TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
L’illa del forment
Ferri “Scandola”, Eivissa-València
2 d’abril de 2013
S’albira a l’horitzó, a la penombra del capvespre, l’irregular perfil de la nostra geografia central: el Mondúver, la serra de les Agulles, l’impressionant Montgó, petri i silenciós sentinella del nostre litoral… Més enllà, terra endins, s’hi dibuixa la inconfusible silueta del Montcabrer i el cim d’Aitana, en un esguard ben emotiu, joiós per a tots aquells qui ens estimem aquest País. De fa un temps, quan sóc a una certa alçada, m’agrada endevinar les formes que caracteritzen el nostre relleu, la nostra imatge de pedra: l’enigmàtic Puigcampana, les gegantines cingleres del Penyagolosa, l’emblemàtic Benicadell… L’emoció de descobrir i reconèixer les muntanyes des de la llunyania és, certament, indescriptible, alhora que inexplicable. És com retrobar un vell amic després de molt de temps. La comparança pot semblar exagerada però és del tot verídica i honesta: el seu esguard m’omple l’ànima de records. Veure el contorn de les serres i les fites dels cims al lluny és una manera de sentir-les a prop; de reforçar el meu vincle emocional amb la terra i el paisatge. Ara però, sóc pràcticament arran de mar; a poc més de quinze metres sobre el nivell de l‘aigua. La visió és ben singular i d’allò més inesperada: veig el dibuix de les muntanyes des de llevant, assegut a la coberta del vaixell “Scandola”. És, sens dubte, l’última sorpresa visual que m’ha deparat el meu retorn a Formentera, quatre anys després d’haver-hi estat per última vegada.
Aquesta illa és, com les muntanyes valencianes, una vella amiga meva. De fet, les seues minúscules dimensions i les meues incomptables visites m’han permès de conèixer i estimar Formentera tant o més que la ciutat d’on sóc nat, València. Hi vaig aparèixer casualment per primer cop l’estiu de 1995 amb uns amics de l’escola. La férem a peu, tot dormint a cel obert: ara, sota uns pins a la platja de Migjorn; ara, al bell mig de la plaça de Sant Francesc. Tots cinc quedàrem embadalits de descobrir un paradís tant a prop de casa nostra, a poc més de quatre hores de vaixell. Com ja he dit, d’ençà d’aquell any, hi he tornat un munt d’estius i cada viatge ha estat un nou capítol, una nova entrega de la meua història personal amb la menuda pitiüsa. Les coordenades geogràfiques no canvien però les altres, sí: l’edat, l’ànim i moment personals, els companys i les companyes de viatge, la gent amb qui t’encreues… Circumstàncies i persones matisen l’experiència i la fan irrepetible i única, malgrat l’idèntic escenari dels fets.
La porta de l’església de Sant Ferran, el mercat de la Mola, un pi a la platja d’Es Caló, una barca al costat del “Sun Splash”… Pràcticament cada racó de l’illa té un significat; pràcticament cada fragment de terra hi té un record associat. L’espai, els llocs, funcionen talment com a “links” de la nostra memòria; enllaços que s’activen visualment i et transporten, d’una manera instantània i sense previ avís, a diferents moments del teu camí passat. Quan siga que torne a Formentera, podré activar-ne de nous: si faig un cafè a la terrassa del Blue Bar, m’apareixerà Altea prenent un gelat de xocolata; si vaig a Ses Illetes i veig la caseta elevada del socorrista, recordaré un dinar que hi férem per amagar-nos del sol i del vent; si vaig a les piscines naturals de Can Marroig, veuré dins meu un mar brau i esfereïdor com mai abans no havia vist…
Més enllà dels llocs i dels moments però, aquest viatge m’ha permès de descobrir una illa que desconeixia per complet, malgrat haver-la visitada deu vegades anteriorment. Ha estat un regal, una troballa excepcional. I aquesta illa desconeguda se’ns féu present de bon matí, tot just baixàrem del vaixell i començàrem a pedalar. Un cop eixírem del port de la Savina i enfilàrem la carretera que porta a Sant Francesc, vaig demanar Altea que s’aturés: no podia creure l’illa verda i florida que tenia al meu davant. Veure els marges i els prats de colors vius m’impressionà sobre manera: era una illa completament diferent: tenia la sensació de no haver-hi estat mai. L’emoció va augmentar encara més quan vaig descobrir que reconeixia la gran majoria de plantes que hi brotaven: malves, corretjoles, llentiscle, fenoll marí, cascall banyut, gamó… Són, també, les nostres plantes, com diria el botànic Joan Pellicer. Aquesta connexió natural arribà al seu punt àlgid l’últim dia d’estar-nos a l’illa, quan Altea va descobrir al marge d’un camí unes “abelletes”: l’única orquídia que podem trobar –si som molt afortunats– a les nostres muntanyes.
La sequedat dels estius m’amagava aquesta illa i feia impensable i ridícul el seu nom: no tenia sentit. Després de vint anys i d’incomptables visites però, l’he pogut entendre i contrastar amb els meus mateixos ulls. Després de vint anys i d’incomptables visites he descobert una nova illa al mediterrani: l’illa del forment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!