TocDeQueda

Han passat més de set anys des que, l’octubre de 2007, vaig adquirir l’ordinador portàtil amb el qual escric aquestes paraules. Tot just instal·lat l’inevitable programari de Windows, vaig estrenar el Word amb un escrit inicial que contenia una promesa: si l’ordinador m’acompanyava fins al final dels seus dies, li dedicaria unes paraules, una mena de comiat per explicar què havia estat capaç de fer amb aquesta màquina. El meu Toshiba Satellite 100A ha superat amb escreix allò que esperava d’ell però ja fa un temps que mostra símptomes d’esgotament i amnèsia, per bé que continua funcionant amb relativa normalitat. Tanmateix, cada vegada em costa més d’engegar-lo i mantenir-lo despert. És per això que, abans no es desconnecte per sempre més, he decidit de complir la meua paraula i dedicar-li un text de comiat, com bé li vaig prometre i com bé es mereix.

Més de set anys de paraules i escrits; una muntanya de lletres i documents d’allò més diversos. Aquest enginy cibernètic no ha estat una màquina més sinó un nexe, un excel·lent intermediari entre les meues idees i la seua conversió en realitat: el meu caçador particular de textos i paraules. Aquesta màquina m’ha permès d’ordenar –mai més ben dit– el caos que impera al meu pensament, tot donant-li una forma concreta i precisa en cada moment: ara, un article; ara, una obra de teatre; ara, un guió cinematogràfic. Ha estat, sense cap mena de dubtes i juntament amb la meua bicicleta Zeus, l’eina fonamental del meu desenvolupament personal i professional; el vehicle que m’ha permès d’avançar per la vida, l’escola i les paraules. Això no és tot, però: ha estat també la meva finestra al Món, el meu cinema, la meva televisió, el meu diari, la meva font de diversió multimèdia… Ha estat –no exagere– un “company” de pis silenciós i pacient durant els anys que he viscut sol a Albaida. Com no vaig a estimar-me’l? 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!