Hotel “Madame Cuc” (Saigon)Vietnam, 10 d’agost de 2012 Aquestes paraules són purament testimonials: volia encetar aquest petit dietari a Ho Chi Minh, punt inicial del nostre viatge. Hi hem passat dos nits però, com era d’esperar, no he trobat el moment per escriure ni que foren cinc cèntims al voltant de la nostra breu però
Inicie aquestes paraules a les sis de la vesprada d’avui, 11 de setembre de 2012, hora en la qual té previst de començar la gran manifestació que recorrerà Barcelona per reclamar la independència de Catalunya. Vull fer costat a la gran multitud de persones que s’han aplegat a la capital catalana per reclamar de ser
Avui mateix, encete una nova odissea per extrem orient: si tot va bé, a les deu de la nit estaré volant cap a Ho Chi Min, capital econòmica de la República Socialista de Vietnam. L’aventura però, no la faig en solitari: m’acompanyen l’inevitable Xavi Mata, amb qui he compartit moltes de les meues grans aventures
Fa dues setmanes el president de la Generalitat Valenciana va anunciar que, a causa dels “problemes de liquiditat” que té el govern valencià, havia demanat formalment a l’Estat espanyol d’acollir-se al “nou pla de finançament autonòmic” dissenyat pel Govern central per tal de poder fer front al venciment d’uns deutes que, en el cas dels
Ja fa temps que els valencians i les valencianes ens hem acostumat al menyspreu, la prepotència i l’oprobi dels nostres governants. La ignomínia i el despotisme són tan alarmants que han quallat en la població: uns, per la increïble magnitud de les mentides, se les creuen; els altres, per la mateixa raó, defallim en l’intent
Ahir, el jutge que instrueix el cas Brugal va demanar al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià que imputés l’actual alcaldessa d’Alacant, Sónia Castedo i el seu predecessor, Díaz Alperi, per tres suposats delictes relacionats amb la revelació d’informació privilegiada, el tràfic d’influències i el suborn. Amb la parella alacantina s’eleva a dotze –12!–
No és un rescat: és una ajuda. No abaixen els sous: milloren la competitivitat. No és copagament: és solidaritat ciutadana. No redueixen pressuposts: optimitzen recursos. No és atur: és gent buscant treball. No maltracten la sanitat pública: potencien la privada. No és fracàs escolar: són estadístiques relatives. No abarateixen l’acomiadament: flexibilitzen el mercat de treball.
La setmana passada vaig viure una mena d’acudit urbà -pura ironia publicitària- relacionat amb la recent fallida de Bankia. Acabava d’arribar a l’Estació del Nord provinent d’Albaida i, quan era a punt d’eixir al carrer, vaig veure un panell publicitari que em cridà l’atenció. De seguida veig detectar el verd oliva i les lletres estilitzades
Uns dies després que Rafa Nadal guanyés per setena vegada el torneig de Roland Garros i es convertís en una llegenda viva de l’esport mundial, la premsa es feu ressò d’una notícia que em deixà absolutament atordit. Sembla ser que un treballador de l’hotel de Paris on s’allotjava Nadal durant el torneig, va entrar a
(Article publicat el 6 de juny al suplement educatiu “AULA” del Diari Levante-EMV) “El més gran dels incendis comença amb una insignificant espurna”, resa un aforisme xinès. A l’escola, sovint, passa una cosa semblant: els projectes més extraordinaris solen nàixer d’una minúscula idea o d’una conversa improvisada. I, un cop salta l’espurna creativa, l’incendi pedagògic
Jure i promet solemnement, per totes aquelles persones que m’estime i amb la mà dreta damunt del Costumari Botànic de Joan Pellicer -únic llibre sagrat que existeix-, que el títol d’aquest escrit no té cap connotació irònica ni admet cap interpretació subjectiva. La frase exclamativa que encapçala aquest escrit expressa un sentiment pur i honest:
Avui, 16 de maig de 2012, tots els treballadors i les treballadores de l?ensenyament del País Valencià estan convocats a una nova jornada de vaga. Coincidint amb aquesta aturada de tres dies ?que continuarà demà i conclourà el proper 22 de maig amb una jornada de vaga a tot l?Estat espanyol?, he decidit d?elaborar un
La pràctica totalitat dels problemes que hom es pot trobar a la vida poden ser resolts de maneres ben diverses. Només les persones autoritàries i sense cap sensibilitat pensen unívocament, sense matisos ni colors. No cal dir que és una manera molt esbiaixada i errònia d’observar i jutjar la realitat, sempre complexa i canviant. De
Un carrer solitari al Soho de Manhattan, ben a prop del frenètic embolic de persones i moviment de la 5th Avenue; una façana preciosa de color grana, amb l’inevitable escala d’emergència a l’exterior; una parella de raça negra discutint acaloradament al bell mig del carrer “If you don’t care, I don’t care!”: llocs distants i diferents, persones i parelles
És el primer cop que esborre un escrit del meu bloc. He decidit d’eliminar l’article “Una decepció majúscula” -que parlava de la vaga del passat 29 de març- per un únic motiu: l’amistat. Una mestra de la meua escola m’ha mostrat el seu enuig per l’escrit en un comentari que, des del meu punt de