TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
#1127morts
A Dacca, la capital de Bangladesh, el 24 d’abril de 2013, un edifici industrial s’ensorra i moren 1127 treballadors. Al cap de pocs minuts, gràcies als mitjans de comunicació i les xarxes socials, la notícia fa la volta al món. Quan encara la pols de l’enderroc impregna l’ambient, una onada d’indignació virtual envaeix capçaleres informatives, correus electrònics i mòbils de mitja Humanitat. “Quina desgràcia!”, “Com és possible!”, clamem des d’Occident. Quan s’acosten les primeres persones a socórrer les víctimes de la tragèdia, #bangladesh és trending topic a Twiter i la xarxa bull d’articles i opinions al voltant de les inhumanes condicions laborals que pateixen els treballadors dels països subdesenvolupats. Un cop arriben els equips d’emergència a l’edifici ensorrat, el ciberespai ja fa estona que assenyala les grans empreses tèxtils com a còmplices necessàries de la desgràcia. La reacció no es fa esperar: abans que la barbàrie compleixi un dia, Inditex, Mango i companyia neguen rotundament cap vinculació ni responsabilitat amb l’accident però aclareixen que revisaran la seua política industrial en aquest país. El primer recompte local de víctimes coincideix amb les declaracions televisades de condol i d’ajuda immediata dels mandataris de mig Món. Per uns moments, sembla que la solidaritat i la preocupació telemàtiques són verídiques; sòlides; serioses. Tot el Món s’hi bolca instantàniament; tothom fa pinya cibernètica en favor de Bangladesh i dels seus malaurats treballadors. I, una setmana després, no en queda res d’aquesta condolença tecnològica. Ni de l’accident; ni dels 1127 morts; ni de Bangladesh: tot s’ha esvaït.
De què serveix tot plegat? Té alguna utilitat aquesta efímera germanor virtual? Assabentar-nos de tot i mostrar la nostra indignació world wide web ens ajuda a millorar com a espècie? O, ans al contrari, ens immunitza contra la brutalitat i la injustícia, tot convertint-nos en petits monstres insensibles?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si repassem l’armari, amb la roba que tenim… a quants salaris a Índia, Xina… en són equivalents? La frivolitat d’adquisició xoca amb les històries que hi han darrera de cada peça…
Aquesta reflexió fa dies que em treu el son.
En les nostres mans s’hi troba el canviar les coses. És tan senzill com no donar beneficis a qui no respecta els drets més mínims, la condició de persones i la vida.
Una vida que té el mateix valor sigues d’on sigues i que sembla, alguns ho han oblidat, enlluernats per els milions i les riqueses.
Una abraçada!