De la immensitat de la mar a la infantesa perduda; de la frescor de l’estiu a la penombra de l’hivern; de l’amor per la vida a la resignació per l’ocàs. Brines viatja amb els seus versos per la memòria: la paraula convertida en records insondables; en imatges que evoquen la bellesa del passat i
La política municipal és, segons un amic que la coneix bé, la més “peculiar” de totes -per no dir una paraula més gruixuda-. Dins d’un ajuntament poden passar les coses més rematadament insospitades perquè, a més a més dels tripijocs i els artificis inherents a la política i el poder, cal afegir-li un localisme més
Després d’advertir-ho durant més de 13 anys, s’ha acomplert la profecia que vaig anunciar quan vaig crear aquest bloc a Vilaweb: toc de queda a tot el país! No direu que no vos vaig avisar amb suficient antel·lació, eh! El juny de 2007 ja albirava que s’estava engendrant una de ben grossa i, per això,
Vivim un moment d’extrema complexitat. La pandèmia provocada per la Covid-19 ha trasbalsat la nostra societat. El març passat, de la nit al dia, haguérem de confinar-nos a casa, deixar d’abraçar-nos i tancar els centres educatius. Ni festes populars, ni cafès al bar, ni trobades familiars… La nostra vida quotidiana es va veure greument afectada
De segur que totes i cadascuna de les persones que heu llegit el títol d’aquesta entrada heu pensat que la cosa anava d’ironia. Si és així, heu errat de totes totes. No cal dir que estic radicalment en contra de qualsevol monarquia però aquesta convicció no m’impedeix de defensar Juan Carlos I i, sobretot, mostrar-m’hi
L’escola és una institució fonamental dins el complex engranatge que són les societats modernes. La seua funció educadora és la més òbvia i polèmica, a causa de les seues inevitables implicacions ideològiques, lingüístiques i identitàries. Per a uns, l’escola ha de transformar la societat; per a d’altres, ha de perpetuar l’statu quo vigent. I, en
Tot just començada la Fase 2 de la “desescalada” del confinament provocat per la pandèmia de Covid-19, vaig llegir un “tweet” toca’t d’humor que s’intetitzava d’una manera brillant l’escrit “Què n’aprendrem de tot plegat?” d’aquest mateix bloc, que vaig escriure ara fa dos mesos: “En mi opinión, la nueva normalidad se parece mucho a la
Algú ho havia de dir i ha estat una veïna de Nashville (Tenesse, USA) qui, finalment, es va atrevir a fer-ho fa una setmana. La dona, en un atac de sinceritat neoliberal extrema -els “neocons” no tenen vergonya ni la coneixen però, de vegades, també usen eufemismes-, va plasmar en una pancarta la idea fonamental
És habitual que, durant una crisi d’àmbit global aparega, juntament amb la por i la incertesa del moment, un sentiment d’esperança en el futur cimentat en la idea que, quan tot acabe, la lliçó serà apresa per la Humanitat. La crisi generada pel Covid-19 n’és un nou exemple: quan encara som al bell mig de
La vida és un miracle; quelcom incomprensible en el seu últim extrem. Del no res, vida. Com? Quan? Per què? El misteri perdura, malgrat l’imparable tecnologia i la prepotència científica del segle XXI: no hi ha manera d’esbrinar l’origen i motiu de la vida. És inquientant, des d’un punt de vista racional. I, tanmateix, quan
Ara fa poc més de vuit mesos, dues ratlles horitzontals ens advertien d’un nou prodigi: la panxa d’Altea tornava a portar vida. Diuen que ja passa; que el segon embaràs no té res a veure amb el primer. En done fe: tan la mare com el pare, l’hem viscut amb una normalitat sorprenent. Afortunadament, no
Després de la galtada jurídica que el TJUE li ha etzibat a la justícia espanyola amb la sentència sobre la immunitat de Junqueras i el mastegot polític que el Parlament Europeu li ha fotut a l’Estat espanyol amb la decisió d’iniciar els tràmits per acreditar Puigdemont i Comín com a eurodiputats de ple dret, ha
Si algú pensava que la independència de Catalunya anava a ser bufar i fer ampolles és que, o bé estava malalt d’ingenuïtat, o bé no sabia de què parlava. És a dir: o bé pensava que Espanya era un Estat modern i democràtic -en el sentit ampli de la paraula- o bé no tenia ni
No sé exactament d’on em ve la dèria però he de reconèixer que tinc debilitat per “caçar” converses de carrer. Potser siga una deformació urbana de la xafarderia clàssica, per bé que la modalitat que jo practique té una natura absolutament aleatòria: és fruit d’una coincidència física no mai planificada. No cal dir que, òbviament,
Ja em disculpareu però, en la meua opinió, la sentència del Tribunal Suprem Espanyol que condemna els presos polítics catalans no té res d’injusta. De fet, és radicalment coherent amb l’ordenament jurídic espanyol; talment com ho era el racisme a Sudàfrica fins l’última dècada del segle XX. Entre moltes altres prohibicions, els homes i les