TocDeQueda

Decepcions al cinema n’he tingut tantes que, des de fa ja molt, he deixat d’anar-hi sense una recomanació expressa d’algú que m’inspire plena confiança cinèfila. Abans, sovint anava al cinema a les palpentes; és a dir, sense saber absolutament res sobre la pel·lícula que  s’hi projectava, més enllà del títol i el nom d’algun actor o actriu protagonista –de vegades, ni tant sols això–. M’agradava endinsar-me en la trama visual sense cap condicionant previ i anar descobrint l’essència del film a poc a poc. Històrias mínimas i Memento són dos exemples de sorpreses agradables. Tanmateix, aquest costum cinematogràfic solia deparar amb massa freqüència sorpreses mediocres. Així doncs, entre les múltiples decepcions i l’increment astronòmic del preu de les entrades, vaig decidir abandonar aquesta pràctica i acudir al cinema sempre ben assessorat.

Wag the dog –Cortina de humo en la traducció castellana– és una d’eixes pel·lícules a les quals hi vaig assistir sense pràcticament saber-ne res. De fet, hi vaig anar mogut per una informació d’allò més irrellevant, cinematogràficament parlant: Mark Knopfler era l’autor de la banda sonora original. Era l’any 1998. Vaig eixir del cinema absolutament decebut: ni tant sols la banda sonora m’havia agradat! La pel·lícula –amb un repartiment de primera: Dustin Hoffman i Robert de Niro– tractava d’una temàtica interessant: la manipulació informativa. Tanmateix, en aquell moment –tenia 22 anys– la història em va semblar histriònica i exagerada. El film explica la cursa electoral de dos candidats a la presidència dels EUA i com, els seus corresponents assessors i equips de premsa, tracten de vendre el seu “producte” i desacreditar l’altre candidat seguint el principi maquiavèl·lic: la fi justifica els mitjans. La paraula manipulació queda ben curta per definir allò que fan els respectius gabinets per guanyar-se l’opinió pública i un bon grapat d’electors. Sense anar més lluny, un dels equips electorals contracta un reputat director de cinema –Dustin Hoffman–  amb l’objectiu d’augmentar la popularitat del candidat, que ha caigut en picat a causa d’una informació compromesa que l’altre grup ha aconseguit de fer pública –uns suposats abusos sexuals del President a una menor en la passada legislatura-. El director proposa d’inventar-se i retransmetre per televisió una guerra amb un país, del qual, la majoria dels nord-americans no saben ni tan sols on situar: Albania. Òbviament, és tot un muntatge i les notícies que comencen a escampar en diaris i televisions tenen el suport d’unes imatges que han estat, literalment, filmades a un estudi de Hollywood. La manipulació té un èxit fulgurant i, en poc temps, el candidat comença a recuperar popularitat. Òbviament, l’altre equip electoral també es posa les piles i, sabedors de les mentides que estan escampant els seus rivals, publiquen informacions que tracten de desmuntar la seua estratègia. L’estira i arronsa dels dos equips fa que la trama de tot plegat s’embolique fins a un punt del tot inversemblant. Imatges d’execucions, soldats ferits, negociacions diplomàtiques, benvingudes als aeroports amb tots els honors per als soldats heroics… Una pantomima suprema. De fet, no sembla creïble ni tan sols com a pel·lícula. En aquell moment pensava: “Com van a ser capaços de prendre el pèl a la gent d’una manera tant barroera i descarada? Les autoritats no poden jugar així amb la població!”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!