d’allò que els esperava. Això és ser valent.

Ahir, vaig veure l’ànima de Tommie Smith i John Carlos reflectida en els universitaris que decidiren no saludar el ministre Wert en la cerimònia d’entrega dels premis final de carrera que atorga el Ministeri d’Educació. No donar la mà al ministre era el seu puny en alt i el guant negre: la seua manera de mostrar públicament el rebuig envers la política educativa del PP. És, salvant les distàncies, un gest igualment valent i arriscat, carregat de simbologia i de dignitat. Quina necessitat tenien de fer-ho? Cap ni una. Per què arriscar-se a ser xiulats, a ser assenyalats, quan allò més fàcil era seguir les normes de protocol i punt? Per què complicar-se la vida? Ara i adès, els estudiants saben molt bé que l’única cosa que els pot comportar un gest tan políticament incorrecte són problemes amb l’Administració. I, tanmateix, foren conseqüents amb les seues idees. Supose que pensarien: com vaig a donar-li la mà al ministre que porte escridassant fa vora dos anys a les manifestacions? Coherència, principis i fermesa. Això és ser valent. Jo, no haguera estat capaç de fer-ho. És tota una lliçó, de la qual, en prenc nota per poder ser una mica més valent d’ara endavant.