TocDeQueda

Escola Covalta, classe de 6è

19 de juny de 2008

Els alumnes escriuen el seu futur. Hem fet un tomb pel passat, recordant indrets i situacions que els han ocorregut al llarg dels seus anys a l’escola. Ara, fem un tomb pel seu futur. Escriuen qui pensen que seran d’ací cinc anys. Sens dubte, una tasca ben difícil però apassionant de fer. M’hagués agradat de gravar les cares d’emoció que han fet tots i totes quan els he dit que amagaríem els escrits a una caixa de fusta i la soterraríem al pati, en un lloc secret. Quan passen cinc anys, potser tornaran per recuperar el seu tresor. Si ara, algú de vosaltres, Jonathan, Jordi, Lídia, Nèstor, Sorín, Salva, Aurora, Cristina Jordà, Fran, Josep, Cristina Sanjuan o Judit, està llegint aquestes paraules, vol dir que encara sou una classe, que encara us estimeu, que heu tornat per retrobar-vos i retrobar el vostre secret. Us envie un bes molt gran des del passat.

Didac

Són les meves paraules; les paraules que vaig escriure ara fa cinc anys… No trobe mots suficientment poderosos com per descriure amb una mínima veracitat l’allau d’emoció i sentiment en què es va convertir la nit del 24 de juny de 2013; sens dubte, la nit més màgica que he viscut mai des que sóc mestre d’escola. Després de cinc anys, vaig retrobar Fran, Cristina Sanjuan, Jordi, Nèstor, Josep, Judit, Sorín, Aurora, Lídia i Cristina Jordà, els i les alumnes amb qui havia amagat un tresor de paraules al pati de l’escola, l’última nit abans d’acabar l’etapa de primària i marxar a l’institut. Quin delit tornar-los a veure tots junts, com la classe que eren! Em sent impotent, incapaç: no puc transmetre ni cinc cèntims de la màgia d’aquell moment. Les paraules m’abandonen: no saben com ordenar-se per generar, en ser llegides, la joia, el goig, la complaença, l’enyor… que vaig sentir aquella nit. Els nervis del primer moment; les abraçades i els petons; els somriures i les anècdotes… Després de donar-los la benvinguda començàrem a buscar el nostre tresor, aixada en mà. Tots estaven corpresos: feia cinc anys que esperaven aquest moment! Tanmateix, no fou tan senzill com pensàvem: la marca que havíem fet feia cinc anys s’havia esborrat completament i, després de tres forats, començàrem a pensar que, potser, el nostre secret quedaria soterrat per sempre més… Sort de Josep que, d’una manera inexplicable, encertà al primer cop d’aixada que féu. Quin prodigi d’intuïció!

La caixa estava completament desfeta. Així doncs, amb molta cura, llevàrem la terra amb les mans. Primer, va aparèixer la fotografia; estava intacta perquè l’havia plastificada. Després, una mica més avall, trobàrem la funda de plàstic que contenia el nostre passat. Però vaig témer la dissort més gran: no podríem llegir les paraules. Els fulls formaven una massa compacta i humida de quartilles. Anàrem a la classe on les havien escrit i, talment com si fora un cirurgià, amb l’ajuda d’unes pinces, vaig separar les quartilles amb èxit. Després, la tasca més difícil: obrir cada full sense trencar-lo. I, finalment, cinc anys després, vam concloure l’activitat: tots i totes llegiren en veu alta les seues paraules, com imaginaven el seu futur a l’edat de 12 anys. Fou un moment increïblement bonic i divertit; una connexió directa amb el passat; un moment de confluència entre les persones que érem fa cinc anys i les que som en el present. Alguns dels pronòstics vitals ens feren esclatar de riure: Jordi va dir que tindria quatre fills; Lídia va escriure que mai no fumaria i, malauradament, ens va confirmar entre rialles que havia errat la seua predicció; Cristina Jordà, com que no acabava de tenir clar quina carrera estudiaria, va deixar un espai en blanc per omplir-lo un cop recuperés les paraules… I no acabaria mai d’explicar aquesta irrepetible nit. Malgrat tot, hi hagué una petita pega en aquesta entranyable vetllada: faltaren dos amics a la cita: Salva i Jonathan. Òbviament, les seues cartes no les vam llegir. També els recordàrem, però. Per últim, vaig llegir les meues paraules i els vaig agrair emocionat i corprès la seua presència. Quan ja pensaven que marxàvem a sopar però, els vaig aturar; calia parlar d’una última cosa. Tots i totes em miraren una mica estranyats. “Què voleu fer amb el vostre passat?”, els vaig dir. Òbviament, volien endur-se les cartes a casa i, no cal dir, que hi tenien tot el dret. Tanmateix, els vaig preguntar si no havien pensat en una altra possibilitat. I fou Cristina Jordà qui va entendre la meua mirada. “Tornar-les al seu lloc”, va dir amb seguretat. La seua explicació em va commoure: “És com si nosaltres, la nostra classe, es quedara junta per sempre; ací, a l’escola, on vam viure la nostra infantesa”. Quina delícia de pensament! Tots i totes hi estigueren d’acord.

Després de sopar, férem una fotografia idèntica a la que havíem fet feia cinc anys i, com que eren les tres del matí passades, els vaig dir que jo mateix, de bon matí, tornaria a soterrar el nostre secret amb les dues fotografies i les seues paraules. I qui sap si d’ací cinc anys… És difícil, no cal dir-ho. Però tinc un pressentiment. I, si es compleix, la meua estimada classe trobarà una petita sorpresa dins el seu tresor: unes paraules que vaig escriure on els explique “ara que encara tinc fresc el record” la màgica nit que havíem viscut i com de feliç m’havien fet sentir.